QUICO: L’Home del Carrer que es passeja per Barcelona…
M’honoro de ser un micromecenes a partir de projectes com aquest. ¿Cal dir que l’estimat Quico -mordaç, radical, tendre, decididament entranyable- s’ho mereix? I s’ho mereix perquè és una persona i un músic que sempre hem sentit, poc o molt, propers, però que potser no ha acabat de tenir el reconeixement merescut. Ara que han declarat -també- aquest 2014 com a Any Pi de la Serra, segur que es fa una mica més de justícia, en aquest sentit. Celebrem-ho…
-una de les primeres i més característiques cançons del Quico, aquí acompanyat per l’inoblidable mestre Bardagí– l’hem trobat, de tant en tant, Passejant per Barcelona http://youtu.be/jCdXoiZ1odw, un altre dels seus temes millors.
Però ell no ha parat: la seva potser no ha estat una presència musical de les de més èxit popular, però sí -amb algunes intermitències- de les més constants. Fins i tot com a presentador musical: us en recordeu, del programa “T’agrada el blues”
, de Catalunya Ràdio?Al DVD que es distribueix ara amb l’Enderrock de gener hi trobareu, entre d’altres, els dos temes esmentats i també, per exemple, el més que valuós Suau http://youtu.be/Sw5VHX_ptio. Però el documental conté, sobretot, glops emotius de vida: personal i intransferible -la del Quico- i la col·lectiva de moltes i molts de nosaltres… Ho comentàvem amb l’Àngela -que ha seguit l’artista en directe molt més que no pas jo- a la presentació d’ahir al vespre.
I amanit, tot plegat, amb intervencions significatives: les de
Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Joan Manuel Serrat, Luis Eduardo Aute, Joaquín Sabina, els dos trincos que no es van separar, personatges com Tortell Poltrona, coneguts cantants joves –Roger Mas, Sanjosex, Cesk Freixas…- que versionen temes pidelaserrians, duets amb els mítics Paolo Conte o Caetano Veloso… Tot un univers de referències, de complicitats, de compromís amb la vida i contra més d’una estupidesa.I, enmig de tot, ell mateix: les seves opinions, sovint molt directes; aspres, fins i tot; sinceres, sempre. La seva actitud vital, no pas còmoda, ni passota. El seu tarannà rebel, que els anys no han aconseguit apaivagar. En definitiva, un referent musical prestigiós i, sobretot, molt respectat. L’Any que ara se li dedica, amb un seguit de continguts -concerts, espectacles, una biografia…- ho posarà molt més en solfa…
Francesc Pi de la Serra: l’home del carrer que un dia gosà parlar de La cultura
http://youtu.be/o8HnoUljFBw d’una manera absolutament desimbolta, tal com ell ens té avesats. El gran treballador de la guitarra, de totes les seves guitarres. El lúcid, l’iconoclasta, fins i tot el rondinaire: l’home del carrer que, per damunt de tot, no es mama el dit.
Estimant-lo i admirant-lo a ell, també ens posem en valor -d’alguna manera- nosaltres…