Coses a dir

Anotacions diverses de Mònica Amorós

Publicat el 5 d'agost de 2013

Victus: Gràcies, A. Sánchez Piñol!

No tenia previst llegir Victus encara, però la casualitat va voler que estés disponible a la biblioteca just quan tenia temps de llegir-lo. Em va preguntar la bibliotecària si en tindria prou amb un mes i li vaig dir que sí, que em veia capaç de llegir les gairebé 600 pàgines del llibre. Anava errada. He trigat només cinc dies. M’ha enganxat completament. He rigut. He plorat. He tingut ganes d’aixecar-me de la cadira i fer una ovació a l’A. Sánchez Piñol…
Explica una part clau de la història del nostre país i em deixa amb ganes de saber-ne més. Potser s’albira una continuació… En fi, què voleu que us digui que no s’hagi dit ja? Bé, doncs sí, una cosa vull dir: que tothom l’hauria de llegir perquè s’entenen moltes coses (per no dir totes) del què està passant avui en dia.
Cal prendre exemple del què no s’ha de fer, dels errors del passat, i veure que ara estem en un moment únic que cal aprofitar i no fer l’orni

Va fer molt bé A. Bosch de regalar-li un exemplar al Wert abans de parlar de la LOMCE, tot serà que se’l llegeixi i es continuï aferrant a les idees borbòniques… En fi, a partir d’ara Villarroel és el meu heroi, i era castellà, sí. En canvi, mireu què diu sobre R. Casanova: “Especial interès té la breu, però contundent, desmitificació de Rafael Casanova, un heroi que va morir al seu llit, anys després d’haver estat perdonat per Felip V, que li va permetre seguir exercint d’advocat. En la novel.la s’afirma que Casanova “no quería luchar”, i se’l caracteritza com “un actor al que las circunstancias obligan a interpretar a un personaje que no le gusta”. En canvi, es reivindica la figura d’Antonio de Villarroel, un militar que no parlava català, que havia combatut en l’exèrcit borbònic i que va ser, però, el veritable líder de la defensa de Barcelona. Per això després de la derrota va ser empresonat en condicions molt dures. L’any que ve, quan se celebri el centenari del 1714, seria una bona ocasió perquè els historiadors recollissin el guant llançat per Sánchez Piñol i ens diguessin si Casanova mereix el monument que té a l’Eixample de Barcelona i si a Villarroel caldria concedir-li alguna cosa més que el nom d’un carrer”[Extret de l’acurada crítica sobre el llibre de El Diario.es].

Friso per veure’n la pel·lícula. Ah, i la podeu llegir tant en castellà (més de 100.000 exemplars venuts), com en català, i també en altres llengües.

Aquí teniu una selecció del què s’ha dit a la premsa.
Aquí una entrevista a l’editora.
Aquí una a l’A. Sánchez Piñol.

Us deixo amb algunes frases del llibre:

“Nuestras clases dirigentes eran el colmo de la indecisión crónica, siempre a medio camino entre el servilismo y la resistencia.”
“A los poderosos más vale rehuirlos, pues son como grandes árboles: si ascienden nos ensombrecen; si caen nos aplastan.”
“una postura muy típica de los catalanes: asentir sin acatar.”
“En un desierto no hay fronteras: el desierto es la frontera.”
“Olvidan los reyes que la dignidad de un pueblo no se compra.”
“En cuanto a los curas españoles, no los hay peores en el orbe católico. Sus intereses siempre están aliados con los de la estupidez humana, fomentan ambos en cada sermón y no los detienen ni el sentido del ridículo ni la fuerza de la razón.”
“Castilla tuvo su momento de oro con la conquista de las Américas. Luego cayó en un sopor lánguido y mortecino. Estaba escrito en sus raíces. El personaje castellano por excelencia es el hidalgo, invento medieval que aún pervive. Orgulloso hasta el extremo de la locura, desvivido por el honor; capaz de batirse a muerte por un pisotón, pero incapaz del menor empuje constructivo”.
“Para un castellano de pro trabajar era una deshonra; para un catalán, la deshonra era no trabajar”.
“Para los catalanes, España solo era el nombre que se otorgaba a una confederación libre de naciones; los castellanos, en cambio, en la palabra España veían una prolongación imperial del brazo de Castilla.”(…) “De hecho, cuando un catalán y un castellano empleaban la palabra España se estaban refiriendo a dos ideas opuestas, de ahí que los extranjeros no entendieran nada de nada”.
“España no existe; no es un sitio, es un desencuentro.”
“Solo un alma bárbara puede querer enfrontar pueblos y naciones como si fueran ejércitos.”



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llibres per Mònica Amorós i Gurrera | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent