Ja et tinc al sarró, FELIU VENTURA
El factor edat, en la música com en tot, té la seva importància. Així, tinc la satisfacció de dir-te que, en una sala del tot plena, jo devia ser dels més vells. Amb tot el que això deu suposar de positiu per a la continuïtat i la renovació generacional de la cançó d’autor entre nosaltres…
Un dels que més em complauen és Lluna de safrà [http://youtu.be/4Vn2TC9W_oQ], sentit homenatge als polisaris de la RASD en el qual entenc que també hi queda inclòs el reconeixement a la tan valenta patriota sahrauí que és Aminatou Haidar.
Ets xativí com Raimon, tot i que va ser Lluís Llach qui més et va donar entrada a la comunitat artística. Ets tendre i reivindicatiu, tímid i empàtic, sincer i compromès, factòtum i alhora artesà de la Cançó, arrelat al teu País i projectat als Països. I posseeixes un sentit melòdic que té ben pocs competidors, ara i ací…
Quan, en acabar el concert, em vas dedicar amablement la caràtula de Música i lletra, et vaig comentar que m’hagués agradat que interpretessis Que no s’apague la llum [http://youtu.be/n6SegnbRgXo], una de les teves peces -que també has cantat amb Llach- més emblemàtiques.
La que ens parla, amb emoció, d’un país “de llums enceses” que, si més no pel que fa al Principat, és el que sembla que tenim ara mateix.
De tota manera, i com diu el gran Vicent Andrés Estellés en un vers que has fet imprimir al nou treball, “enyore un temps que no és vingut encara”.
acabo de llegir el teu article i m’han impressionat el to tan càlid i la teva admiració envers el Feliu Ventura. Un cop més, es confirmen les meves sospites: la música pot crear mons on qui compon i interpreta conviu amb qui l’escolta. I d’aquesta manera la “llum no s’apaga” perquè un i altre la mantenen resplendent.