No sempre et fan PETONS, amb la LLENGUA…
I, en canvi, tot i que el tema m’interessa i de l’obra n’he llegit crítiques molt favorables, em fa pal procurar-me, ara com ara, la darrera novel·la d’Albert Sánchez Piñol, Victus, publicada inicialment en la llengua del cavaller Cervantes…
Com he publicat en aquest bloc, sóc molt fan de la Lídia Pujol [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/138616], que també és un dels personatges del meu llibre Quinze entrevistes publicades a foc lent (2011). La valoro com a solista i també l’havia seguit, però no tant, quan feia duet amb la Sílvia Comes. Precisament, fa uns mesos, en ocasió del meu aniversari, el Juan -company de fatigues– em va regalar el segon i darrer disc de la formació, Al entierro de una hoja seca van dos caracoles (2000), alguns temes del qual són molt interessants.
Per això he parlat amb ell -tan abocat a la música i a d’altres expressions creatives- de les personalitats distintes de la Pujol i de la Comes. I em va picar la curiositat de conèixer de prop l’obra en solitari d’aquesta figura més discreta, no sé ben bé si pel seu caràcter o per manca de promoció. O potser hi ha, a més, un problema idiomàtic…
En tot cas, us he de dir que, a partir del seu lloguer, Faro m’ha encantat. Diversos dels temes -aquí teniu el primer, Carta de amor [http://youtu.be/y34uhR5tNB8]- els trobo bons o molt bons, i el conjunt té una interpretació càlida i sensible, servida per una veu harmoniosa i ben temperada. Per una dona que sap fer música de qualitat i que també sap dir-la. Hauré de continuar interessant-me per més aspectes de la seva trajectòria.
No recordo que el disc tingués, en el seu moment, massa èxit. Per què? ¿Potser perquè una cantautora catalana interpretava, des de Catalunya, totes, absolutament totes, les cançons en castellà? No ho sé ben bé, però amb aquest problema, tal com han anat les coses al nostre país, cal comptar-hi…
Abans, jo era més inflexible en aquest sentit. Ara, sense que això s’hagi de contraposar per a res al meu independentisme, sóc més obert. Més enllà de la llengua -i del fet que discrimino positivament el català-, valoro, per damunt de tot, la qualitat i la creativitat artística.
En canvi -potser perquè els codis de la literatura i de la música feta cançó no són ben bé els mateixos-, us reitero que em fa força pal llegir Victus en espanyol, i no em convencen massa les raons adduïdes per Sánchez Piñol per canviar de llengua respecte de la seva exitosa producció anterior. Però el tema -la Barcelona del 1714- m’interessa, i molt. Que què he de fer? Doncs només esperar que surti la traducció catalana, que sembla que ja està al caure… per als llepafils, lletraferits i contradictoris com jo.
Llengües, identitats, territoris, països, cosmovisions… S’hi barregen tants aspectes, en l’orientació d’aquests sons que emet la gola humana, que ja se sap que n’hi ha per a llogar-hi cadires, i sovint la cosa deriva -i més ara- en ball de bastons. El benhaurat doctor Zamenhof, amb l’invent aquell de l’esperanto, va tenir una gran idea. Només que sembla que passés per alt del petit detall que les llengües també són vehicles de penetració econòmica, cultural, política, fins i tot militar.
Les llengües són totes vàlides, perquè totes -petites o grans- reflecteixen replecs de l’ànima humana. El que no pot ser és que esdevinguin eines d’opressió. I el castellà -aquesta llengua en què Sílvia Comas o Luis Eduardo Aute, per dir-ne només dos, canten tan admirablement- ha servit per a finalitats no del tot comunicatives massa vegades.
I ho deixo aquí, perquè en castellà o espanyol també escrivien els incommensurables poetes que han estat Aleixandre, Antonio Machado, García Lorca, Alberti, Salinas, Neruda… Des de la creativitat més gran, no l’agressivitat ni la imposició més mesquines.