A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

En el viatge a ÍTACA, aclarim conceptes, desfem malentesos

Sense categoria
El procés d’autodeterminació de Catalunya ha començat, això és clar. A Espanya -i també a Europa- bé que ho noten. En termes nàutics, el president Mas pilota el vaixell, però no n’és el propietari, perquè ho som totes i tots nosaltres. Hi ha altres mariners distingits –Oriol JunquerasAlfons López Tena– i marineres –Carme Forcadell. Algun grumet despistat –Pere Navarro. Alguna cambrera descaradaAlícia Sánchez-Camacho. I sabotejadors diversos…

La singladura anirà bé -que és pel que apostem- o anirà malament. Mentrestant, paga la pena d’aclarir uns quants conceptes que sovint porten a malentesos i que fan que el viatge a Ítaca sigui més confús i feixuc.
  

El nom d’Espanya prové, que jo sàpiga, de l’antiga Hispània dels romans, terme no pas polític, sinó exclusivament geogràfic, que abastava la península Ibèrica sencera. Tots podríem haver estat espanyols, segons com, si la Història hagués anat d’una altra manera, i sobretot si Castella i les elits madrilenyes no haguessin fet una Espanya a la seva mida, en la que no hi cabem, com no hi va cabre Portugal. Ni hi cap Euskadi, no cal dir… Una solució confederal? Podria haver-hi estat, però no l’han fet possible.

Certament, com diu Esperanza Aguirre, Catalunya no ha estat mai un país independent. Sí que ha compartit Estat propi. Com sabeu, va formar-se a partir de la seva emancipació de la Marca Hispànica -altre cop- de Carlemany, i després conformaria -a partir de la singularitat del comtat de Barcelona- la Corona d’Aragó. Però els fets nacionals no són pas estàtics, sinó dinàmics. Galícia, per exemple, té atributs de nació, però no les ganes majoritàries de comportar-s’hi.

Els espanyols s’emparen en la seva llei-marc -la Constitució– per barrar el pas vers la independència catalana. Però amb un lleuger detall: la Constitució del 78 no és del tot democràtica, a part que hagin passat força anys des de la seva promulgació. Parla d’unitats indivisibles i imposa la Monarquia, per exemple. I és que va ser feta per un pacte entre franquistes i demòcrates, amb els sabres vigilant…

Certament també, els herois del 1714 no estaven per la independència, sinó per l’alternativa espanyola austriacista. Sota el Borbons ens ha anat com ens ha anat, però amb els Àustries… Tot i que les Constitucions Catalanes eren respectades, el comerç amb Amèrica se’ns havia impedit; el presumpte origen de Colom s’havia amagat; Felip II va ser un rei molt imperialista castellà, i sota el regnat de Felip IV vam patir un tal… comte-duc d’Olivares.

La progressia espanyola decep, i molt. Crec que, fa alguns anys, Víctor Manuel havia dit que “no se puede imponer la unidad por cojones, però ara, muts i a la gàbia. I l’altre dia es va mostrar comprensiu El Gran Wyoming -gràcies, benvolgut José Miguel Monzón. El PSOE, que durant la Transició deia que era favorable al dret d’autodeterminació dels pobles, ja ho veieu… Devia pensar només en la justa causa dels palestins. 

Anant pel món -ho sento, Francesc Pujols-, els catalans no ho tindrem tot pagat. Però ja hi fan molt la relativa neutralitat de les autoritats de la UE i les reaccions internacionals que es van manifestant sobre el tema del tema. Ens ho haurem de guanyar, però no sembla que ens posin, ara com ara, massa pals a les rodes. L’exemple d’Escòcia és un bon precedent, tot i que el Regne Unit -que, malgrat tot, arrisca- el jugui amb una certa trampa… Tot plegat és un problema de Democràcia.

Fins fa poc, no hi passava –retallades a banda-, però ara sí que podem dir que Artur Mas passarà a la Història, perquè n’està fent. Que li surti bé -no ho dic en termes partidistes, ni electorals-, que ens surti bé.
     

  1. Hem de confiar, Joan, que ens en sortirem. El procés és complex i, sobretot, incert per desconegut, però la determinació amb la que s’encaminen els catalans cap a l’estat propi farà superar tots i cadascun dels possibles entrebancs. Un cop independents (o interdependents, com li agradi dir al president Mas) ens en farem creus del que vam trigar en emprendre la via de l’emancipació. Ja veuràs.

    Bon apunt, enhorabona!

    Isabel

  2. No sé si deu ser un oblit casual o malintencionat, però crec que en la llista dels candidats te n’has deixat uns quants. Algun dels quals és el que possiblement votaré. En tot cas, cap dels que esmentes em mereiex cap respecte ni cap vot. Potser els qui no esmentes són els qui anomenes sabotejadors? I si és així, amb quina raó els pots classificar? Potser també els anomenaries “botiflers”?
    El govern dels Millets (el qui et paga el sou) em va deixar a l’atur fa uns mesos perquè va creure que la despesa en educació, sanitat i serveis socials no calia. Perquè estan obsessionats de forma neuròtica amb el dèficit, i creuen que empobrint la societat se’n sortiran. I si no se’n surten, ens surten amb la puta sobirania. I cap dels teus no ha tingut res a dir.
    No votaré l’Artur ni cap dels qui anomenes. I si mai hi ha un referèndum, jo votaré NO. Perquè no hi ha cap projecte de societat ni de país, ni de model democràtic, ni de model de justícia, ni de model de distribució de la riquesa, ni de model de res. Misèria, neoliberalisme i atur: vet aquí el projecte. Un país de funcionaris deprimits i empleats de La Caixa. Una pena de país.
    Imagino que la teva opció no és l’Artur, però finalment li donareu el poder perquè faci que Catalunya s’assembli a Mònaco.
    De moment, a Catalunya la primera causa de defunció entre els homes de 30 a 44 anys és el suïcidi, i hi ha un nombre enorme però indeterminat d’emigrants (http://puntsdevista.wordpress.com/2012/10/28/sin-cabeza/).
    Tu creus que el sobiranisme de l’oligarquia és una proposta?
    Si em respons que sí tan sols em dius que ets un ingenu.
     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.