Josep Pastells

No és cap novetat, però ahir Francesc Bracero en parlava a La Vanguardia i em van cridar l’atenció els resultats d’un informe publicat aquest mateix mes per la firma de seguretat informàtica Symantec, amb entrevistes a 9.000 persones de dotze països: els nens es passen una mitjana de trenta-nou hores mensuals connectats a internet, el doble del que es pensen els pares.

Trenta-nou hores? Només?, vaig pensar d’immediat. Em surt una mitjana aproximada d’hora i quart diària, 75 minuts, però el cas que conec més de prop, una adolescent de quasi quinze anys, deixa molt curta aquesta xifra. Tampoc no ho tinc cronometrat, però juraria que, de mitjana, passa de les dues hores diàries. És massa temps? Com sempre, depèn de l’ús que en faci. Si en dediqués més de la meitat a estudiar, o almenys a cercar informacions necessàries per fer els treballs que li demanen a l’institut, no em semblaria gens malament. I crec sincerament que això és el que fa. Admeto, però, que és molt difícil de controlar. I, ja en general, sempre que el comportament del noi o la noia en qüestió sigui correcte i les notes puguin considerar-se acceptables, no sóc partidari d’un seguiment exhaustiu de les seves incursions a la xarxa.

Llibertat i responsabilitat

“No pot ser que els pares no sàpiguen quines pàgines visiten els seus fills a internet”, criden algunes veus. Quan jo tenia quinze anys no disposava d’accés a internet, però els meus pares tampoc no sabien què estava fent les vint-i-quatre hores del dia. Es refiaven del que els explicava i, en general, em deixaven tranquil. D’alguna manera, confiaven en mi i em donaven a entendre que jo era responsable dels meus actes i que ells estaven convençuts que no els decebria. Si ho vaig fer o no ja és una altra història, però sempre els he estat agraït per la llibertat que em van donar.

Més de dues hores diàries

Connectar-se dues hores diàries a internet pot considerar-se una addicció? Si és així, jo també sóc addicte a la xarxa. Que la faci servir, sobretot, per treballar no sé si és o no una bona excusa, però que m’hi passo més de dues hores diàries és una realitat.

Aprendre i relacionar-nos

De tota manera, llegeixo que la majoria dels afectats per la patologia són adolescents que acostumen a patir un trastorn de conducta o afectiu associat, com timidesa o baixa autoestima, tenen dificultats de relació i troben en les noves tecnologies un refugi perfecte. Això em tranquil·litza almenys per quatre motius: 1) No sóc cap adolescent; 2) Els adolescents que conec no són tímids ni tenen l’autoestima baixa; 3) Ni ells ni jo tenim dificultats per relacionar-nos; 4) Ni ells ni jo veiem internet com un refugi, sinó més aviat com una forma d’aprendre i millorar.