Josep Pastells

Després de l’interessant debat (o intercanvi d’impressions o com vulgueu dir-li) d’ahir entre un lector enfurismat i un altre més assossegat, penjo la segona part de la crònica d’en Moi sobre la seva sortida del mes d’abril.

 Dia 2

Dimarts 28. Sona el despertador a les 06:30. M em fa saber que ha pogut dormir perquè estava molt cansat: els meus ronquets i els de C no li deixaven aclucar els ulls (ara entenc per què es queixa la meva dona). A les 07:00 estem esmorzant al bufet de l’hotel. S no baixa i decideix tornar cap a casa amb LL, que tampoc ens va acompanyar de tornada. Només en quedem set. Això vol dir menys esperes i més gas. L’espatlla dreta em fa un mal insuportable. Només penso en pujar a la burra per escalfar el cos i no sentir-la més.

Dolor al braç

A les 07:30 ens acomiadem de LL i S. Plovineja, però comencem sense paravents. Ahir el portàvem tots posat i no vam haver de fer-lo servir. Els camins estan plens de rocs, fissures i pedrotes. El meu braç se’n ressenteix de seguida i he d’afluixar el ritme. Li dic a M que em passi, que ja els atraparé. Llanars, Camprodon, Colònia Estevanell, La Ral, Sant Pau de Segúries, la Collada del Capsacosta, amunt en direcció el Puig de Castelltallat, per baixar després la Collada de Sentigosa direcció al Coll de Canes.

Plou, però anem bé

Se’m fa etern, però ja tinc l’espatlla calenta i els muscles del braç ardent, o sigui que el dolor és menor o, millor dit, sofrible. Plou força i ens posem la part de dalt del paravents. Però anem molt bé de temps i decidim parar a dinar a Rupit. Després, Puig Sec, Vallfogona del Ripollès, en direcció al Castell de Milanys, voltant pel final de la Serra de Santa Magdalena, en direcció la Creu de l’Arc.

Fangueres perilloses

El paisatge és impressionant tot i que encara plou una mica. Passem per unes fangueres que s’engolirien les motos si les travesséssim just pel mig. Les motos estan colgades de fang, igual que les nostres cames i les botes, però com que continua plovent i de tant en tant passem per algun riu acaben quedant prou netes. Abans d’endinsar-nos al parc natural que travessa en direcció Vidrà posem benzina. En aquest moment M punxa la roda del darrera en el millor lloc. Al costat de la benzinera hi ha un taller, de manera que podem canviar la roda molt còmodament.

Surrealisme i bona companyia

Després de posar benzina i beure aigua, seguim camí de Vidrà. L’entorn és meravellós. En algun punt gosaria dir que fins i tot surrealista. Després de Vidrà enfilem camí de Sant Pere de Torelló, Sant Julià de Cabrera, Falgars d’en Bas en direcció la Salut, passant per la vora de la Serra de Pruit, en direcció Rupit. A Rupit plou força i decidim aturar-nos a dinar a una fonda típica del lloc. Bon dinar (menú), bon beure i bona companyia, que es pot demanar més? Doncs això, truco a la meva dona per donar-li notícies que tots estem bé.

A tota llet

Segons el GPS de C, anem amb una hora d’avantatge sobre el previst, o sigui que anem a tota llet per aquestes muntanyes que Deu ens ha posat a l’abast! Després de dinar ens posem el paravents complert, ja que plou molt. En sortir de Rupit comença a pedregar, i no pas dos minuts. Estem sentint el sorollet de les pedres al casc almenys durant 10/12 minuts. El terreny està fangós a més no poder, el que més m’agrada a mi en condicions normals (el braç em fa tant de mal que ja no el sento). Seguim en direcció a Can Toni Gros, tornant cap a San Joan de Fàbregues, en direcció al pantà de Susqueda, que voregem completament en direcció a Sant Miquel del Ter.

Millor no pensar-hi

La baixada és terrorífica. Una petita errada i el pantà engoliria la moto en qualsevol gir, això després d’arrossegar-nos pels penya-segats. Millor no pensar-hi. Trenquem a baix del pantà en direcció a Osor, un xic abans d’arribar al Pasteral, passant per la Mare de Deu del Coll i arribant finalment a Osor. Seguim a Santa Creu d’Horta, Castanyet i finalment Santa Coloma de Farners, on posem benzina de nou i berenem.

Sensacions sensacionals

Les pistes que seguim els darrers 70 quilòmetres són molt ràpides, tant que en alguns llocs passem amb facilitat dels cent quilòmetres per hora, tot això enllaçant corbes obertes i tancades a tota velocitat, fent derrapar sempre la roda del darrera i fent arrapar al terra la del davant. Les sensacions que se senten al cim de la moto en aquests moments són molt difícils de transmetre.

El TAV i el Barça

Després d’una estona, seguim l’eix transversal per pistes de terra direcció Brunyola i Vilobí d’Onyar. Les obres del TAV són una vergonya, ho destrueixen tot sense pietat. I després diuen de nosaltres, el motoristes… vergonya els hauria de fer. Franciac, Sant Andreu de Salou, Mont-Roig, Serinyà, passant pels afores de Cassà de la Selva, entrant a les Gavarres a Sant Cebrià de Lledó direcció La Bisbal d’Empordà i passant pels voltants de Sant Pol. Per fer més via, passem pel recte per trialeres, que acaba de destrossar-nos a tots una mica. El que compta és arribar de tornada a Palafrugell per poder veure el Barça-Chelsea, que acaba tal i com ha començat: 0-0. En total, 240/245 quilòmetres a afegir als del dia anterior.

Dia 3

Les agulletes són insofribles. En una de les pistes se’m va deixar anar la ma dreta del puny del gas per una embranzida de la moto que va fer-me regirar el dit gros i tocar amb les costelles el manillar, quedant per unes dècimes penjant pel davant de la moto. Crec que en aquell moment se’m va aparèixer la Verge i no vaig caure de miracle, però les seqüeles hi són. Tinc super inflat el muscle que fa moure el lligaments dels dits i, a més, em fa molt de mal (com sempre) l’espatlla dreta. Algú es preguntarà si hauria estat capaç de seguir. Estic segur que, després de mitja hora al cim de la moto, la concentració és tan gran que no importa el mal que et facin les articulacions o qualsevol part del cos. La moto pot més que tot això.