Sentir el toreig és un do?
Ahir al vespre, quan finalment vaig poder fullejar amb una certa calma el diari, en aquest cas El País, i acabava de llegir les declaracions en què l’escriptor britànic Martin Amis afirmava que en certa forma caldria agrair a ETA (“va assassinar Carrero Blanco, l’home que havia de reemplaçar Franco”) que Espanya sigui una monarquia constitucional, vaig fixar-me sense voler en el títol que encapçalava la informació de la Feria de San Isidro. “Sentir el toreo es un don”. Hauria hagut de deixar-ho córrer, ja ho sé, però la curiositat va poder més i em va dur a l’estat d’indignació que avui em fa parlar d’aquest tema.
Tradueixo el primer paràgraf, signat per Antonio Lorca:
Sentir el toreig és un do, que deia el mestre Vidal. Es pot aprendre la tècnica, la col·locació i els terrenys; es pot aprendre a torejar; es pot guanyar en il·lusió i motivació, es poden arribar a conèixer els misteris de la lídia… Però amic, no es pot aprendre a sentir. Es pot ser un lluitador o un artista: es pot ser un professional honest o estar tocat pel pessic, però s’ha de sentir. Es neix o no es neix torero. I així ho ha confirmat el mateix Curro Romero: “No tinc cap mèrit, vaig néixer així”.
I em faig unes quantes preguntes:
1) Néixer com? Predisposat genèticament a matar toros?
2) Sentir què? Un gran plaer en matar públicament animals innocents?
3) Un artista en quina disciplina?, la de fer patir fins a la mort éssers vius que es dessagnen?
No són preguntes que no m’hagués formulat abans, però intento oblidar-les perquè l’únic que aconsegueixo es que em bulli la sang. Potser hauria hagut d’evitar que els ulls m’anessin de la secció de cultura a la de tauromàquia, però és que estan de costat i em va cridar l’atenció el vermell de la capa, les dues banderilles clavades al llom del toro, la sang sobre la sorra, el públic de fons…
Artistes de la sang
Sentir el toreig és un do? Si entenem per do l’habilitat per fer una cosa ben feta, suposo que sí. En saben molt, de fer patir un toro i anar-li clavant banderilles i després la pica per compensar la desigualtat entre l’home i la bèstia (mereix realment aquest nom, en aquest contex?). Si a més ho senten, transmeten una il·lusió desbordant i es nota que han nascut per viure aquest tipus d’emocions, que duen a la sang la necessitat de fer rajar més sang, haurem d’admetre que en aquest terreny són uns artistes, i tant que sí.
“Són animals”
El pitjor de tot plegat és que molta gent no dóna cap importància al dolor dels toros. Fa uns anys, en una conversa amb unes companyes de feina a Madrid (no sé com vaig ficar-m’hi, perquè tinc per norma no parlar de llengua, política, toros o futbol) vaig confessar que no suportava veure’ls patir i la resposta, acompanyada de gestos d’incredulitat, va ser (tradueixo):
“Els toros no pateixen. Són animals”.
I també els que frueixen anat als toros. Sense discussió possible
I moltes vegades diuen que el toro li agrada que el toregin, o sigui que pot divertir-se, però no pateix. Potser la gent del segle IXX i a principis del XX, la gent intentava divertir-se com podia i amb el que tenia, però actualment, la gent que l’hi agrada els toros penso que son sanguinaris o ignorants.