A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La NOVA CANÇÓ va morir el 1982… (1)

General

Ara que ens ha deixat Salvador Escamilla, pot ser un bon homenatge a la memòria que crec que sempre li tindrem pensar una mica en l’aportació històrica de la Nova Cançó a partir del fil de la valuosa antologia que l’Avui en va difondre els darrers mesos. Però la introspecció no seria completa si no reflexionéssim una mica sobre la Cançó actual i les seves perspectives de futur, vinculades a les de la música en català en el seu conjunt.  


La Nova Cançó 1965-1982 ens ha permès recuperar en condicions alguns dels temes nacionals més entranyables que els de la meva i alguna altra generació teníem vinculats a la nostra memòria sentimental. Fer-ho, doncs, més enllà dels sorollets tan freqüents a les audicions actuals dels vinils, sempre que, com és el meu cas, no haguéssiu ja enviat el plat a una jubilació ben merescuda. 

Dels 18 llibres-CD se’n poden fer unes quantes notes d’aquest caire:

1) Els quatre grans -Raimon, Llach, Maria de Mar, Serrat (malgrat el joc d’aquest a dues bandes)- ho serien a qualsevol país, qualsevol cultura, qualsevol temps.

2) Si no hagués existit un moviment com el d’Els Setze Jutges, hauríem hagut d’inventar-lo. L’entusiasme amateur dels seus primers components va fer possible el salt qualitatiu i la progressiva professionalització dels segons. Alguns i algunes es van perdre pel camí, però l’homenatge de l’any passat en forma de Medalla d’Honor -en la seva categoria d’or- del Parlament de Catalunya suposava, tal com es va dir, reparar una certa injustícia històrica. Força tard, és clar, perquè Miquel Porter i Delfí Abella, malauradament, ja havien mort. 

3) Dóna gust de tornar a escoltar totes les veus, individuals i col·lectives, provinents del Grup de Folk. És una escola que jo, de més jove, no vaig valorar prou, però sense la qual no es podria explicar la irrupció posterior dels galàctics, encapçalats per Sisa i Pau Riba, tot i que aquest punt potser sigui un pèl discutible. L’Oriol -al qual m’ha interessat demanar-li el seu parer sobre la qüestió- no hi està del tot d’acord, per exemple.

4) Sentida la petita selecció de temes de Pi de la Serra, sembla encara més urgent que el Quico s’interessi per enllestir relativament aviat la integral de la seva obra o, pel cap baix, un doble CD. No sé ara si aquest cas té, o no, molta complicació en matèria de drets de reproducció. Una possible integral de la Bonet, posem per cas -que també seria necessària-, em consta que sí que els tindria.

5) Un cantautor com Ramon Muntaner no era exactament dolent, però sense el seu concurs -ara que ja fa força anys que es dedica a la promoció d’alt nivell- tampoc no s’hi ha perdut gran cosa.

6) En canvi, el seu company de generació Joan Isaac està vivint una segona època artística especialment fructífera. Ja us en vaig parlar uns quants posts enrere.

7) Tot insistint en la mateixa fornada, la Marina Rossell, en altres moments tan creativa -tot i que no hagués arribat mai del tot a fer el cim-, sembla ara massa perduda en arqueologies diverses que aporten això que avui dia se’n diu poc valor afegit.    

8) Qui no sembla que es despisti, a la seixantena, és l’Enric Barbat. Ja us vaig explicar la grata impressió que en el seu moment em va causar el seu disc més recent, Camins privats, aparegut després d’anys de no gravar res. Ara cal esperar amb candeletes el nou plàstic que anuncia.

9) M’ha agradat de retrobar autors que ja són fora de circuït, com el cas del badaloní Ramon Muns o el valencià Marià Albero, entre altres exemples.

10) L’Ovidi va ser massa bandejat els darrers anys de la seva vida… i ha estat molt mitificat darrerament. Ambdós extrems semblen exagerats, sobretot el primer. Ara: és un creador que, globalment, aguanta bé el pas del temps.

11) La Guillermina (Motta) pot tenir els seus mèrits de pionera, però, un cop retrobada antològicament, continuo pensant el mateix que abans: des del punt de vista artístic, no serà mai santa de la meva devoció.  

12) A una cançó i una cultura normals li convé disposar d’algun Pere Tàpias, tot i que, si després aquest es dedica, preferentment, a la gastronomia i a la ràdio… no passa res.

13) Hi ha força gent nostàlgica d’Esquirols. Nostàlgia plenament justificada, em sembla ben evident. Gent d’Osona, us estimem!

I deixem-ho, per a no cansar-vos massa, en tretze, nombre emblemàtic. Podríem parlar de molts altres artífexs de la NC -Rafael Subirachs, Isidor, Ia i Batiste, Jordi Barre, Xavier Ribalta, Pep Laguarda, l’enyorat Gato Pérez, la recentment desapareguda Dolors/Maria Lafitte, el gran (com a compositor i guitarrista, no com a cantant) Toti Soler… Però no acabaríem. Més val intentar plantejar, en el post següent, una visió comparativa entre aquella Cançó d’abans i la nova cançó -així, en minúscula, i no pas per manca de qualitat- que ha produït la nostra música en els darrers temps.   
 

  1. Partaka, Carles Barranco (+), ja que introdueixes gent defora dels 16 jutges, i per exemple, Joan B. Humet. també. Tots 3 valencians.

    Cordialment

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.