A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PUIGCERCÓS també fuig d’estudi

General

No cal menystenir les apostes pel progrés i la identitat catalana del govern tripartit -ara dit oficialment d’Entesa- ni les succesives aportacions d’ERC a aquest govern. Però em sembla clar que, si volem avançar per la via del sobiranisme -amb 2014 o sense-, algun tipus d’entesa estable entre Esquerra i CiU sí que haurà d’haver-hi. Les declaracions de Joan Puigcercós ahir a El Punt tornen a posar de manifest, per enèsima vegada, les dificultats d’aproximació entre les dues forces més bàsiques del catalanisme.

Llegeixo unes interessants declaracions de l’exconseller de Governació, secretari general d’ERC i un dels quatre aspirants a la presidència del partit. Joan Puigcercós explica al diari d’origen gironí coses prou interessants i posa, al servei del projecte, la seva reconeguda capacitat de treball.

De tot plegat no cal dubtar-ne, amb indepèndència del respecte que ens mereixin les altres candidatures d’un debat precongressual que, després de la confusió dels primers dies, discorre ara per camins una mica més acceptables.

De tota manera, us convido a reflexionar sobre una qüestió que em sembla clau. En un moment determinat de la conversa, diu Puigcercós:

“Hem de recuperar molta gent sobiranista que s’ha quedat a casa. La sensació que els partits catalans estaven tot el dia pel tacticisme i la baralla, la podem enterrar amb una candidatura a les europees que és el primer embat que tenim. Aquí ha de començar una etapa”

A partir d’això, els entrevistadors li fan al polític de Ripoll una de les preguntes que lògicament podrien desprendre’s de les seves paraules:

-“S’adreça especialment a CiU?” 

I la resposta és… ben clara:

-“Crec que ICV es pot sentir cridada a aquesta oportunitat. El president Maragall en algun moment ho havia plantejat, i crec que el PSC s’ho hauria de pensar. No excloc ningú. També hi ha gent que no està alineada amb cap partit i que es podria integrar. Seria un al·licient i una primera pedra per generar confiança i il·lusió al país”.

És ben clar, doncs, que, malgrat el “no excloc ningú”, hi ha ben poques ganes d’esmentar la formació concreta que s’inclou en la pregunta. Comprenc que ara no interessi, en nom de l’estabilitat que necessita el país, de trencar el govern, però també és evident que, a mig i llarg termini, no es pot excloure cap possibilitat democràtica.

A Puigcercós, ara mateix -si la transcripció de les seves paraules és correcta-, li ha interessat novament fugir d’estudi. Deixem, doncs, que les aigües, a Esquerra, baixin més netes i ajornem el debat per a més endavant. El debat de l’entesa possible, i segurament desitjable, entre les dues forces més catalanistes de què disposem, ara com ara.

Un debat que, òbviament, no es podrà ajornar sempre…

  1. El problema, Joan, és que Puigcercós ha de caure en gràcia a qui manega les cireres de veritat (el RZ) i sap que un govern CDC-PSC l’exclouria de la situació de privilegi que encara té, posant-lo al lloc que li pertoca: a l’oposició.
    Tampoc no se li acudirà a Puigcercós de promoure un govern CDC-Esquerra perquè en realitat ambdues formacions es disputen un electorat que forçosament han compartit  –i en cas d’un projecte de ‘salvació nacional’ hauran de compartir–. I és clar, posats ambdós a la banlaça, Mas i Puigcercós, el pes d’en Mas és molt superior.

  2. Hola, Joan
    Fa temps recordo que vas fer una encertada i sintètica foto dels corrents d’ERC que ara s’ha mogut lleugerament però que segueix sent vàlida. Estaria collonut que ara ens anessis il·lustrant amb la resta de les opcions.
    Pel què fa a Puigcercós, crec que representa la via més “tacticista” del partit, una opció que a mi almenys m’inquieta, perquè supedita el debat ideològic a una mena de partida d’escacs. La política (la realpolitik) té un deix d’això -i tant!-, però ha de ser més aviat una qüestió de principis, ètica, ideologia. I després -però després- de tàctica. A mi em falta saber què pensa Puigcercós de les qüestiosn socials: immigració? sanitat? educació? assistència social? Tinc dubtes molt seriosos i fonamentats respecte dels seus principis esquerrans. Però tot i això no dubto que ens saps més que no pas jo, i estaria bé que ens ho expliquessis.
    ERC per força ha de pactar i fer malabarismes, com tots els partits que no són els “grans”. Però lamento que hagi enterrat allò de la “manera diferent de fer política” per anar a caure a la “manera més vella de fer política”: especular amb beneficis i pèrdues en funció dels pactes i les aliances.
    Hi ha una antiga anècdota de Puigcercós (antiga de l’etapa Colom): en una ocasió, va anar a un poblet de la Conca de Barberà a buscar un nom per muntar la llista d’ERC a les municipals. Va trobar un independent amb ganes de gresca i el va fitxar. Després li van explicar que tenia un passat franquista més que espectacular, però ell no se’n va desdir. Com és natural, la gent d’esquerra d’aquell poblet va quedar perplexa.
    I recentment, al Bages: davant de l’auditori d’un míting, i veient que no hi havia immigrants sinó un públic més aviat predisposat a la xenofòbia, va voler-se “confessar” i els va exposar idees força explosives pel que fa al tractament de la immigració així, “inter nos”. El tacticisme és amoral, i vet aquí.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.