Amb LÓPEZ TENA, en la intimitat
Divendres passat, no arribàvem a una vintena de persones les que vam compartir sopar amb Alfons López Tena, president del Cercle d’Estudis Sobiranistes, al reservat d’un hotel de l’Eixample barceloní. Aquest nombre discret -en tractar-se d’una trobada col·lectiva- ens va permetre gaudir d’un debat molt interessant a l’entorn d’un ponent que s’ho val. I que està esdevenint una de les figures clau del panorama actual del nacionalisme català.
D’entre les coses que haig agrair-li a la Pilar figurarà des d’ara que em convidés a assistir a aquest sopar amb l’il·lustre notari. Però no exactament il·lustre per la seva respectable -i benestant- professió, sinó, sobretot, pel seu activisme dels darrers anys, que sap fer compatible -amenaces incloses- amb la condició de vocal del Consell General del Poder Judicial.
Alfons López Tena, valencià de Sagunt (1957) i president del Cercle d’Estudis Sobiranistes -hi comparteix protagonisme amb Hèctor López Bofill-, és un home molt preparat i té una visió certera de les dinàmiques nacionals i internacionals que mouen el país català i el món. Excessivament optimista, a voltes, sobre les possibilitats reals
de la nostra emancipació com a poble, té un nivell de reflexió que el capacita equilibradament per a l’acció.
Està convençut que els espanyols, a catalans i bascos, ens veuen com una altra cosa, i que per això no ens donen ni ens donaran el dret a reclamar res en peu d’igualtat. A parer seu, s’ha demostrat a bastament que la via autonomista i de desplegament estatutari es troba clarament esgotada, i, per tant, el que cal és una esmena a la totalitat. Militant de Convergència, no acaba de veure clar el paper d’impuls dels partits polítics en aquest procés, ni del seu ni d’Esquerra Republicana.
I no és que rebutgi les possibilitats dels partits, sinó que s’inclina més en aquest moment vers la dinàmica que hauria de ser capaç de generar la sempre invocada societat civil catalana. Per això ha estat elegit recentment vocal de la junta directiva d’Òmnium Cultural i creu en el paper rellevant que, per tal de mobilitzar els sectors nacionalistes i, en definitiva, la part de país no claudicant, té avui la Plataforma pel Dret de Decidir com una mena de successora històrica -salvant les distàncies- del que en els anys 80 va significar la Crida a la Solidaritat.
Trobo que López Tena -i aquest va ser un dels punts d’una certa discrepància amb ell- creu massa poc en el paper dels líders, que no són pura conseqüència -el nostre jurista pensa que sí- de la capacitat d’actuació que dóna el poder, tal com la figura carismàtica de Jordi Pujol, posem per cas, s’ha encarregat prou de demostrar. Un altre aspecte que no veig prou clar és que els motius objectius que els catalans podem tenir per esdevenir independents no casen prou bé, sovint, amb la voluntat col·lectiva real d’emprendre un full de ruta clar que ens aplani el camí.
Ell reclama que aquest full de ruta es defineixi d’una vegada per totes, i ho fa amb prou convicció. És agosarat en els seus plantejaments i coratjós en la seva actitud, però cal tenir en compte que la paradoxa sobiranista actual és -tal com va analitzar molt bé Francesc Codina el 27 de març a l’Avui-, que “la majoria dels ciutadans favorables a la independència té molta por de les conseqüències d’un conflicte mal portat i mal resolt amb Espanya“. Codina, amb prou visió, continuava dient: “La independència els atrau, però l’independentisme realment existent els espanta”.
Em va quedar ben clar, en el decurs del sopar, que a Alfons López Tena -d’altra banda autor del volum Catalunya sota Espanya (RBA, 2007)- aquest futur lliure no l’espanta gens, tot el contrari. Ni que només fos -una de les dades d’interès que va aportar- per tal que es pugui volar directament de Barcelona a Brussel·les -la capital d’Europa, en definitiva- en línia regular, i no únicament de baix cost. Aquesta és, avui, una de les tantes vergonyes nacionals que hem de suportar. Fins quan? Això sí que no queda gens clar, i, després dels darrers resultats electorals, encara menys.
En una conferència de dijous passat a Brussel·les, precisament, aquest nou líder que no creu massa en els lideratges va defensar que Catalunya, si s’independitzés, seria membre de la UE de manera automàtica. I, per descomptat, no podria perdre l’euro, ja que sobre aquesta moneda Espanya no hi té cap exclusiva. O sigui que, sobre el paper, el nostre futur -polític i econòmic- és molt clar, i només cal determinació i coratge. Precisament, això és el que falla, per molt català emprenyat i molta agitació sobiranista que dóna la impressió que hi ha, i més ara que abans. Més paradoxes… que caldria superar. De debò sabrem fer-ho?
El problema del sobiranisme potser rau en el propi mot. Què vol dir? Hi ha una llarga i lenta deriva: regionalisme- nacionalisme -independentisme -sobiranisme… No estic gaire convençut que el conecepte defineixi res en concret. Algunes opcions cauen en el possibilisme, d’altres en un pura apropiació de conceptes que es puguin traduir en rèdits electorals. Tot allò que ve de la banda de Convergència ja sabem què vol dir, en què es tradueix: zero (en tenim una llarga experiència de 23 anys). Però d’altra banda, ERC tampoc no ho ha sabut fer bé. El nacionalisme té un greu problema el 2008: com a ideologia és massa feble per a respondre a les qüestions actuals. No hi ha un ideari potent que, en nom del nacionalisme, respongui als resptes de l’immigració, de les demandes socials, educatives, etc.
Gent propera a aquesta línia m’ha dit que cal plantejar simplement una “gestió dels diners públics” desvinculada dels conceptes “nacionals”. Aquest punt de vista podria ser interessant, sinó fos que cau en una simple variant del liberalisme o del neo-liberalisme. Una possibilitat que em fa por. No tan sols el nacionalisme fa tuf de neo-liberal en sí, només cal que ho diguin clarament…
En tot cas, aquesta mena de gent (com el poeta Bofill o López Bofill, depèn de l’ocasió) pequen d’un excés de pensament liberal que els podria emparentar, en un futur no molt llunyà, amb un PP dirigit per la Sra. Aguirre. A mi, simplement, són una gent que em fa por. Perquè en darrer terme (i tu mateix hi caus, potser sense voler) el seu discurs es basa en els termes econòmics, element que put a neoliberal.
De moment, per tant, seguim orfes d’una ideologia nacionalista i socialista que potser (no sóc pas un profeta, déu me’n guardi) ens podria treure de l’entrellat. Però el nacionalisme dretà actual, de Mas-Duran a López-López, fa massa pudor de burgesia clàssica, neoliberalisme.
aquest sopar. Bona nit