A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

… i la CANÇÓ sobreviu amb dignitat el 2008 (i 2)

General

Si Salvador Escamilla continués al món dels vius, s’adonaria -ja devia fer-ho fins fa poc- de la gran qualitat i diversitat que hi ha en moltes de les actuals propostes de la cançó d’autor en llengua catalana. Ara mateix torno a constatar-ho en el singular treball Les cançons tel·lúriques,  de Roger Mas, però d’exemples us en puc posar uns quants, alguns dels quals ja han anat sortint en aquest bloc. La Nova Cançó va ser el mite d’una època, i la Cançó 2008, amb més limitacions ambientals, sobreviu amb dignitat com a gènere, en el marc més ampli d’un sector que no està gens en crisi -creativa, si més no: el de la música en català.

El Jordi no ha pogut ser més oportú en passar-me, aquests dies, el nou treball de Roger Mas, ben diferent, per exemple, de Mística domèstica, l’anterior, però coherent en la diversitat de conjunt que té la seva ja prou sòlida i valuosa producció.

Les cançons tel·lúriques –que us convido a adquirir o, si més no, a procurar-vos de la mà d’alguna de les diverses maneres que hi ha avui dia per tal de gaudir de la música- és un molt bon exemple, però només un, del tan creatiu moment actual de la nostra cançó d’autor. Els altres referents ja han anat desfilant pels posts d’aquest bloc: Lídia Pujol, Joan Isaac, Túrnez & Sesé, Xavier Baró, Miquel Pujadó, Miquel Gil, Òscar Briz, Paco Muñoz, Maria del Mar Bonet, Enric Barbat, el record de Lluís Llach… I encara podem parlar -sense oblidar mai la pedra de toc que és Raimon i valorar l’aportació de Serrat- de Josep Tero, Feliu Ventura, Anton Abad, Quim Vila, Albert Fibla, Gerard Quintana -quin gran disc, Treu banya!… O dels més nous: Sanjosex, El Fill del Mestre, Cesk Freixas…

En definitiva, aquí es dóna una situació paradoxal, en bona part producte del canvi d’època: globalment, són millors moltes de les cançons catalanes actuals que no les del temps mític. Però sabeu prou bé que ara no hi ha una promoció tan decidida, ni l’atenció dels mitjans és la que seria desitjable, ni el públic respon en la mateixa mesura…

I encara rai que podem servir-nos d’un entorn més ampli que, poc o molt, va tirant. I és que la Cançó, avui, és un gènere -amb personalitat pròpia, només faltaria!- de la música en català entesa en un sentit ampli. En la qual, a més dels cantautors, hi ha grups de la qualitat d’Antònia Font, Relk, Els Pets, Lax’n’Busto, Gossos, Mishima, potser Obrint Pas -d’aquests en reconec l’èxit, però no m’agraden tant… O referents individuals com Mazoni o Refree, per exemple. Per no parlar de tota la gent -sobretot des de la potent plataforma que és l’ara renovat Centre Artesà Tradicionàrius- que impulsa i protagonitza, d’una manera desacomplexada, el nou folk…

Serà perfecte, doncs, que entri en funcionament, tan aviat com sigui possible, el portal de música en català que prepara l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals). Esdevindrà una gran eina de projecció -un veritable portal de descàrregues en català- que necessitem com el pa que mengem.

I és que els temps són nous. En l’època de les descàrregues des d’Internet i de sistemes de copiatge tan fàcils, i quan la difusió de la música ha agafat camins ben diferents dels d’abans -amb unes indústries culturals nostrades que no tenen els recursos de les de les grans cultures-, la Cançó sobreviu i ho fa, malgrat tot, amb prou dignitat. Tot compta, però la base és la inspiració de creadors i intèrprets, i aquesta hi és. El desaregut Salvador Escamilla seria un dels primers que n’estaria orgullós…

I, per acabar, us parlaré d’un altre històric del tema, Lluís Serrahima, sortosament viu i també amic meu. El gener del 2009 celebrarem -i això no hauria de quedar gens en la intimitat– el cinquantenari del seu conegut manifest Ens calen cançons d’ara, inspirat pel gran Josep Benet i publicat a l’antiga revista Germinabit, dels patriòtics monjos de Montserrat. Aquest text ha estat històricament considerat el manifest inicial de la Nova Cançó. Ho recordo ara per endavant, tot i precisar que l’amic JJ Isern ja ho va avançar recentment al seu bloc -que podeu clicar des dels meus enllaços- Totxanes, totxos i maons

Tot lliga, doncs: Escamilla -de qui tinc breus però emotius records personals-, Serrahima, la Medalla d’Or del Parlament, l’antologia històrica de l’Avui Però tot, tot, ho hem de posar no pas al servei del passat -i mira que la memòria és important!-, sinó del futur des d’un present que -des del punt de vista qualitatiu, si més no- és prou esplendorós.

  

  1. Joan, aquests dos textos que has escrit sobre la nova cançó i la cançó d’avui m’agraden força. Proporcionen una panoràmica molt completa de les arrels d’aquest fenòmen social i artístic i de l’actual estat de la qüestió. Jo també destacaria, a més a més, la interessant aportació d’en Jaume Sisa, força rellevant d’ençà que va tornar a cantar. En Pau Riba, d’altra banda, segueix exerceix una notable influència sobre diversos artistes. Tanmateix, si bé és possible que algunes cançons actuals tinguin més qualitat musical que les de l’època mítica, i que hi ha gent com el retrobat Joan Isaac, en Sanjosex o el Jofre Bardagí, que tenen molt de talent (apreciació difícilment aplicable al, tan sobrevalorat, R. Mas); siguem realistes, ja fa dècades que es va enregistrar “al vent” i que es van constituir els setze jutges, i no ha tornat a aparèixer mai més ningú que tingui, ni de lluny, l’extraordinària qualitat artística i el carisma de Raimon, Joan Manel Serrat, Lluís Llach i Maria del Mar Bonet.

    Una abraçada,

    Raül 

  2. Fa temps que segueixo en Roger Mas, i em sembla que cada cop és millor. Al marge de la la seva creativitat, i de l’evolució exponencial que segueix tant pel que fa als textos com als arranjaments, crec que ha “retornat” a una filó de la cançó catalana que ha estat una mica invisible: em refereixo a la línia Pau Riba- Sisa- Albert Pla. Per a mi segueix sent el trio d’asos, a enorme distància de la resta.

    Celebro que la música catalana segueixi viva i en tan boba salut, i celebro encara més que els qui la seguiu com tu reconegueu aquesta mena de treballs.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.