A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

LÍDIA PUJOL, pletòrica, immensa. TOTAL

General

Continuo força corprès amb el concert de Lídia Pujol que he sentit fa poques hores a L’Auditori barceloní, un dels inicials del Barnasants’08.  Fins ara no havia tingut l’ocasió d’escoltar-la en directe, tot i que ho desitjava des de feia temps. I és que la Lídia serà -ho és ja- la nova dama de la Cançó d’aquí al segle XXI, i el nombrós públic d’aquest divendres, amb els seus aplaudiments incessants, n’és un dels millors testimonis. 

En definitiva, diguem-ho clarament a la manera de Hollywood: "Ha nascut una estrella". Tot i que, més que de naixença, podríem parlar de clara confirmació, i dels molts dies i nits de glòria que la Pujol -per qualitat, ambició i risc- donarà a la cançó, la música i la cultura catalanes.

 

El concert d’ahir servia per a presentar els temes del nou disc Els amants de Lilith, gravats en part en directe fa uns mesos al TNC. Un plàstic -n’estic gaudint ara mateix- que us recomano vivament, de la mateixa manera que potser ja sabeu que valia molt la pena l’anterior, Iaie (2003), el primer de la Lídia com a solista després de la seva interessant -tot i que massa bilingüe, per al meu gust- primera etapa, quan formava duet amb la Sílvia Comes.

Concebut en format d’espectacle -que atrau des del primer moment, quan la cantant surt a l’escenari en penombra i coberta del tot per una capa blanca-, Els amants de Lilith reflecteix les llums i, singularment, les ombres de la nostra condició, i sobretot des del paper subaltern que li ha tocat, històricament, a la dona. Ho fa de la mà de primoroses adaptacions del cançoner de tradició oral als Països Catalans i a través del mite de Lilith, la primera figura femenina de la creació que, per la seva condició de rebel, fou ràpidament expulsada del paradís i substituïda per la molt més submisa Eva.

Eva, sí, aquella que fou reduïda inicialment -i de manera flagrant- a la condició de costella d’Adam. Lilith, en canvi, no es volia sotmetre a aquest ja que, com ell, era feta de fang.

Lídia Pujol [www.lidiapujol.com], amb la seva veu per mi realment preciosa -tan ben modulada, tan clara en la seva dicció- i amb gran versatilitat, ens explica històries d’amors prohibits, de desitjos inconfessables, de violència de gènere implícita o explícita -no us sona, malauradament, massa actual, això?-, de plaers que han estat històricament mal vistos i que avui, sortosament, tenen el camp una mica més lliure, tot i els riscos que també poden comportar. 

La Lídia -molt riallera i per tant agraïda al caliu del públic entre cançó i cançó- es troba molt ben acompanyada de grans músics, entre els quals destaco Dani Espasa i Pau Figueres, sense desmerèixer la resta. En conjunt, Els amants de Lilith -que també inclou un deliciós tema d’Albert Pla- és una proposta tan valuosa en l’aspecte artístic com valent, i fins i tot arriscada, des del punt de vista dels valors de llibertat i autonomia personal que transmet.

Ja se sap que l’amor, que és a la base de tantes coses, ha generat plaers immensos -és la seva funció, al cap i a la fi-, però també dolors que hauríem de saber i voler bandejar -sobretot, quan van massa al límit- de les nostres vides. I evitar que les dones en siguin, massa sovint, les primeres víctimes.

Lídia Pujol em sembla que és, ara com ara, l’única cantant d’aquí de nivell comparable a la gran -i també pletòrica després de quatre dècades de trajectòria- Maria del Mar Bonet, amb qui, precisament, vaig publicar el mes de desembre una entrevista -la segona que li feia després de disset anys- a la Revista Musical Catalana.

En clara recessió Marina Rossell -la qual cosa, en algú que ha estat capaç de composar i interpretar una cançó com Màrmara, per dir-ne ara només una de meravellosa, a mi em sap particularment greu-, i en clara progressió Maira Comalat com a solista del grup Relk -comproveu-ho a blocs.mesvilaweb.com/relk-, la Lídia no és, ni molt menys, un oasi en el desert, sinó un gran actiu de present i de futur de la nostra música i la nostra cultura.   

  1. Havia sentit a parlar de l’espectacle al TNC i vaig recollir les lletres de les cançons a través d’un bloc que ara no recordo… una delícia. Faré per obtenir el disc que ens recomanes. Sembla realment esplèndida na Lídia. Gràcies per la crònica… per la part que ens toca a les dones, "amic home".

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.