El CATALÀ? Mala salut, sí, però de ferro
Amb el canvi d’any em va arribar l’onzena edició de la Llista d’Industrials i Productors que etiqueten en Català. Actualment ja inclou 1.839 empreses, quan l’any 1989 n’eren 308; el 1993, 436; el 1997, 1.046; el 2002, 1.662, o el 2005, 1.755. La llengua catalana es troba, en molts aspectes, en una situació més amenaçada del que voldríem, però la seva minoració no és, ni molt menys, irreversible. Funciona a batzegades, una mica com el país, però és evident que -a la manera de Fellini- bé podem dir: E la nave va…
La publicació esmentada l’edita l’Associació en Defensa de l’Etiquetatge en Català [www.adec.cat], una entitat de la qual sóc soci des que hi vaig connectar -primers anys 90- quan m’ocupava de la redacció de la revista institucional Viure en Català, que va publicar el Consorci per a la Normalització Lingüística.
L’ADEC, que és una de les bones herències de la històrica -i també mítica- Crida a la Solidaritat, realitza una tasca segurament discreta -tot i que amb presència continuada per poblacions i fires-, però tenaç, efectiva i constant. Ja són vint anys fent de mosca collonera per l’etiquetatge i envasament de productes en la nostra llengua. I els resultats hi són, tal com les dades de la Llista reflecteixen i a desgrat que quedi encara -en aquest i tants altres àmbits lingüístics i culturals- molta feina per fer.
Petits o grans productors, en el catàleg 2007 n’hi figuren, per exemple, 318 de caves i vins -entre els quals hi ha les marques més introduïdes al mercat-, 195 de productes càrnics, 142 de làctics, 124 d’olis, 123 de fleques i pastisseria, 73 d’aviram i ous, 66 de confitures i mel, 60 de conserves… Com veieu, hi ha una evident decantació cap al sector alimentari, potser per allò que la teca és una qüestió, òbviament, de primera necessitat i resulta, per tant, propera i entranyable.
Però a la relació també hi figuren, a més d’altres menes de menges i begudes, representants dels articles de regal, les arts gràfiques, el sector audiovisual i informàtic, la ceràmica i porcellana, els grans i petits centres comercials, la cosmètica i perfumeria, els electrodomèstics, els espectacles piromusicals, la farmàcia, els farratges i pinsos, la ferreteria, les joies i rellotges, els manipulats i material divers, la marroquineria i la pell, el material fotogràfic i d’òptica, el d’oficina i papereria, el de seguretat, l’esportiu, la telefonia mòbil, els mobles i la decoració, la neteja, les pintures i productes químics, les plantes i derivats, l’automoció…
En fi, no vull cansar-vos, però comprar en català, a finals del segle XX i a principis del XXI, ha estat i és, poc o molt, possible. Sí, ja sé que hi ha encara grans llacunes, i també m’adono prou dels desequilibris i incoherències lingüístiques -i encara més immersos com som en la globalització- que vulgueu. Per no parlar de la llengua en la justícia i en tants altres àmbits. I sóc conscient, no cal dir, que el català parlat s’ha perdut força al carrer, sobretot, de Barcelona i el seu entorn; a molts patis d’escola; en el sector de la restauració, i, singularment, com a llengua d’acollida dels nous immigrants. I etc., etc.
Però volia donar-vos, de la mà de l’ADEC, alguna notícia mitjanament positiva per tal que no ens estem queixant sempre, malgrat el pessimisme nacional -i en tenim motius- que sovint ens envaeix. Voleu una altra alegria? Dissabte llegia al meu diari de capçalera -ja sabeu, l’Avui– que la Comissió Europea reconeix el català en un nou fòrum a la xarxa que es farà en les 23 llengües oficials més la pròpia de Catalunya. Mitjançant aquest fòrum [http://europa.eu/debateeurope], els ciutadans podran opinar sobre el futur de la UE, el diàleg intercultural i el medi ambient i la polítca energètica.
Això darrer s’inscriu en el difícil camí cap a l’oficialitat a Europa. Tal com deia l’enyorat Jordi Sarsanedas, el català és "la menys petita de les llengües petites". I això potser no és molt, però no és poc. En tot cas, explica que la salut de l’idioma, tot i que no sigui prou bona, no deixi de ser de ferro.
De tota manera, la nostra obligació col·lectiva és aspirar a més, molt més. Així doncs, quin dia ens decidirem a apostar -lingüísticament, culturalment, nacionalment- per una autèntica vida sana, ara que això es porta tant? En quatre paraules, per la bona salut…
La mala salut de ferro és ja gairebé una vella expressió afortunada i que descriu força bé el nostre present, i el nostre futur. Fa anys que vivim ancorats en aquesta posició que cada cop és més feble, però que com els bons malalts terminals, es manté. Jo sóc pessimista: crec que el català esdevindrà residual -si no ho és- i al damunt elitista. Potser com els darrers romans imperials que parlaven llatí. D’altra banda, però, no em sembla un drama sinó una escena de la història. Potser ens queden una o dues generacions de catalanoparlants, però em resisteixo a veure-ho com un desastre i crec que som actors i actius. En parlem d’aquí a 20 anys (si seguim vius?). Les llengües tenen una vida i una mort. L’espanyol també. Fa poc vaig veure un web de la "Junta de Castilla-León" adreçada als estudiants estrangers de llengua catastellana: els deia que el millor lloc per aprendre l’idioma era allà, entre Salamanca i Soria. "la cuna"·. Però un director d’un Instituto Cervantes m’ha dit que la seva recomanació és que ho estudiï l’espanyol a iberoamèrica, i hi estic d’adord: conec gent d’Equador i de Perú que parlen un espanyol riquíssim. No són persones instruïdes ni llicenciades en res: és la classe popular. Però gasten un espanyol amb matisos i adjectius que ni a Salamanca. Potser el català sobreviurà en els gitanos de Perpinyà o a l’Alguer. Igual com l’espanyol a Lima o Quito o Guayaquil. La història futura està per escriure. Mirem l’occità. Assistir a la història és apassionant. Digues-li a Marc Aureli o al seu esclau que el llatí havia de desaparèixer. Una llengua morta no es mor: potser és cosa de l’espiritisme…