A la brasa i al caliu

Oscar Soares Filho Niemeyer, has fet ja, i en bones condicions -sana enveja!-, 100 anys. L’edat, precisament, a la que a mi m’agradaria, poc o molt, arribar, o així m’ho vaig proposar en complir els 50. Celebro molt la teva llarga vida, la d’un dels arquitectes amb més influència internacional, pioner en l’exploració plàstica i constructiva del formigó i autor dels edificis representatius i públics de Brasília, com aquesta catedral tan futurista, bella i diferent. La celebro per tot el que representes per a l’arquitectura -la nostra veritable segona pell- i també pels bons records que em portes del meu viatge de l’any 90 al gran i divers país llatinoamericà, un dels que avui -amb tantes contradiccions com vulgueu- emergeixen al món.   

"La vida és un minut", vas induir a titular, Oscar, la interessant entrevista que et feien al suplement cultural de l’Avui [www.avui.cat] del dia 3 de gener. De minut en minut -60 minuts que té l’hora, 24 hores que té el dia, 365 dies que té l’any…-, tu has arribat ja a centenari a partir del proppassat 15 desembre. I conserves -sana enveja, torno a dir-ho-, una gran lucidesa, que és una de les condicions necessàries -no l’única, és clar- per a esdevenir autènticament savi.

Et declares comunista convençut, i jo, a qui el comunisme no ha convençut mai, puc entendre’t si penso en les desigualtats que encara hi ha a països com el teu. Sortosament, a casa nostra ja no se n’hi veuen, pràcticament, de favelas, que aquí en dèiem barraques. Però sí que n’hi ha, per exemple, al teu Rio de Janeiro natal, una de les urbs -malgrat que també hi habiti tanta misèria- més fascinants que he visitat, sobretot per la seva situació i el seu entorn. 

Per cert, les favelas vam veure-les de lluny i potser ens hagués agradat, com a experiència, anar-hi. Però no estàvem disposats -ni la Maria del Patrocini ni jo- a córrer riscos innecessaris. Que aquell viatge de l’any 90 havia de fer-se, inicialment, al Perú -Machu Picchu continua sent, des d’aleshores, una gran, molt gran, assignatura pendent-, però els amics de Sendero Luminoso estaven encara molt actius i, valents com som de mena…

Però el teu gran país, Oscar, mai no serà per mi de segon plat. Amb tots els seus problemes, en vaig quedar absolutament enamorat des d’aleshores. I, per acabar-ho d’adobar, només faltava anar descobrint l’encant increïble de la vostra música popular: la bossa nova -més que la samba- i monstres o figures del tipus Vinicius de Moraes, Tom Jobim, Chico Buarque, Caetano Veloso, Maria Bethania, Maria Creuza, Gilberto Gil, Astrud Gilberto, Gal Costa, Baden Powell, Toquinho, Milton Nascimento, Daniela Mercury, Ivan Lins… Per no parlar de l’elegància clàssica i de la singularitat d’un compositor com Heitor Villa-lobos.

Vam anar a uns quants llocs, a més de Rio: la mítica Salvador de Bahia, Manaos i el seu increïble entorn amazònic, l’aquí potser no tan conegut -però deliciós- Pantanal mattogrossense, les realment incomparables cascades d’Iguazú… Gairebé tot fabulós, però Brasília té un encant especial, tot i que alguns -entre els quals molts de vosaltres, els vitalíssims cariocas– no acabin de trobar-lo.

Sí, potser sí que aquell urbanisme que el teu mestre Lúcio Costa va dissenyar poc o molt en forma d’avió tingui una certa manca d’ànima. Però em va semblar que, a més de la seva bellesa, configura un espai sostenible, encarat a les necessitats del segle XX i també del XXI. Justament el que volia aquell carismàtic president que us va fer l’encàrrec, Juscelino Kubitschek, a part d’intentar el reequilibri territorial d’un país molt vast i massa projectat a la costa.

A ambdós cantons de la immensa i majestuosa esplanada central de la ciutat, Oscar, amic, es troben els millors dels teus edificis: el Ministeri d’Afers Exteriors -situat al bell mig d’un petit estany-, el Ministeri de Justícia -amb sis cortines d’aigua al seu exterior-, el presidencial Palau Planalto, el Palau d’Alvorada, les torres bessones i les dues emblemàtiques cúpules -una d’elles invertida- del Congrés nacional, el Tribunal Suprem…

En definitiva, vam entendre que pretenies -i em sembla que ho vas aconseguir- donar a la imatge del poder una dimensió renovadament estètica, potser perquè no tinguéssim tant en compte totes les malifetes -no sempre, és clar- que el poder pot ser capaç de fer-nos.

D’altra banda, recordo que em va impressionar molt especialment la visita a la Catedral, que vas dissenyar tot aconseguint seduir-nos amb la idealització de les espines de Crist. I quina llàstima que no sigui també teu el magnífic santuari dedicat a Sant Joan Bosco, amb els seus grans vitralls de color blau i violat… També un dels símbols d’aquesta Brasília que no sé exactament si admiro, però que és ben cert que em va impactar.

Ja ho escrivia l’Alfred Bosch al seu sempre interessant "De tu a tu" del mateix diari que et va entrevistar i en el mateix dia -15 de desembre, insisteixo- que arribaves a centenari: "Com tu sols dir, el primer és la vida, sinuosa com el cos d’una dona o la pell d’un planeta".

Per tant, et desitjo encara més vida, Oscar, tot i que sóc conscient -a menys que fossis un déu de no sé quin cel- que ja tanta no te’n deu quedar. Pèrò tu l’has viscut plenament i ens has encisat amb el teu art arquitectònic, projectat com una manera de donar un sentit millor i més intens a la nostra existència. Sí, "la vida és un minut"… Doncs esprem encara, tan intensament com puguis, aquest minut.