A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Si molts espanyols fossin com el notari LÓPEZ BURNIOL…

Sense categoria

“Espanya ha d’admetre el dret de secessió”, li diu avui a Joan Tapia (El Periódico de Catalunya) l’il·lustre notari Juan-José López Burniol. Fill de pare salmantí i mare catalana, de fet no sé ben bé si he de considerar-lo espanyol, ja que va néixer a Alcanar (Montsià). Exerceix la seva professió a Barcelona des de fa tres dècades i és un home culte, informat i brillant, o això és el que dedueixo dels diversos articles que li he llegit. Conseller de “la Caixa” i membre del Cercle d’Economia, expresident de la influent Tribuna Barcelona, ha conegut i reflexionat prou sobre la realitat catalana i l’espanyola com per adonar-se que els divorcis -tot i no resultar mai agradables- poden ser, si s’escau, necessaris. 

Crec que ja ho va dir una vegada el cantant i autor Víctor Manuel: “No se puede imponer la unidad por cojones”. Em sembla perfecte, però… quants espanyols pensen com aquest artista i el notari?  

Es confessa pròxim als socialistes catalans -havia estat votant d’aquell partit estrany que va ser la UCD durant la Transició i primers anys de la democràcia-, però López Burniol em sembla que és, per damunt de tot, una personalitat independent que s’esforça per no resultar sectària.

Voldria el que ell en diu “un règim federal autèntic“, però creu -de manera ben poc habitual en els qui se senten espanyols- que al dret a la secessió han de poder acollir-s’hi les autonomies que ho vulguin. I és que, en democràcia, no hi ha res que sigui indiscutible. Ben al contrari, tot es pot discutir, perquè és el poble el qui pot pronunciar-se a cada moment. És per això que a ben pocs països -si és que n’hi ha algun- la democràcia hi és establerta d’una manera integral, perquè el que compta, sobretot, és el joc de poders. 

López Burniol, en la seva concepció federalista, desitja que, dins Espanya,“Catalunya se senti còmoda”. Però ell mateix s’adona que això, ara com ara, no resulta massa fàcil. Afegeix, doncs, que “si la majoria de catalans volen marxar, s’haurà d’acceptar. Per a Espanya és millor una Catalunya independent que una Catalunya incòmoda, que forci una relació bilateral que portaria al col·lapse el sistema autonòmic”.

Sí, amb els espanyols realment intel·ligents i autènticamement demòcrates -reunir les tres condicions alhora ja s’ha vist que és, a la pràctica, francament difícil- podrem entendren’s-hi sempre. A partir d’aquí, crec que hauríem de ser capaços d’assumir el repte que planteja l’il·lustre notari: “Es tracta de posar tothom davant de la seva responsabilitat. I acabar amb el verbalisme desaforat”

O sigui, si Catalunya desitja realment la independència -majoritàriament, ara com ara, no és així, però ja ho anirem veient en els pròxims anys-, que se la guanyi. I és que construir un nou Estat, encara que sigui dins la Unió Europea, no és un procés gens fàcil tot i que, en el nostre cas, sigui el més desitjable i no cal dir que convenient.

Però sense majories que ho imposin democràticament, ja em direu. Sense unes institucions i una societat civil que ho preparin adequadament, no és tan fàcil. Sense una UE que hi fos poc o molt reticent -Escòcia és el país que ara més ens obre el camí, i aquests darrers dies Carod ho deu haver constatat de primera mà-, el procés esdevindria més dificultós. I amb molts espanyols en contra -i ja veieu com van les coses-, la qüestió és una mica fumuda.

Per això s’agraeixen tant posicions civilitzades com la de Juan-José López Burniol. ¿No hem arribat ja a admetre la separació i el divorci de les parelles, ni que sovint siguin traumàtics? Doncs les nacions s’han de poder separar i divorciar, si s’escau, d’una manera tranquil·la. La República Txeca i Eslovàquia, per posar només un exemple relativament recent, bé que ho van saber fer, i ni l’Europa central i oriental ni el món s’han enfonsat…

A nivell especulatiu, tot això està prou bé. Quina llàstima, doncs, que la realitat del dia a dia sigui molt més prosaica. Ara, amb un nou Estatut que gairebé no s’ha començat a desenvolupar, els catalans ens veiem novament abocats a unes eleccions espanyoles que presumptament guanyaran el dolent o el que no ho és tant. Posats a triar, quin remei!: prefereixo que guanyi ZP, ni que el meu vot -només faltaria!- no li arribi mai per via directa.

Aquests dies estic molt content pel fiasco del PP, que va tombant, un a un, tots els seus presumptes dirigents moderats. Per tant, vull creure que s’estimbarà del tot, a menys que molta gent que se sent sobretot espanyola s’hagi tornat de dreta-dreta. Però no se sap mai. El seu candidat a la presidència, políticament mediocre com és, no els ajuda gaire, però don Federico, la COPE i El Mundo -entre d’altres- faran tot el possible perquè les meves previsions no es compleixin…

Mentrestant, prefereixo parar l’orella i fixar-me en opinions intel·ligents, raonables i que provenen d’un home culte i reflexiu com és López Burniol. Gent de mirada llarga, com no n’hi ha tanta. Persones amb les quals potser mai no arribaràs a estar-hi del tot d’acord, però que sempre resultarà possible d’entendre-s’hi o, si més no, de pactar-hi en condicions clares i de no subordinació.    

  1. I no em refereixo a les eleccions al parlament espanyol, no. El diumenge 9 de març la Plataforma pel Dret a Decidir i Sobirania i Progrés preparen una recollida de signatures per demanar una llei de referèndums que permeti a la Generalitat de Catalunya convocar-ne sense la necessitat de l’autorització del Govern de Madrid.

    És un primer pas petit i d’eficàcia pràctica feble, però els primers passos sempre són així, per molt ambiciós que sigui el camí.

    Les signatures es recolliran en unes meses que hi haurà a les principals poblacions del país.

    Feu-ho còrrer.

    Si voleu més informació les webs de les dues Plataformes n’aniran penjant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.