A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

PUJOL? BARRERA? Catalunya!

Sense categoria

La gent del Club d’Opinió Arnau de Vilanova ho vam encertar plenament en organitzar, dimarts passat, un debat entre dos expresidents, Jordi Pujol i Heribert Barrera, segurament les dues figures més emblemàtiques del nacionalisme català dels darrers trenta anys. Es tractava, no cal dir, de dialogar i reflexionar sobre l’actual situació del país i el futur del catalanisme. Va presentar l’acte el president del Club, Joaquim Garrigosa; va moderar el col·loqui Salvador Cot, subdirector de l’Avui, i al Petit Palau de la Música Catalana, pràcticament ple, vam aconseguir aplegar-hi unes cinc-centes persones, inclòs Artur Mas. Totes, en conjunt, poc o molt  representatives de la crosta nacionalista que tant molesta el diputat Joan Ferran. 
  

Va ser ben oportú que aquest debat tingués lloc només tres dies després de la gran manifestació de l’1 de desembre. Una coincidència no exactament buscada -feia un cert temps que ens havíem plantejat d’organitzar l’acte-, però sí clarament positiva atès el cert tomb ambientalment interessant que acaba d’haver-hi i que cal esperar que es tradueixi en resultats concrets.

Els primers que desitgen aquests resultats són, no cal dir, Pujol i Barrera, però per camins poc coincidents. El primer -sense trair mai el seu idealisme de fons- va fer palès novament el possibilisme que li va permetre, durant tants anys, de connectar amb amplis sectors de la societat catalana, ni que sovint fos titllat d’ambigu. El segon sempre ha estat un personatge més cantellut, però, als seus noranta anys, conserva el cap clar i un gran tremp a l’hora de no voler transigir, tot i que les seves actituds puguin semblar, sovint, poc dúctils.

Ara mateix, tot propugnant l’abstenció o el vot en blanc a les properes eleccions espanyoles, Barrera se situa una mica en terra de ningú, ja que és obvi que aquesta no és l’estratègia de l’actual direcció d’Esquerra i no sé pas si tampoc la dels crítics, a un dels quals -Joan Carretero- l’expresident del Parlament ha donat suport d’una manera oberta.

Pujol, coherent amb la seva línia de sempre, creu que l’èxit de la recent manifestació cal rendibilitzar-lo amb una participació important a les urnes el dia 9 de març, òbviament des d’un suport explícit als partits més catalanistes. El que jo no tinc tan clar és si el candidat al qual l’expresident de la Generalitat suposo que votarà, Josep Antoni Duran i Lleida, disposa, ara mateix, del perfil polític que pot contribuir a què el catalanisme més conseqüent i el progrés real del país avancin.

Barrera -a més de declarar-se, moralment, en guerra amb Espanya- també en va dir una altra de ben forta: que el que vol el PSC és afavorir l’eutanàsia per a Catalunya. Home, jo no asseguraria el mateix de molts militants sociates, i tampoc d’alguns dirigents, però sí que sembla que ho desitgin algú com Joan Ferran -portaveu adjunt al Parlament i primer secretari del PSC a Barcelona, no pas poca cosa, doncs- i altres membres molt destacats de l’aparell montillista. En fi, tothom ja és grandet per tal de saber quins són els seus interessos, però és difícil servir dos amos al mateix temps…

Pujol té coratge i conviccions; Barrera disposa de tanta o més fermesa. Ambdós han estat gurus de passat i, ho vulguin o no, poden ser referents de futur. Sovint penso que, entre el possibilisme i el radicalisme, el camí encertat passa per fer una bona síntesi entre l’un i l’altre. Però les lliçons dels qui han demostrat, al llarg dels anys, una capacitat de lideratge evident mai no deixaran de ser-nos útils. I escoltar-los -i poder admirar de prop el seu alt nivell- sempre resulta un plaer.

  1. En temps complexos com aquests on ens trobem, em penso que esteu fent una bona feina amb uns debats com el que expliques. Aquesta trobada de dinosaures havia de ser interessant. I per cert: vau fer algun torn obert de preguntes? Perquè tant Pujol com Barrera sempre els he vist una mica al·lèrgics a la crítica, i en el fons de tarannà molt poc democràtic (parlo d’una ètica democràtica, participativa i profunda).
    A mi, de tota manera, tots dos personatges em fan pensar en un model de polític obsolet, fruit d’un moment peculiar, i paradigmes de la transició.
    És obvi que s’aprèn de tothom, ni que a vegades sigui justament per negació: com deia sant Tomàs, coneixem el bé per la negació del mal. No sé quin model de polític vull, però sé quins no vull: ni Pujol (mai més, si us plau!), ni Barrera.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.