Ho sento, CHE
M’has interessat al llarg dels anys, comandante Ernesto Che Guevara, però mai no m’has acabat de seduir. Puc entendre el sentit de la teva lluita, però no el sectarisme amb què l’aplicaves ni la ingenuïtat del teu patètic final. Ara que acabo de veure la mostra "Che! Revolució i Mercat", i que he copsat de nou el gran negoci que ha generat la teva figura d’heroi llegendari, torno a adonar-me que l’alliberament humà és un procés llarg i complex i, sobretot, que no hauria de ser manipulat ni sotmès a tòpics.
Aquesta exposició és una de les tantes que he pogut visitar -i amb molta facilitat, ja que treballo ben a prop; llàstima que els dies feiners no obrin als migdies- al barceloní Palau de la Virreina. Teniu totes aquestes Festes -que us les passeu molt bé, per cert- per a anar-hi, i encara podreu fer-ho fins al dia 20 de gener.
Hi descobrireu -presidida per la tan coneguda i realment emblemàtica fotografia d’Alberto Korda- els rastres icònics d’un dels mites del segle XX. A parer meu, un gegant amb peus de fang, per molt que el seu pòster l’hagués vist a tants pisos d’estudiants durant uns anys, i reproduït en diversos d’objectes de consum -cendrers, pins, tatuatges, samarretes, bikinis fins i tot…- també fins avui.
No sé si, per tal de portar una mica la contrària, o bé degut a les perplexitats que em creava el personatge, recordo que, al voltant dels vint anys, vaig penjar un pòster immens d’un altre mite, Mao Zedong, en un petit estudi que m’havia muntat a Terrassa en una deshabitada propietat familiar. No és que jo fos exactament maoista, però precisament un gran escriptor català, Baltasar Porcel -que ja fa molts anys que no va, certament, d’això-, m’havia convençut de les presumptes virtuts de la Revolució Cultural al seu llibre China: una revolución en pie (1974). Quan, més tard, em vaig adonar de les barbaritats que aquell molt sectari ball de bastons va representar, em vaig endur les mans al cap.
Pel que fa al Che, he seguit una mica la seva biografia i em sembla que va ser un personatge que, de sectari, també em tenia molt. Per més que ara, per exemple, el meu admirat Jorge Drexler contribueixi igualment a perllongar la seva mitificació amb l’oscaritzada cançó Al otro lado del río, del film Diarios de motocicleta (2004). Per més que la icona de Korda sigui realment magnífica, una fotografia d’un alè èpic i un to romàntic -d’un romanticisme no exactament amorós- indubtable. Per més que al planeta continuï havent-hi moltes injustícies com les que Guevara pretenia conjurar.
La veritat és que tot fa creure que, com a president del Banc Nacional i ministre d’Indústria cubà, el guerriller va ser, més aviat, un desastre. Que fou un polític força inadaptat als condicionaments de la Guerra Freda, tot i que la seva poca admiració per la Unió Soviètica me’l fa una mica més simpàtic. Que va anar força a remolc del que decidia Fidel Castro, tot i que pugnés per alliberar-se’n. Precisament, la seva última fugida, la boliviana, potser sí que és un intent més aviat la mar d’ingenu d’encendre la Revolució mundial, però crec que també representava una manera d’escapolir-se del control directe de Fidel. I aquest vell murri, que ja se sap que no desitjava -i encara sembla que no desitja- líders que li poguessin fer ombra, devia pensar: "Ves, ves passant, germà, que ja vindré a donar-te un cop de mà, si puc i si cal".
I després, ja ho sabeu, caçat a la selva de Bolívia com una rata… quan ell es creia que molts camperols s’unirien ràpidament a la revolta, instigats per un Partit Comunista local que més aviat se li girà completament d’esquena… Ho sento, Che, però és així com ho veig. Com també veig patètica la comparació fàcil que alguns han fet de la teva figura amb la de Jesucrist. Comprenc el sentit de la teva lluita, i fins i tot puc arribar a admirar-ne algunes de les formulacions, però em sap greu que molts joves -i no tan joves- s’hagin vist arreu atrets pel teu sectarisme, el teu il·luminisme i les teves ganes de capgirar les situacions amb mitjans més aviat precaris.
I també em sap greu que tan aprofitat hagi fet amb tu negoci capitalista al llarg dels anys, com de la mostra de la Virreina es dedueix clarament. Ja se sap, el sistema ho absorbeix tot, o gairebé. La teva imatge ha estat manipulada per a tota mena d’anuncis, probablement, molts d’ells, contraris als teus presumptes ideals…
L’alliberament humà, en totes les seves formes, és un procés llarg i complex. Tu, que sé que eres valent, no l’has perjudicat, ben cert, però no sé si l’has afavorit tant com els teus admiradors -i els molts que s’han pujat al carro- pretenen. En tot cas, admeto que pots ser testimoni d’esperances, però ja m’agradaria saber -més enllà d’uns anys efímers a Cuba- com haguessis gestionat el poder a Llatinoamèrica i al món si realment l’haguessis tingut.
No ho sabrem mai, i aquesta és una condició necessària per tal que mantinguis la teva aura mítica. Que s’han de vendre, encara, moltes samarretes amb els teus ulls escrutadors…
Que el capitalisme té la capacitat d’engolir-ho tot, digerir-ho i expulsar-ho en forma comercial no és nou.
Però no només el capitalisme: del seu pare, el vell catolicisme… què me’n dius? Quantes estampes, samarretes, medalletes, llibres, pòsters, relíquies, postals i souvenirs no he generatel seu venerat Jesucrist? Mira quin imperi han organitzat a costa d’un pobre palestí apallissat i executat en un poble de Judea de mala mort (si és que mai va existir).
A banda de la paradoxa, el Che és realment un tipus amb llums i ombres. Algunes parts del seu discurs sonen vàlides, d’altres el temps les ha fet antiquades i potser sectàries, com dius. Però com que el món segueix sent profundament injust, mal repartit i agressiu amb els desafavorits, jo m’inclino per deixar-lo a la banda dels bons.
Si enlloc d’un Che n’hi haguessin mil, potser no caldria mitificar aquell i en canvi tindríem un planeta més equilibrat.
Tot es ven i tot s’assimila, però tot i amb això, ens calen punts d’identificació a cada època. La natura també es copia. No sé si és veritat però crec recordar que quan un mineral cristalitza d’una manera a un lloc llavors cristalitza pertot igual.
BON NADAL, que et sentis a gust amb els teus, descansis i gaudeixis d’aquest hivern nou i de pleniluni.