JAMES TAYLOR, “for example”
Encara que no tot, en l’any que s’acaba, m’ha estat bo des del punt de vista personal, hi ha sorpreses d’última hora més aviat agradables. Una d’elles és, en bàsquet, el triomf indiscutible del Barça sobre el Madrid, que vaig poder seguir en directe amb les meves filles des del Palau Blaugrana. Una altra, la visita familiar al castell de Claramunt, un dels castells de frontera de la comarca de l’Anoia. I encara el gran impacte que produeix l’exposició Bodies. The exhibition, a les Drassanes de Barcelona.
Però ara us parlaré amb més detall del DVD Pull Over, del cantautor nordamericà James Taylor. Un bon artista i un interessant concert que, per la seva qualitat artística i sentit de la normalitat cultural, et permeten reconciliar-te una mica amb aquell poble del qual rebem, sovint, sensacions negatives. Això passa, ja ho sabeu, sobretot gràcies a uns governants que no hi ajuden gens.
James Vernon Taylor (Belmont, Massachusetts, 1948) és un dels cantautors ianquis de tendència suau que van assolir l’èxit als anys 70, juntament amb altres figures del gènere com Carole King, Joni Mitchell, John Denver o la pròpia Carly Simon, esposa de Taylor. Aquest ha sabut mantenir un públic important els anys 90 i 2000, de la contribució del qual la gira Pull Over (2001, editada en DVD el 2002) n’és un molt bon exemple.
La producció he pogut visionar-la aquests dies de vacances per gentilesa del meu germà Alfons -un bon expert en matèria de diversitat musical-, que no fa molt em deia: "Vols conèixer un tipus de cantautor al qual, segurament, estàs poc avesat? Doncs mira’t aquest concert de James Taylor, per exemple".
I sí, senyor, l’he trobat molt interessant. I m’ha agradat especialment l’aportació d’aquest artista madur, de composicions i interpretacions de qualitat i que no necessita sobreactuar en escena per a sentir-se comprès, respectat, fins i tot estimat. Alguns dels seus temes són millors que d’altres, però això passa sempre quan en tens molts i n’interpretes, un darrere l’altre, més d’una vintena. I n’hi ha que són, senzillament, deliciosos, i demostren -a més d’un notori poder de comunicació- un envejable nivell musical.
A la qualitat i naturalitat de l’artista, dels músics i del petit cor s’hi afegeix, a Pull Over, un sentit de participació de la middle class americana que, amb el seu aspecte complaent, et fa reconciliar una mica amb l’atmosfera d’aquell vast país del qual ens arriben sensacions, a voltes, ben negatives. Aspectes que es corresponen en part al tarannà de la seva gent, però també, massa sovint, a les decisions, d’abast local i mundial, dels seus governants, al darrer dels quals molts europeus desitgem bon vent! el més aviat possible.
De manera que hauré de posar des d’ara James Taylor -a qui coneixia ben poc- a la llista de cantautors que m’interessen. No hi estic tan avesat -fa molts anys que tinc fonamentats recels envers l’anglosaxonització que ens ha envaït, no sé si de manera irreversible- en el cas nordamericà. Sigui com sigui, no puc deixar d’inclinar-me davant figures històriques com Woody Guthrie o Pete Seeger; mites de la talla de Joan Baez; monstres com Bob Dylan o el canadenc -tan vinculat als EUA- Leonard Cohen; referents com Suzanne Vega, Lou Reed, Bruce Springsteen…
I sense deixar d’admirar les influències musicals que ens han arribat de l’altra banda de l’Atlàntic gràcies al jazz, el blues, el rock, el soul, el funk, el gospel, la música per al cinema… En fi, hi ha molts aspectes musicals i culturals nordamericans adorables, malgrat l’abassegador i sovint molest domini ianqui en el camp de les indústries de la cultura i un imperialisme polític i econòmic que sembla que no tingui fi, però del qual l’Irak potser vagi marcant -confiem-hi una mica- el camí descendent…
James Taylor, amb el seu tarannà cordial i l’aspecte d’home corrent -la seva calba, i la imatge que se’n desprèn, em recorden molt, tot i que és una mica més gran, la cara de l’administrador de l’acadèmia d’anglès de les meves filles-, constitueix un exemple de qualitat del ianqui que no sembla prepotent en aparença. Us convido a celebrar-ho tot coneixent-lo una mica més de la mà de www.jamestayloronline.com. I als qui ja el coneixíeu, disculpeu-me: només he volgut fer una amable incitació a descobrir la seva obra en aquest darrer dia de l’any.
I no cal dir que us desitjo, per al pròxim, una molt bona entrada, amb més música, més cançons, més plenitud en tots els ordres. I que no ens robin -ai, la situació econòmica que podria venir!- la cartera, si pot ser…
Però sobretot, que el 2008 sigui millor, i que ens apropi a la realització de les nostres esperances. Les teves informacions musicals -o culturals en general, per dir-ho d’alguna manera- fan del teu blog un oasi agradable on aturar-se a llegir, lluny de les fúries que acaben per fatigar terriblement.
No conec en Taylor, tot i que miraré de trobar-lo pel You Tube, que és tan útil en aquests casos.
Espero que durant l’any que ara començarà segueixis amb empenta, escrivint.
I si la situació econòmica no és tan bona… què hi farem! Vols dir que als treballadors ens hauria de preocupar gaire, això? Que no hi estem acostumats, ja? Si la borsa o les finances guanyen 800 enlloc de 1000, sincerament, a mi em té totalment despreocupat.
Gràcies pels amables desitjos de música i plenitud i la bona síntesi del teu post. Que no s’aturi el caliu… Una abraçada.
Per fi m’han deixat l’ordinador i he pogut llegir l’article en qüestió. Aquet patètic aspecta de calb conformat no era el mateix fa 30 anys quan comencava a ser famós doncs era un hippie amb llargues malenes I per cert, una curiositat, el guitarrista John Magh Login va tocar amb un d’ells.