A la brasa i al caliu

Diana Navarro, la jove cantant de Màlaga, és una clara renovadora de la copla d’origen andalús. Amb només dos discos al mercat, trobo que la seva qualitat resulta més que contrastada. I per això crec que fóra bo que sigui més coneguda a Catalunya i que l’interès pel seu art i la seva trajectòria trenquin barreres lingüístiques i compartiments d’aquests que ara s’anomenen -tan horrorosament- identitaris.
Entre les nombroses complicitats que vaig compartir amb la Mar durant el temps que vam treballar junts a l’ara Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat
figura l’interès, i també l’admiració, per Diana Navarro. De fet, va ser la Mar -de la mà del seu bon i ampli gust musical- qui me la va descobrir. Tot seguit, jo vaig clicar-ne el web oficial [www.diananavarro.org] i em va semblar que sí, que la malaguenya s’ho valia. La qual cosa es va confirmar del tot en descobrir l’estiu del 2006, a la Biblioteca Central de Terrassa, el seu primer disc, No te olvides de mi, editat l’any anterior.

He cregut, doncs, que potser us agradaria que us ajudés a descobrir, al vostre torn -si algú ho ha fet ja, que em perdoni la gosadia- la Diana. Us parlo d’una intèrpret i en part autora que té uns cabells molt llargs i bruns i una bellesa externa raonable, que sospito que encara deu ser més viva de portes endins si ho jutjo per la intensitat i l’emotivitat que és capaç de transmetre’ns a través de les cançons. 

Tot i que DN porta venuts un bon nombre de còpies -més de 200.000- de l’àlbum esmentat, sospito que a l’àrea catalana és encara ben poc coneguda, tot i que el web ens indiqui, per exemple, que va actuar a Barcelona el dia 2 d’aquest mes en un lloc que ara mateix ignoro, i que el 28 de setembre havia signat discos a El Corte Inglés de Sabadell.

Les sospites se’m confirmen en anar l’altre dia a Gong, la meva botiga de música habitual a Barcelona, a adquirir el segon i crec que també bon CD de l’artista, 24 rosas (2007). Li demano a l’encarregat si Diana Navarro és prou coneguda a Catalunya i em contesta que hi ven força "entre la comunitat d’origen andalús, sobretot, que aquí és molta gent". Caldrà, doncs, fer-ne difusió més enllà del radi d’influència de Radio Tele Taxi, per a entendre’ns, emissora que escolto molt de tant en tant però que algun cop sí que m’ha fet parar l’orella a l’entorn del seu art.

Com que la Diana era pràcticament una desconeguda a tot arreu fins a l’any 2005, Fernando González Lucini no devia ser a temps d’incloure-la al volum segon del seu magnífic compendi … Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España (vegeu-ne els tres posts recents que vaig dedicar a l’obra). Aleshores, No te olvides de mi va ser tota una revelació, com ho proven els comentaris de la crítica i els nombrosos premis obtinguts.

El web ens parla de "su voz, pasión y técnica saetera, de pura escuela malagueña. De melismas (un mot que per a mi era desconegut i que equival a cançó o melodia breu), de poderío, sobrecogedores. La copla de nuevo siglo, hermanada con la ópera de Maria Callas y la new age de Enya, el fado portugués y el folclore mediterráneo, la melodía norteafricana, el influjo oriental, el flamenco, por supuesto. Diana Navarro, tradición y exploración".   

Poc o molt, és així, tot i que la referència a la Callas -per més que la malaguenya disposi d’una veu excel·lent i d’una gran qualitat interpretativa- sigui més aviat exagerada. En tot cas, trobo que les músiques dels dos discos -ja siguin melòdiques o més rítmiques- tenen un equilibri encertat entre el nivell que enganxa els públics exigents i la comercialitat que atrau sectors més amplis, la qual cosa no sempre és fàcil d’aconseguir. Que les lletres, en el seu conjunt, són molt intimistes i ben expressives, amb uns ressons que a voltes semblen lorquians. I que els elaborats arranjaments fan honor a aquestes "tradición y exploración" que ara us ressenyava.   

De manera que del sud de la Península Ibèrica -d’aquesta Andalusia de la qual en sabem força però que no sempre ens convenç- continuen arribant-nos bones vibracions. Jo mateix, per exemple, he fruït els darrers anys amb les cançons del desaparegut Carlos Cano o les interpretades per Pasión Vega, a més de la frescor que aporten els temes del grup Chambao i la seva Mari. També m’he interessat -però encara el conec poc- per la producció de Javier Ruibal. I, precisament, escolto aquests dies Sabicas, el gran maestro gitano de la guitarra flamenca que va néixer, tanmateix, a Iruña, aquesta capital que alguns també en diuen Pamplona. 

Però és sobretot amb Diana Navarro en qui he trobat una intèrpret de molta personalitat i, tot i la seva joventut, ja ben madura artísticament. No te olvides de mi i 24 rosas en són molt bones demostracions, i per Google també podreu descobrir-la en directe. Per tot plegat, us convido, si us plau, a fer-la vostra.