A la brasa i al caliu

Després d’haver exercit dissabte, com calia, el dret de decidir sobre les nostres infraestructures, la meva dona i jo vam decidir ahir diumenge fer una bonica i potser una mica llarga excursió per la serra de Collserola. És la vegada que l’he travessat més a fons des que fa un quart de segle visc a la capital. I us asseguro que anar de Barcelona a Sant Cugat a peu no és gens difícil, com a molt una mica pesat. Però es fa camí -tot esquivant les moltes i moltes mountain bikes– per alguns paratges idíl·lics i, això sí, més aviat poc senyalitzats.

En companyia d’una de les nostres filles, vam començar l’itinerari després de baixar a l’estació del Peu del Funicular dels Ferrocarrils de la Generalitat. Tot seguit, unes dretes però no massa incòmodes escales van contribuir a què ens situéssim en pocs minuts a Vallvidrera i pels voltants de la torre de telecomunicacions.

La primera parada per a fer un mos va ser a la coneguda Font de la Budellera, tan ben dissenyada segons un projecte del 1918 a cura de l’enginyer francès i especialista en l’art dels jardins Jean-Claude-Nicolas Forestier. Tot seguit -i sense aturar-nos al Museu-Casa Verdaguer de la Vil·la Joana, que ja coneixíem-, ens vam enfilar cap al darrere del Tibidabo fins a creuar la carretera que baixa a Barcelona.

L’objectiu de la marxa era arribar fins a Sant Cugat del Vallès i allí agafar el tren de tornada a la gran urbs. Propòsit no massa difícil, però més dificultós si els indrets -malgrat tractar-se d’un Parc regit per un Consorci públic- no estan adequadament senyalitzats, tal com no passa a Àustria -per parlar-vos d’un país que conec- o a Canadà -que no conec.    

La Font Groga, per exemple, és un paratge d’una gran bellesa -travessat pel torrent de la Salamandra- sobre la situació del qual el visitant no hauria de tenir el més mínim dubte, però això no és així. De tota manera, qui sap si, en un país més aviat desendreçat com és el nostre, aquesta mancança no acaba esdevenint una sort per tal de preservar el medi de poca o molta degradació. També paga la pena de treure el cap, una mica més endavant, a la coneguda ermita de Sant Medir i a l’encant del seu entorn; a una altra ermita no tan destacada -Sant Adjutori-, i al ben preservat forn ibèric que és a tocar.

Més enllà, ja ben a prop de Sant Cugat, el restaurant masia Can Borrell ofereix un confort limitat en relació als preus que gasta, o això és el que creu la parenta, que em va dissuadir amb eficàcia de la possibilitat que hi anéssim a dinar algun dia. I, ja a tocar d’una de les ciutats amb més renda per capita de Catalunya, el pi d’en Xandri és un bonic i vistós exemplar, catalogat com a arbre monumental, que com a tal es procura preservar adequadament.

També serà bo que es preservi en el mateix entorn -i l’Ajuntament d’en Recoder es veu que procura fer-ho- el parc rural de la Torre Negra, com a zona de transició de la serra amb la ciutat, de la voracitat especuladora de NÚñez i Navarro. Però ja veurem… perquè el tema ha tornat a revifar com a conseqüència d’interessos no gens dissimulats.

Sigui com sigui, per fi he pogut conèixer Collserola d’una manera mínimament digna. Gràcies, en bona part, a un llibre –Itineraris per Collserola, d’Ignasi Forcada i Víctor Gay, editat per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1997)- que us puc recomanar, tot i que segur que n’hi ha d’altres, a més dels webs oportuns.

La ciutat de Barcelona i el país català mai no agrairan mai prop el fet de disposar d’un massís-pulmó d’aquestes característiques, i de la situació en què es troba. Malgrat les agressions urbanístiques que Collserola pateix -i les que presumptament patirà, encara-, hi ha suficient massa verda -més humida o més seca, depèn del sector- com per a ser raonablement optimistes.

Això sí: ja sabeu que quan un llibre d’aquests d’excursionista us diu que un itinerari es fa en tres hores, per exemple, acaben sent cinc o sis, entre parades, pèrdues d’orientació i insuficiències físiques. Ahir ens crèiem que dinaríem sobre les 3 de la tarda, i vam acabar fent-ho a les 5 ben tocades. I encara aquest matí, les meves cames -no precisament d’excursionista- se’n ressentien prou. Però l’aventura -deixeu que l’anomeni així per tal de no perdre el sentit de l’humor- valia realment la pena…