LÓPEZ RAIMUNDO, la doble dimensió
T’he conegut sempre igual com ara, / els cabells blancs, la bondat a la cara, diu Raimon a la coneguda cançó d’homenatge a Gregorio López Raimundo. Sempre igual com ara? És evident que, en la trajectòria de molts comunistes del segle XX, hi ha una doble dimensió: la de l’estalinisme i -no en tots els casos- l’altra, molt més democràtica i progressista de debò. I és que no deu ser gens fàcil evolucionar vers la llibertat quan es prové del totalitarisme. López Raimundo -des de la blancor dels seus cabells, des de la seva aura bondadosa- crec que ho va aconseguir, i ens ha dit adéu sense perdre la identitat ni la dignitat.
El tracte va ser molt breu, però el meu record d’ell és grat. Ens havíem vist, personalment, dues vegades. La primera, a casa seva, al barri barceloní de l’Esquerra de l’Eixample, que és també el meu. Però jo no hi era per ell, sinó per a saludar Teresa Pàmies, la seva esposa, que l’any 1982 havia tingut la deferència de prologar el meu primer llibre: Elles, les dones dels nostres polítics, un recull d’entrevistes publicat per l’antiga Editorial Pòrtic.
La segona, fa uns pocs anys, a un col·legi electoral del barri, el situat al recinte de l’Escola Industrial. Jo feia d’interventor per a una candidatura a la qual ja no em trobo directament vinculat, i van venir ell i la Teresa a votar -segur que no a aquella candidatura, precisament. Els vaig saludar amb cordialitat i em va complaure tornar-lo a veure, amb la seva afabilitat i vestit amb l’elegància -d’antic sastre- que el caracteritzava, però ja força fumut de les cames.
Potser una mica abans hi havia tingut un altre contacte no presencial, però sí molt més intens. L’any 99, jo estava preparant per a El Temps una entrevista amb un altre dirigent comunista històric potser no tant conegut, però sí força mític: l’estalinista -aquest sí que no va deixar mai de ser-ho- Josep Serradell, conegut pel sobrenom de Roman i mort fa pocs anys. Aquest va ser un ferm i superclandestí secretari d’organització del PSUC en els anys més gloriosos de la història comunista i antifranquista d’aquesta formació, i més tard esdevindria un dels caps de brot de l’escissió prosoviètica que va donar lloc al Partit dels Comunistes de Catalunya, avui integrat -com el PSUC Viu, del qual López Raimundo era president d’honor- a Esquerra Unida i Alternativa.
Doncs bé, tot preparant l’entrevista i endinsant-me en un món que mai no ha estat el meu -tot i que de jove vaig ser convidat, en algun moment, a militar al PSUC-, vaig voler trobar referències de Roman a les memòries del Gregori, que li deien alguns. N’hi havia algunes, però el que sobretot em va apassionar és la lectura de les memòries per sí mateixes, que en aquell moment només constaven de dos volums.
El testimoni de combat del polític d’origen aragonès em va produir, doncs, un gran impacte. No solament pel relat viu i interessant dels fets i les circumstàncies, sinó per la gran valentia física i la dignitat moral de López Raimundo. Detingut per la policia, va ser torturat bàrbarament però no va cantar, com a membre d’una colla que tenia coratge i conviccions i d’una generació que s’havia acostumat a passar per tot.
No disposo fàcilment ara de l’obra, perquè la vaig obtenir en préstec a una biblioteca. Però el cas és que el Gregori, el 1951 -l’any de la famosa vaga dels tramvies– va suportar pallisses terribles. I un -que és, com la majoria, molt més covard del que fóra bo- sent, cap a aquesta mena de persones, un respecte inigualable. Com també el sento, no cal dir, cap a un altre referent que ens acaba de deixar, Paco Candel, a qui López Raimundo, precisament, va convèncer per presentar-se al Senat.
La doble dimensió de dirigents de la mena de l’antic secretari general dels comunistes és, tanmateix, clara com l’aigua: lluitaven, amb gran esforç personal i col·lectiu, contra un règim totalitari en nom d’un univers molt més gran, totalitari també. I és que no cal dir que, quan el nostre home era detingut i ultratjat, la URSS era el gran feu d’Stalin, per a alguns -fins que el seu successor no començaria a posar-ho en dubte- el gran pare dels pobles.
L’idealisme dels comunistes, a l’Espanya de Franco, pagava, en definitiva, un preu molt alt: físic, en primer terme, però també de complicitat, volguda o no, amb una gran tirania, ni que fos en nom d’un hipotètic món més just i d’una societat de progrés que després es veuria, d’un manera ben evident, que no ho era.
Però Gregorio López Raimundo i molts altres, amb els anys, sabrien reaccionar i contribuirien a convertir al PSUC i bona part del que n’ha sorgit després en instruments de llibertat i d’un progrés més versemblant -i també prou vinculat a la causa catalana- malgrat els seus orígens. La mateixa literatura memorialística i la periodística de Teresa Pàmies -no pas del fill Sergi, a qui no he llegit, ni en tinc massa ganes- en són bons testimonis.
Ara ha mort sense perdre la identitat ni la dignitat. El seu amic Raimon, abans de morir Franco, en feu un gran retrat i una bona cançó. El va treure de les tenebres abans d’hora i contribuí a fer-lo -estéssim d’acord amb les seves idees, o no tant- molt més nostre.