A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

La BÍBLIA dels cantautors (1)

General

De tant en tant, de Madrid també ens arriben coses bones, i, quan és així, cal aplaudir-les com es mereixen. Una de les darreres i més interessants és  …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España, de Fernando González Lucini. Una obra -en dos volums, més l’afegit del dedicat a l’Amèrica Llatina- indispensable per a tothom qui vulgui conèixer el món de la cançó d’autor, tot i que l’univers territorial d’aquesta sigui, òbviament, molt més ampli. Ras i curt: un autèntic luxe cultural.

Me n’havien parlat la mar de bé Joan Isaac i Miquel Pujadó, com a artistes plenament implicats en el tema i persones de criteri no tan sols sempre interessant, sinó plenament fiable. Vaig veure clar de seguida, doncs, que acabaria adquirint-lo, però tampoc no hi havia pressa. Fins que va caure a les meves mans i va aterrar a la meva taula de treball com a fruita madura.

… Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España és, doncs, el tresor de què us parlava en el meu darrer post, el d’homenatge a la figura -crec que aquí massa oblidada- de Jorge Cafrune. El seu autor, Fernando González Lucini, és mestre i pedagog, però sobretot un proactiu -com es diu ara- enamorat del gènere. Ha dirigit diversos programes radiofònics en aquest sentit i ha estat -entre altres coses- fundador i vicepresident de l’Asociación para la Música Popular.

Es tracta d’una obra de gran format, molt ben il·lustrada i també magníficament editada per la Fundación Autor vinculada a la SGAE. I això és bo remarcar-ho ara que d’aquesta coneguda entitat dedicada a la gestió dels drets d’autor no sempre se’n parla bé, com ho demostra, per exemple, un reportatge recent que va dedicar-li, com a tema de portada, aquest nou diari madrileny zapateril que es diu Público -impulsat, ja ho sabeu, per un català d’allò més espavilat.  

El primer volum del llibre -com el segon, aparegut el 2006- és dedicat bàsicament a la cançó catalana, basca i madrilenya. Hi ha doncs, en tot el conjunt, un sentit pluricultural i goso dir que plurinacional de l’Estat que és molt d’agrair per -venint com ve del centre de la Meseta- ben poc freqüent. És clar que, com que se cenyeix a les fronteres d’un estat -sempre convencionals i artificioses per definició-, Lucini passa de puntetes sobre la Cançó en català a la Catalunya Nord o a l’Alguer, posem per cas.

D’altra banda, en parlar de Joan Baptista Humet -i també en al·lusió de passada a Serrat-, l’autor qualifica d’intolerant la crítica als cantautors catalans que han optat per cantar també en castellà. Qüestió eternament opinable, però ja us avanço que a mi més aviat m’agraden les coherències culturals i lingüístiques, tot i que tampoc no puc deixar de tenir una flaca total per un disc tan preciós com el Iaie de Lídia Pujol -no he sentit encara el seu darrer treball- o molts temes de l’univers serratià.

Però, en fi, aquestes són dues flors que no fan estiu en una obra extraordinària en el seu conjunt. Fixeu-vos, només, que, en aquest primer volum, 200 pàgines són dedicades a la Cançó nostra sobre un total… de 668!!!! La informació, doncs, hi és precisa i exhaustiva. Hi són tots i totes, ben bé fins als darrers exponents del gènere -gent de la vàlua de la ja esmentada Pujol, Roger Mas, Feliu Ventura, Túrnez & Sesé, Quim Vila, Anton Abad, Òscar Briz, Xavier Baró, Albert Fibla, Cesk Freixas, Eduard Canimas, Pau Alabajos…

Pel que fa a la cançó basca, fem només el repàs ràpid a noms com Mikel Laboa, Benito Lertxundi, Lourdes Iriondo, Xabier Lete, Imanol, Txomin Artola, Amaia Zubiria, Maite Idirin, Miren Aranburu, Urko, Gorka Knörr, Ruper Ordorika, Jabier Muguruza, Olatz Zugasti, Joseba Tapia…

En fi, suposo que potser us en sonen alguns. Segurament hi haurà més sort si fem cap a Madrid i rodalies: el Grupo Canción del Pueblo, Julia i Rosa León, Elisa Serna, el ja desaparegut Hilario Camacho, Adolfo Celdrán, el grandíssim Luis Eduardo Aute, Ismael, Pablo Guerrero, el duet Vainica Doble, l’enyorada Cecilia, el prolífic Víctor Manuel i la seva Ana Belén, Luis Pastor, Javier Krahe -a qui ja vaig dedicar un post-, l’inefable Sabina -ni sant de la meva devoció, ni el contrari-, Eliseo Parra, Ismael Serrano, Javier Álvarez, la incorporació d’aquest gran artista uruguaià que és Jorge Drexler… En fi, respireu… però sense deixar de tenir a la ment aquest monstre valencià, basc, francès, madrileny, fins i tot català i, per descomptat, universal que és Paco Ibáñez.

Per tot plegat, titulo aquest post -i els dos més que escriuré sobre el tema- La BÍBLIA dels cantautors. Sí, els qui voluntàriament ens hem adherit a aquesta tan benèfica -que no malèfica- secta, ja tenim un dels nostres llibres sagrats. I segur que, com Pujadó deu saber perfectament, a França i a d’altres països n’hi deu haver del mateix estil, a més de les corresponents revistes especialitzades.

I un detall final: la il·lustració de la coberta d’aquest primer volum -i també del segon- és obra de Guinovart, el meu pintor català contemporani preferit.  Precisament, m’acabo d’apartar fa una estona -demà, de cara a l’elaboració d’un text, em convé portar-lo a la feina- un molt acurat catàleg miscel·lani del 2002 sobre la seva obra -editat per la Fundació Caixa Catalunya- que el propi artista em va dedicar amb traços ben característics. Això va ser en ocasió de l’entrevista que fa dos anys vaig fer-li per a El Temps. Bravo un cop més, doncs!   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.