A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

CASA GRAN de quin CATALANISME?

General

Segurament que ja sabeu que la casa gran del catalanisme és el projecte que Artur Mas explicarà urbi et orbi el pròxim dia 20. De moment, ahir a la nit en vam parlar una mica, els membres del Club Arnau de Vilanova, amb un dels fidels de l’actual número 1 de Convergència, Francesc Homs. El país es troba, òbviament, en una situació delicada, i totes les refundacions, si són realment sòlides, seran benvingudes.  

El vigatà Francesc Homs -Quico, per als amics- és un dels dirigents de la nova fornada de Convergència que sembla que tenen més futur. Coratjós ponent de l’Estatut, no sé si arribarà a ser mai un crac de la política, però és un bon servidor de la cosa pública amb el qual tot indica que cal comptar-hi, i no pas per poc.

Ahir a la nit, la colla del Club d’Opinió Arnau de Vilanova vam compartir-hi plat i forquilla. En el marc de les expectatives generades per la conferència d’Artur Mas del 20 de novembre -i que serà bo que no decebin-, es va parlar àmpliament de la situació del país, que com a mínim és delicada, per dir-ho en termes suaus.

Un dels eixos de futur del catalanisme i del debat nacional en els pròxims anys és, no ja l’intent de regenerar Espanya -s’han regenerat realment, o els donem per impossibles?- sinó situar com cal la identitat catalana en el món i fer-ho sense complexos. Aquí, Convergència, no cal dir Esquerra, les plataformes sobiranistes, les CUP… hi tenen, òbviament, un paper decisiu. Com li té, posem per cas, una entitat com Òmnium Cultural o moltes altres instàncies precupades pel futur nacional del país.

La crisi actual de les infraestructures ens ha posat en una situació límit, però aquesta és només la cirereta del pastís. Si fins i tot un polític nacionalment tebi com el president Montilla es mostra crític -perquè s’hi veu poc o molt obligat- amb la situació actual, i un dirigent empresarial com Joan Rosell ve a dir que n’està fins als nassos, què no diran els que ho tenen, des de sempre, molt més clar?

Pel que fa a Convergència, una refundació que esdevingui un projecte realment sòlid serà benvinguda. De tota manera, hi ha una contradicció important que a mig termini -després de les eleccions espanyoles, per exemple- caldrà aclarir. I és que el paper de Duran i Lleida i la majoria d’Unió no sembla procliu a refundar res, més aviat tot el contrari. Duran -que no enganya ningú- se situa cada cop més en una altra òrbita: la de la gent catalanista però d’ordre, com Miquel Roca al seu temps. Hi ha qui parla de desfederar. Doncs potser sí, si del que es tracta és de refundar, que no hi haurà més remei…

Deixant de banda que a mi no em fa prou peça, això de la "casa gran del catalanisme". Comprenc la necessitat -fins i tot l’obligació- que té Convergència d’ampliar el seu espai i, legítimament, de tornar a governar si disposa d’una majoria parlamentària que ho recolzi. Però de catalanisme -tot i que és un terme més inclusiu, d’acord- n’hi ha de moltes menes: també els senyors Montilla, Iceta o Zaragoza se’n diuen, de catalanistes, i potser, fins i tot, la Montserrateta Nebrera…

De manera que tornar a posar en circulació el concepte de nacionalisme català -massa enretirat els darrers temps- tampoc no estaria tan malament. És clar que ja sé les prevencions que els nacionalismes susciten quan intentes explicar-los per països com Alemanya, Àustria, França…

O sigui que tot són pegues, ja ho veieu. Començant pels trens i els esvorancs. Però jo no sóc polític… A veure què dirà Artur Mas el dia 20, que la cosa està que peta. 

  1. Amb això de les refundacions i les cases grans passa com amb tantes coses quan s’hi fiquen els polítics: que ens cansen. Ells han de tenir coses a dir… malgrat que no en tinguin, com el cas de l’Artur. O com aquest intrigant Oriol: fa poc, i fent broma, vaig vaticinar una entrevista a l’Oriol, a dues planes, a l’Avui, on ens voldria mostrar que és un home amb idees i criteri. I té! Ja ha aparegut. Tot i que per refutar la darrera: ni té idees, ni té res. Tret d’un cognom -que a mi em posa la pell de gallina: la saga dels Pujol? A vegades crec que vivim al segle XIX.
    En aquesta situació, trobo que el president Montilla potser té les idees més clares que ningú, i no sóc ni molt menys un adulador. Fa poc va dir que Catalunya seria allò que vulgués ser, i crec que es referia al poble de Catalunya, no als seus "representants": és a dir, que hi tindran més a veure les plataformes i la pressió real de la base que no cap altra instància. CiU ha disposat de 23 anys per fundar i refundar, per conrear, sembrar i recollir. Però només s’ha preocupat de les seves pròpies garrofes, sempre amb el pànic ancestral de la dreta a qualsevol moviment popular. Ara que no ens vinguin amb romanços, que se’ls ha passat l’arròs. L’Artur i companyia no saben què dir, perquè mai no han tingut res a dir. CiU és un engendre pensat per acaparar poder i mantenir-s’hi, i quan se’ls ha fet fora no queda res: una closca buida i decepcionant. Jo trobo la Catalunya actual més viva i més autèntica, amb totes les seves pegues. L’aflorament de les plataformes cíviques és un indicador precís de la bona salut política i social del país, igual com ho és que Convergència gemegui pels racons. I en tot això hi té molt a veure el caire obert i multicolor del nou govern progressista. Hi trobo a faltar -com sempre- més sensibilitat social, però tot arribarà. En aquest sentit, però, jo que treballo en un segment de la marginació, he de dir que comencem a veure petites, noves i esperançadores iniciatives mai imaginades en època pujoliana.
    Que es refundi a sí mateix, potser. Però que ens deixin tranquils amb el seu discurs buit, avorrit i pesat. La cançó de l’enfadós.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.