La BÍBLIA dels cantautors (2)
El segon volum de …Y la palabra se hizo música. La canción de autor en España té una estructura -Galícia potser com a cas una mica a part- diguem que més autonòmica que el primer. La cançó d’autor andalusa, la gallega, l’aragonesa, la canària i alguns exponents d’Astúries, la Rioja, Castella i Lleó i Cantàbria. El canari -i extraordinari, valgui la rima- Pedro Guerra, entre molts altres, és un dels artistes que hi són ben representats per la ploma i l’àmplia documentació de Fernando González Lucini.
Un gran poeta com Rafael Alberti es preguntava: "¿Qué cantan los poetas andaluces de ahora?". I el gallec Celso Emilio Ferreiro comminava: "Pueblo mío, ya que cantas, levántate y anda". I és que una de les funcions del cant -Gabriel Celaya deia: "¡Cantemos como quien respira!"– és la de l’extensió de la dignitat, personal i col·lectiva. Tenim memòria del que cantem i cantem, precisament, perquè som.
A Andalusia, i a partir del Manifiesto Canción del Sur -donat a conèixer a la facultat de medicina de la universitat de Granada l’any 1969-, artistes com el desaparegut Carlos Cano -a qui vaig saludar de jove en una actuació seva a Terrassa-, Antonio Mata o el grup Jarcha, entre d’altres noms, han estat portaveus d’aquesta dignitat. A més de noves incorporacions de l’interès de Javier Ruibal o Pasión Vega -una intèrpret de cancions d’altri que, si no pot ser considerada com una cantautora, destaca clarament per la seva sensibilitat.
En aquest ben guarnit panorama, Lucini no vol deixar d’incorporar al conjunt figures del cante flamenc de la significació d’Enrique Morente, José Menese, Manuel Gerena o el duet Lole i Manuel, i de la copla, com Martirio. Ja se sap, la tradició andalusa, agradi o no tant, és prou complexa i potent.
Galícia figura en l’obra que comentem amb diversos noms de pes: el desaparegut Andrés do Barro, Benedicto, Miro Casabella, Jei Noguerol, Emilio Cao o el reconegut fronterer del Bierzo -una terra lleonesa que viu entre dues llengües i cultures, la gallega i la castellana- i gran musicador de poetes que és Amancio Prada, a més de grups de la qualitat de Fuxan os Ventos, Milladoiro o Luar na Lubre… Sense deixar de banda la influència d’un músic popular del prestigi de Carlos Núñez.
I arribem a l’Aragó. Cal parlar de seguida de José Antonio Labordeta, per a mi més emblemàtic per la seva actitud i personalitat global que no pas per la qualitat artística. Altres coneguts exponents del gènere són Joaquín Carbonell -a qui havia seguit una mica fa anys i he retrobat ara en l’estimable CD La tos del trompetista (2005)-, el grups La Bullonera i Chicotén o Tomás Bosque, a més de les noves incorporacions d’Ángel Petisme o Carmen París -aragonesa gairebé des de sempre, però nascuda a Tarragona.
Pel que fa a les Canàries, s’hi troba un dels cantautors més creatius -suposo que hi estareu d’acord- que hi ha avui dia en l’àmbit internacional, el meu admirat Pedro Guerra, amb els seus treballs plens de temes intensos i emotius. I, és clar, els conjunts Los Sabandeños i Taburiente, Caco Senante, la popular Rosana…
Al final de l’anterior post d’aquesta minisèrie, us parlava de la il·lustració de la portada de Josep Guinovart. Doncs bé, el gran artista hi ha encabit les síl·labes d’una sola paraula: libertad. Trobo que és un gran encert, perquè expressa una de les millors maneres no tan sols de definir, sinó sobretot d’entendre, el que la cançó d’autor significa per a la diversitat cultural i, en definitiva, el reconeixement de les identitats. Llibertat com a vehicle, a través de la cançó, de recreació de la sensibilitat, de transmissió de la cultura i d’aproximació al sentir dels pobles i les persones des dels seus batecs més pregons…