Josep Pastells

Acabo de fullejar un llibre interessant de Lofti el Ghandouri: ‘El despido interior’. Ve a dir que, per a molts, el treball s’ha convertit en una presó. Que, vist des d’una perspectiva empresarial, la resignació laboral i la desídia cap a la feina atempten contra la productivitat i els resultats de les companyies. Cadascú és responsable de la seva actitud, això no ho discutirem, però penso que la falta de compromís amb l’empresa és sovint una conseqüència de veure la feina com un procés mecànic en què la possibilitat de creativitat i d’aportació personal es redueixen a la mínima expressió.

En el meu cas, he descobert els múltiples avantatges de córrer. Sents certa llibertat (no absoluta, mai absoluta) i pots deixar lliure el pensament, una de les poques coses que mai no ens podran arrabassar.

Jo també t’estimo (5)

I és que abans d’aparèixer l’Agnès m’havia despertat milers de vegades al costat de la persona equivocada. Per comoditat, per evitar afers dolorosos o per una falsa cohe­rència que sovint em feia morir de pena. Tant se val, perquè l’Agnès va canviar-ho tot. No només vaig assumir que fins llavors no havia fet res més que perdre el temps i que en el terreny amorós m’havia limitat a xocar una vegada rere l’altra amb accions il.lògiques derivades d’errors del passat, sinó que també vaig entendre que havia arribat l’hora de ser honesta amb el que sentia i no permetre altres pells i petons que els que desitgés de debò. Sí, amb l’Agnès vaig començar a sentir-me lliure. L’estimava a ella, només a ella, n’estava convençuda.