Un repte, potser un destí (49)
La causa és el principi de l’efecte. Aquesta és una mena de llei, que no per òbvia deixa de ser inqüestionable, que governa tots els processos de l’existència. Partint d’aquesta evidència, podríem llançar un consell vital tan bo com difícil de seguir: convé aturar-se a cada pas del camí i procurar aprendre dels errors comesos. O dit d’una altra manera: és aconsellable cercar un equilibri entre el que donem i el que rebem.
Em fa malt el taló esquerre. No és que em senti Aquiles, però aquestes molèsties em treuen les ganes de córrer. He de fer-ho amb molt de compte i trepitjant d’una forma més estranya que de costum. Confio que sigui un fenomen passatger i que ben aviat pugui tornar a lliscar (és un dir) sobre els prats i l’asfalt.
Jo també t’estimo (4)
No parlo només de literatura. Parlo de no avergonyir-me de les llàgrimes i tenir la certesa que, per fugaços que fossin aquells instants, al costat de l’Agnès podia volar, atrapar fragments vitals per injectarme’ls a les venes i gaudir d’imatges, paraules i moments que em fessin costat quan només tingués ganes de fugir. Parlo d’un amor immens, boig i fascinant. D’un fenomen que em projectava molt per sobre del que estava acostumada, potser perquè ja m’havia fet a la idea que l’única opció al meu abast eren els succedanis.