Josep Pastells

-¿ Me das un cigarro? ?m?ha preguntat una dona aquest migdia quan sortia cap el gimnàs.

 La veu venia del darrere. Em pensava que era la dona de sempre, una velleta que no està massa bé del cap i sovint recull burilles pel carrer. Però no, era una altra. Més jove. Grassa i amb ulleres.

 – No fumo ?he respost abans d?accelerar el pas.- Es por el psiquiatra. Siempre me dice que hable mucho con la gente, que sea amable y cariñosa ? m?ha informat tot cridant abans d?entrar en un bar.

Per què prenem per boig a qualsevol desconegut que ens interpel.la pel carrer? Per què ens resulta estrany o directament intolerable que se?ns acosti algú que ens diu que vol ser amic nostre? Suposo que hi ha certes convencions que cal respectar i, per sobre de tot, sempre preval el dret de cadascú a fer el que li plagui sempre que no emprenyi ningú i, per tant, el dret a que no t?emprenyin. Però tot i així de vegades em pregunto què passaria si de tant en tant anéssim més enllà dels prejudicis, si ens deixéssim anar i, per exemple, donéssim conversa (que no cigarretes) a la dona grassa a qui el psiquiatra ha recomanat que sigui simpàtica amb tothom. El més lògic és que tinguéssim la sensació immediata d?estar perdent el temps, però de debò funciona la lògica en aquest món?