Josep Pastells

Per fi plou, almenys en aquest racó del centre del regne on passo la major part de les hores. La sequera era i continua essent molt forta, però cauen quatre gotes i la gent ja es queixa. ?Quina merda de temps!?, diuen, com si fossin completament aliens a la manca d?aigua, a la perspectiva d?un desert que s?obre camí en totes les direccions.

He sortit a córrer per celebrar-ho. Em tocava fer esprints i he seguit el programa al peu de la lletra. Sis de dos-cents metres, amb un minut i mig de descans entre sèrie i sèrie. Com que no feia tanta fred com ahir, he sortit del gimnàs amb pantalons curts i samarreta de màniga curta. No m?importava encreuar-me amb persones que anaven abrigades de dalt a baix, amb anoracs, bufandes caputxes i paraigües, i menys encara que em miressin astorades. Gaudia del lliscar de l?aigua sobre les ulleres, de la proximitat d?una natura que es manifestava amb més força que de costum, o almenys d?una manera més salvatge. En acabar el segon esprint, mentre esbufegava com un senglar completament xop, se m?han quedat mirant dues àvies que anaven amb gavardina i paraigües. Primer devien pensar que em passava alguna cosa; després, en veure?m consultar els batecs al pulsòmetre,  simplement que era boig. Tant se val. M?he sentit millor que els últims dies i encara m?esperava una sauna, la promesa d?una relaxació quasi absoluta que em fes pensar en la possibilitat d?una vida diferent.