Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (42)

Per fi plou, almenys en aquest racó del centre del regne on passo la major part de les hores. La sequera era i continua essent molt forta, però cauen quatre gotes i la gent ja es queixa. ?Quina merda de temps!?, diuen, com si fossin completament aliens a la manca d?aigua, a la perspectiva d?un desert que s?obre camí en totes les direccions.

He sortit a córrer per celebrar-ho. Em tocava fer esprints i he seguit el programa al peu de la lletra. Sis de dos-cents metres, amb un minut i mig de descans entre sèrie i sèrie. Com que no feia tanta fred com ahir, he sortit del gimnàs amb pantalons curts i samarreta de màniga curta. No m?importava encreuar-me amb persones que anaven abrigades de dalt a baix, amb anoracs, bufandes caputxes i paraigües, i menys encara que em miressin astorades. Gaudia del lliscar de l?aigua sobre les ulleres, de la proximitat d?una natura que es manifestava amb més força que de costum, o almenys d?una manera més salvatge. En acabar el segon esprint, mentre esbufegava com un senglar completament xop, se m?han quedat mirant dues àvies que anaven amb gavardina i paraigües. Primer devien pensar que em passava alguna cosa; després, en veure?m consultar els batecs al pulsòmetre,  simplement que era boig. Tant se val. M?he sentit millor que els últims dies i encara m?esperava una sauna, la promesa d?una relaxació quasi absoluta que em fes pensar en la possibilitat d?una vida diferent.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.