Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (35)

Mig litre de cervesa, llom i formatge fresc amb pa integral. Això és el que he dinat fa una estona per recuperar-me dels vuit quilòmetres correguts a dotze per hora. Abans, al gimnàs, he fet press de banca per primer cop en molt de temps. Amb molt de compte, per temptejar com tenia el muscle dret, que no em deixa aixecar grans pesos des de fa massa temps. Primer, deu repeticions amb la barra sola (deu quilos); ridícul però necessari. Després, deu més amb 40, 60 i 80 quilos. I altra cop 60 i 40. I prou. No té res a veure amb el que acostumava a aixecar temps enrere, però ja em va bé. Tres sèries de pull-over i a córrer, que fa solet. M’he vist lent, però he de començar a acostumar-me al ritme que duré (o intentaré dur) a la marató, que no hauria de superar els cinc minuts per quilòmetre.

Una barra de xocolata blanca, pa integral, una mandarina i un litre i mig d’aigua. Típic esmorzar pastellià, com diria l’amic Albert Punsola. Ja sé que hauria de començar a reduir el dolç, la pastisseria industrial i tota la pesca, però em costa tant! Bé s’ha de viure, no? Per compensar, aquesta tarda em limitaré a menjar dues pomes.

Un repte, potser un destí (34)

He començat a escriure. Bé, no exactament, però ja he començat a mentalitzar-me que començaré a escriure. I, el més important, sé de què parlar. Com és obvi, no parlo d’aquest bloc, que des que sóc aspirant a maratonià té ben poques pretensions literàries, sinó d’uns històries que, amb sort, acabaran desembocant en un llibre. És fàcil constatar que darrerament m’agrada posar-me pressió, ni que sigui una miqueta. El títol d’aquest bloc n’és una mostra, com també el costum d’apuntar-me a les curses setmanes abans per obligar-me a participar-hi o, ara mateix, dir que he començat a escriure fins i tot abans de posar-m’hi.

Avui estreno sabates. I no és que em senti com un nen amb sabates noves, tot el contrari. Em fan mal, em fan nosa. Ahir, en comprar-les, semblaven còmodes, però ara, després de recórrer amb prou feines mig quilòmetre caminant, començo a pensar que m’estan fent la guitza. Suposo que m’hi acostumaré de seguida, que els meus peus aviat s’hi faran i deixaré de pensar que només em faltava això per castigar-me’ls, com si no en tingués prou amb el programa iniciat un parell de mesos enrere i que ja entra de ple en la preparació de la mitja marató. Avui no toca res espectacular, per cert. Una miqueta de dorsal al gimnàs i, després, set quilòmetres de carrera contínua.

 

Un repte, potser un destí (33)

En una primera lectura, el test d?ahir al matí (una cursa de deu quilòmetres a Tres Cantos) va ser un petit desastre. La referència que tenia -els 46 minuts i vint segons de Getafe, un mes abans- i que pensava millorar notòriament va resultar ser una marca notable perquè al final, després d?un gran esforç sota un sol més propi de l?agost que del novembre, vaig trigar 48 minuts i setze segons a recórrer la mateixa distància. Ara bé, m?afanyo a dir que el terreny no tenia res a veure. A Getafe era pràcticament pla, amb lleugeres ondulacions, mentre que a Tres Cantos hi havia unes pujades llarguíssimes que no s?acabaven mai. En resum, crec que, encara que el cronòmetre digui el contrari, estic més en forma que fa un mes, perquè no es pot deixar de banda un factor tan important com la inclinació del terreny. Una dada que referma el que dic: l?atleta guanyador a Getafe, una d?aquestes màquines capaç de córrer a una mitjana de tres minuts cada quilòmetre, va trigar 30 minuts i 30 segons. El de Tres Cantos, 33 minuts i 27 segons. En el primer cas, em va treure quasi setze minuts. En el segon, ni tan sols quinze. No deixa de ser un món, ja ho sé, però convé relativitzar les coses i, posats a fixar-nos en altres factors, ells acostumen a pesar, pel cap baix, vint-i-cinc o trenta quilos menys que jo.

No defalliré. Ben mirat, el meu objectiu final és fer la marató en menys de quatre hores, el que equival a un ritme de cinc minuts i quaranta segons per quilòmetre. Ahir vaig anar a quatre minuts i quaranta nou segons, un pèl més fluixet que a la cursa del mes abans (4?38??), però encara hi ha un marge important i, insisteixo, el que ha de començar a preocupar-me a partir d?ara és la resistència. Ser capaç d?anar a cinc minuts per quilòmetre durant vint quilòmetres seria un primer pas i, de fet, serà el proper objectiu. De moment, però, tinc programada una altra cursa de deu quilòmetres -el 16 de desembre a Aranjuez- i ja al gener intentaré fer el salt a la mitja marató. Avui, això sí, toca descans. M’hauria agradat fer estiraments i abdominals al gimnàs, però m’he oblidat la motxilla a casa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Un repte, potser un destí (32)

Bombolles d?aigües prodigioses. Canvis extrems de temperatura. Fred i calor al servei del benestar. Fa un munt d?anys, des que vaig anar a Caldea abans que acabés el segle XX, que no acudia a un balneari amb la intenció de passar un parell d?hores de plaer relaxat. Aquest vespre, amb la Inés, provarem les termes romanes, els banys turcs, els raigs d?impacte a cervicals i lumbars, massatges japonesos i no sé quants serveis més a Carranque, un poblet de Toledo on fa molts segles hi havia un balneari romà.

Ahir ?dia festiu molt ben aprofitat: sol, lectura, cinema i sexe a dojo­? vam caminar deu quilòmetres a bon ritme i ja no penso fer res més fins diumenge, quan tinc una cursa d?aquesta mateixa distància a Tres Cantos, la ciutat madrilenya més jove. He decidit que sempre serà millor (per al meu cos de 41 anys i  mig) tenir un excés de descans que un excés d?entrenament.

Publicat dins de General | Deixa un comentari