Josep Pastells

Inspirar i expirar (no pas en el sentit de morir). Inspirar i expirar, deia. Sembla senzill, no és una qüestió en la què ens parem a pensar; respirem i prou. Però ahir, mentre corria, em vaig adonar que el meu ritme respiratori era no diré irregular però sí inconstant. Suposo que és lògic, que variarà en funció de la velocitat, el terreny i algun altre factor, em deia a mi mateix mentre corria. I vaig començar a fer proves.

Quatre gambades per agafar aire i expiració. Tres gambades i expiració. Em semblava més o menys natural, però avui, rastrejant per internet, he vist que hi ha experts que recomanen no seguir aquest tipus de ritmes, no pensar-hi o portar-los de forma inconscient, mentre que d?altres diuen que és bo fer tres gambades quan inspires i tres quan inspires, o dues i dues, o fins i tot una i una. Un embolic, vaja. Crec que el millor serà fer-ho com sempre, sense pensar-hi, que el cos (mentre aguanti) ja posarà les coses al seu lloc.

Aquest diumenge, després de milers d?anys sense apuntar-me a aquest tipus de proves, tinc una cursa de 10.000 metres. Intentaré agafar-m?ho com un entrenament més, però anirà bé per motivar-me i, per simple comparació, veure com estic. Sé que, vista fredament, la meva participació no s?allunyarà massa del desastre, però necessito alguna referencia per valorar les millores que confio assolir durant els pròxims mesos.

En Peter ja ha acabat el seu conte. Com era d?esperar, hi surten moltes rosses d?ulls blaus, però també bones descripcions de ciutats com Praga o Copenaghen i, sobretot, magnifiques aproximacions als rituals d?aparellament de l?espècie humana quan s?apropa a la trentena. Confio que tingui sort i guanyi el premi al qual s?ha presentat.

Avui intentaré doblar l?entrenament. Aquest migdia, després d?una lleugeríssima sessió de pesos, he corregut trenta minuts a un ritme diguem-ne mitjà (cinc minuts i mig per quilòmetre) i al vespre intentaré repetir però a una velocitat ja molt pròxima al meu límit actual quan no estic esprintant, uns penosos cinc minuts per quilòmetre.

 Però d?això es tracta, d?anar millorant poc a poc. Per malament que acabi aquest assumpte, que no ho farà, segur que per a mi serà memorable. Fins i tot les experiences més desagradables agafen una dimensió èpica gràcies al record.

L’ungla ja em molesta menys i, per posar una mica d’emoció a l’entrenament, he decidit participar en una cursa el pròxim cap de setmana. Només per foguejar-me una mica i veure de què sóc capaç. 10.000 metres el diumenge al matí. A Getafe. Al costat de corredors de tres minuts per quilòmetre. Al costat a la sortida, és clar, perquè immediatament els perdré de vista i només els tornaré a veure a l’arribada, quan ja farà estona que descansen. El meu objectiu, modest, és fer-ho en cinquanta minuts. Amb això ja em conformo.

Aquí no para de ploure. M’agrada molt, però per córrer no és el més pràctic. Avui faré bici estàtica al gimnàs. Una hora, amb canvis de ritme i esprints. Tinc força oblidada la part superior del cos, però encara intento aixecar alguns pesos, molt lleugers, un parell de cops per setmana.

Estic llegint alguns llibres alhora, però tinc la sensació que alguns ja eren vells abans d’haver nascut.

De vegades els petits detalls o, més ben dit, no fixar-se en els petits detalls pot conduir a la catàstrofe. O, per ser menys exagerat, pot dur problemes. Parlo d’una ungla. La del mig del peu dret. La tinc una mica massa llarga i aquest migdia, quan he anat a correr, més o menys quan portava trenta minuts, he notat que em molestava. Tant que he hagut d’afluixar el ritme i acabar els trenta minuts restants no a pas de tortuga però sí de gos vell. En arribar al gimnàs he descobert que la tenia mig negra… Serà qüestió de fixar-s’hi més.

Serà qüestió de revisar les unglés més sovint. I les vambes, mitjons, calçotets, pantalons, samarretes… Imagino que tot compta, sense arribar, és clar, al nivell del més important: les cames, el cor i, per què no, el cap.

 Tinc ganes d’anar a veure ‘Fragments’, del Théâtre des Bouffes du Nord. Amb motiu del centenari del naixement de Beckett, Peter Brook ha creat aquest espectacle a partir de cinc dels seus textos. Diuen que presenta un món estancat, que és una pantomima de l’activitat humana que frega l’al.lucinació, però confio que també parli de la necessitat de tornar a començar.

Continuo amb rodatges suaus, però cada cop una miqueta més durs, almenys per a mi. L?objectiu de fer deu quilòmetres en quaranta minuts (a una mitjana de quinze per hora) encara em queda una mica lluny, però ben mirat m?havia posat un llistó massa alt. Si aconsegueixo consolidar els dotze per hora (deu quilòmetres en cinquanta minuts) ja en faria prou per acabar la marató en menys de quatre hores, el meu gran objectiu. Fins i tot l?onze per hora seria suficient. Però una cosa és mantenir aquest ritme deu quilòmetres i una altra força diferent durant 42,195. De vegades, quan em sento optimista i corro al camp de futbol, penso que l?únic que cal és correr 420, més ben dit, 422 vegades la distancia que separa una porteria de l?altra. Vist així no sembla massa, no?

És bo no posar-se límits, que ja ens els posa la realitat. Quan porto deu rectes penso: quaranta-dos cops això i ja he fet la marató! Però al cap d?una estona, quan potser n?he fet seixanta o setanta i puc afirmar que sis o set vegades allò i ja sóc un ?campió?, començo a adonar-me de la duresa de la prova. És igual. L?objectiu és raonable i, al capdavall, no m?hi jugo res. Només la satisfacció personal, que compensaria tots els esforços que realitzaré durant els propers mesos.