Josep Pastells

Sempre hi ha motius per estar emprenyat. Per un atemptat d’ETA, per la malaltia d’un ésser estimat, perquè la dona (no és el cas, eh!) t’ha posat banyes o perquè el teu cap continua exhibint la seva peculiar manera de veure les coses. Però també és cert que molt sovint hi ha motius per sentir-se feliç: la rialla d’un nen, els petons (dolços o salvatges, tant se val) de la persona estimada, la constatació que tens amics que pensen en tu o, simplement, l’alegria de seguir viu un dia més. El cas és que sempre hi haurà temps per ser pessimista –o estar ben informat– i és millor, crec, no capficar-se per les coses (la immensa majoria, certament) que s’escapen del teu control.

Aquest migdia feia solet i he tornat a córrer després de la cursa de diumenge. Amb ànims renovats, veient cada cop més factible la possibilitat de fer la marató en menys de quatre hores. Un objectiu ben senzill, sí, però és el meu objectiu. Les sensacions són força bones. M’ha costat començar, però al cap de cinc minuts ja corria amb més fluïdesa, a un ritme que ja s’assembla una mica al que m’agradaria dur el dia de la prova. Tinc, bàsicament, tres opcions:

A)    La pitjor: començar fort i acabar com bonament pugui.

B)     L’ideal: anar a un ritme dièsel, a onze o dotze quilòmetres per hora.

C)    La utòpica: anar a un ritme dièsel i cap al final, un cop comprovi que em sobren les forces, incrementar la velocitat fins a la línia d’arribada.

En fi, ja ho veurem. Ara toca entrenar. Durant sis mesos…