Un repte, potser un destí (29)
Com que el meu pulsòmetre no marca les distàncies, l’altre dia em vaig comprar un podòmetre. L’objectiu era calcular les distàncies exactes dels circuits que faig normalment, perquè en alguns casos em basava només en aproximacions. Dissabte a la tarda, la Inés em va acompanyar a caminar una miqueta, cinc quilòmeres d’anada i cinc més de tornada. Fins aquí tot bé. El problema és que, si el podòmetre no mentia, els càlculs anteriors eren molt generosos amb els meus registres. És a dir, el que, per exemple, jo imaginava que eren tres quilòmetres i mig va resultar que només eren tres quilòmetres dos-cents, de manera que corria més lent del que m’imaginava. No pot ser!, m’anava dient. Alguna cosa falla, m’insistia a mi mateix i, de retruc, a la Inés, qui finalment em va donar la clau.
– Segur que has calibrat bé el pulsòmetre?
Em va fer dubtar. Havia llegit les instruccions, sí, i les havia seguit amb la màxima atenció possible. Amidar la gambada –caminant- era la base de tot i, sense mirar-m’hi massa, vaig determinar que la meva feia 77 centímetres.
– Torna-ho a provar –em va sugerir ella.
Vaig fer-ho amb més cura que abans, recorrent diverses vegades deu metres i certificant que necessitava dotze passes. Conclusió: vuitanta-tres centímetres!
No era un gran marge de millora, però equivalia a seixanta metres el quilòmetre, sis-cents cada deu quilòmetres. Suficient per sentir-me satisfet. Les distancies amb què especulava abans de comprar el podòmetre coincidien amb una precisió sorprenent amb les què, un cop fetes les correccions oportunes, dictaminava l’aparell. M’havia quedat igual, però una miqueta més convençut que les coses anaven, van, pel bon camí.
Al migdia he repetit el procés, aquest cop en solitari, en un altre circuit i amb el podòmetre perfectament calibrat. Confiava que faria quatre quilòmetres, però només feia 3.820 metres. Conclusió: un petit desastre. Ja era conscient que en aquest circuit anava més lent del compte, però ho atribuïa al desnivell del terreny. Ara ja sé que m’hi he d’esforçar més i, com a màxim, trigar vint minuts a completar una volta sencera. Què hi farem!
Non te preocupare, amigo Josep. El camino es escarpado y las dudas poderosos músculos del bloqueo. No obstante, convecido estoy de que acabrás rebasando tus límites y estas pequeñas decepciones podológicas quedarán como una simpática anécdota cuando conquistes la gloria en París.
Como dirían los germans Marx…Mes fusta, es la guerra!