Josep Pastells

Inventari de sensacions

Un repte, potser un destí (17)

Les sensacions després de la cursa de deu quilòmetres són força bones. En inscriure?m, quan et donen el dorsal i el xip per posar-te a les vàmbes, em vaig sentir una mica intimidat pels atletes que m?envoltaven. Tots feien estiraments i escalfaven com posseïts, però jo pensava que amb la distancia a recórrer ja en tenia ben bé prou i no calia que em cansés abans d?hora. De tota manera, vaig acabar fent quatre estiraments abans d?anar cap a la línia de sortida. Corrien juvenils, sèniors i veterans i jo, per molt que em costi admetre-ho, formava part d?aquest últim grup.

Feia tants anys que no participava en proves d?aquest tipus que al principi, quan no duia ni un quilòmetre i corria a un ritme força més alt del que acostumo, vaig arribar a preguntar-me: què hi faig jo aquí, a les deu del matí d?un diumenge, quan podria estar tranquil.lament al llit? Sort que la presència de la Inés entre el públic era un motiu més que suficient per animar-me, com també les ganes de posar-me a prova. Conscient de les meves limitacions, vaig afluixar el ritme, però tot i així en passar pel quilòmetre tres només havien passat dotze minuts. Massa ràpid. Començava a respirar amb dificultat, però la proximitat dels corredors i corredores m?engrescava fins a l?extrem de dur-me al límit de les meves possibilitats. Afluixa, afluixa, em deia la veueta del seny. Li vaig acabar fent cas, més que res perquè el cos començava a queixar-se d?un esforç desacostumat. Les rectes cada cop em semblaven més llargues i tenia la sensació que tothom m?avançava, però cada cop que passàvem per alguna rotonda per fer un canvi de sentit comprovava que tenia un munt de gent al darrere, molts d?ells amb pinta d?atleta! Als sis quilòmetres ja duia 27 minuts, un ritme més coherent que vaig procurar mantenir fins al final, que consistia en una volta a una pista d?atletisme. En acabar, el meu cronòmetre marcava quaranta-sis minuts i vint-i-quatre segons, que equival, més o menys, a un ritme de tretze quilòmetres per hora. El guanyador havia arribat en trenta minuts i trenta segons, a 19,6 q/h. No està gens malament, vaig pensar i continuo pensant, sobretot perquè no fa ni un mes que corro després de milers d?anys sense fer-ho. Beguda isotònica, una barreta de cereals, una samarreta de record i cap a casa a descansar, que a l?hora de dinar, quan els sogres i cunyats em preguntessin com havia anat, ja deixaria anar, com de passada, una cosa així com:

      – Bé, normal, he quedat per la meitat.

I com que algú va voler saber més i va interessar-se per si estava cansat, també vaig poder dir, amb aire de suficiència, com si parlés d?alguna cosa molt remota que no m?interessava en absolut:

         La veritat és que no, només eren deu quilòmetres.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.