Josep Pastells

Els elegits per ser feliços només som carn on la benaurança lliura el seu combat. Això, o alguna cosa semblant, deia Pedro Salinas al seu poemari ?La felicitat imminent?. I ho recordo després d?un cap de setmana especialment intens -quasi diria que feliç- en què, per exemple, vaig tenir l?oportunitat de veure ?Der rote kakadu? (?La cacatua vermella?), una magnífica pel.lícula de Dominik Graf. El protagonista, Siggi, arriba a Dresde poc temps abans de l?aixecament del mur de Berlin. S?enamora d?una noia que, a més d?escriure poesia, està casada amb una mena de gigoló que, a pesar de la seva tendència a viure desenfrenadament, aconsegueix a estones fer-la una mica feliç. És un món fascinant i perillós que, en el seu cas, gira al voltant del club que dóna nom al film. Amor, desamor, lleialtat i infidelitats, sexe i diversió… Siggi no sap ben bé on es fica, però sí que sap que l?únic que val la pena és lluitar per Luise, i ho fa fins al final.

Córrer no deixa de ser una mena de lluita. Contra el temps, contra la distancia o, si ho fas pel simple plaer de córrer, una lluita per sentir-te cada cop millor. Ets ben boig, de cansar-te tant, em diu de vegades ma mare, però jo només hi sé veure l?aspecte positiu, el plaer que experimentes mentre ho fas i, sobretot, quan acabes. Aquest dissabte vaig fer cinc sèries de mil metres, a quatre minuts i deu segons cada quilòmetre. I ahir, seixanta minuts sense parar, a un ritme moderat però prou consistent com per continuar pensant que vaig pel bon camí.