Les aigües turbulentes

En el dia de l’alliberament LGTB (el que de forma abusiva i impròpia tothom en diu orgull), toca usar verbs iniciats en “re-“: recordar, reivindicar, reflexionar. Recordar els que ens van precedir en la llarga i necessària lluita pels drets de tothom a una sexualitat lliure, autèntics herois en unes èpoques i condicions molt més dures que les actuals, malgrat les aparences. Reivindicar encara aquests drets, en perill de regressió als països més o menys lliures, o directament amagats, prohibits i perseguits (com sempre a la història) a la resta. No valen, en aquest sentit, condicionants o excuses d’ordre ideològic, religiós o de qualsevol altra índole: les persones tenim dret a viure la sexualitat, en tota la seva riquesa de manifestacions, sense més límits que la llibertat dels altres. I reflexionar sobre si les coses s’estan fent prou bé per tal d’ampliar, normalitzar i consolidar aquests drets, i em refereixo a la deriva woke que darrerament ha pres el col·lectiu.

Acabo de llegir un extens reportatge a El Temps sobre les diferents formacions d’extrema dreta de l’Europa comunitària. Fa posar els pèls de punta perquè pràcticament totes es mostren receloses o directament contràries als drets dels col·lectius LGTB i algunes d’elles aboguen fins i tot per incloure una prohibició expressa als matrimonis entre persones del mateix sexe a les constitucions dels seus països. Els darrers anys, gairebé tots aquests partits han progressat electoralment de forma notòria, tant als parlaments estatals com a l’europeu i això, més enllà dels esgarips i esquinçades de vestidures que pugui provocar, hauria de concitar una profunda reflexió tant entre el centre-dreta tradicional, que gens casualment retrocedeix davant l’embat ultra, com entre l’esquerra, entretinguda en les seves batalletes culturals (inclosa la que afecta el que avui celebrem i reivindiquem), més simbòliques que efectives.

Aconseguida, almenys a l’estat espanyol, la normalització en termes legals de tota forma d’estimar-se o de sentir el propi gènere, en queda una altra, de normalització: la social, la del dia a dia. Més enllà d’una aparent “normalitat”, traduïda en una creixent banalització a càrrec d’institucions i empreses per tal d’oferir una imatge de progressisme (l’anomenat pinkwashing), encara hi ha combat perquè l’homofòbia de sempre segueix en plena forma. Continuen arribant notícies preocupants de prohibicions, persecucions o repressió arreu, i d’agressions, d’insults o de discriminacions al món suposadament avançat, fets prou greus que deixen en no res la llastimosa decisió de l’alcaldessa de València de no posar la bandera de l’Arc de Sant Martí (un sol dia!) a l’Ajuntament, adduint raons que traïren el seu subconscient. Lamentable.

En el 55è aniversari dels fets de Stonewell, que visquem avui un 28-J reivindicatiu i festiu!

[Imatge: foto de l’autor]

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!