A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

MAIG DEL 68: jo no hi era… però hi sóc

Sense categoria

No, no vaig ser a París aquell increïble mes de maig. Tan sols tenia tretze anys i, us ho confesso: ni me’n vaig enterar, d’aquella revolta urbana i generacional. De manera que, si algun temps després, es va posar de moda dir que hi era tothom, a mi no m’hi van veure, ni se m’hi esperava. Però l’herència del Maig del 68 ha estat, i és, important. Per exemple, ¿creieu que, sense el seu impuls, Nicolas Sarkozy s’hagués pogut divorciar de la Cecile i casar-se amb Carla Bruni en un tres i no res?
Volien abatre el capitalisme i van representar -si més no a Europa- l’adveniment d’un capitalisme potser més capaç de conviure amb la diversitat, però no per això menys potent en la mesura que ha generat una globalització nova i, segurament, definitiva.

Com que es volien realistes, demanaven l’impossible. I, en canvi, el primer que van aconseguir al cap d’uns anys és un objectiu que ja s’albirava com perfectament possible: enderrocar el comunisme, els diversos murs del qual han anat caient, fets cascots successius.

Volien influir en la moral i els costums i aquest és, probablement, el llegat més perdurable d’aquella generació. La seva cara més coneguda, el després eurodiputat verd Daniel Cohn-Bendit, demana ara, curiosament -i jo crec que contradictòriament- que oblidem aquell Maig…

Però no crec que molta gent li faci cas al mític -la història li va assignar definitivament aquest paper- Dani el Roig. Gràcies al Maig, ¿quants nois i noies d’edats compreses entre la vintena i la quarentena conviuen avui sense casar-se, per exemple? Les mentalitats, des d’aleshores, són ben bé unes altres, i això abasta molt aspectes de la vida, no cal dir que els ideals verds inclosos.

El record d’aquells dies de revolta adolescent i juvenil -vinculada a la d’altres processos de canvi d’abast mundial en aquella època- no s’esvaïrà amb facilitat. És un referent ara que fa quaranta anys i crec que continuarà sent-ho. Per això dic que jo no no hi era… però hi sóc. Perquè la llibertat que volien aquells joves també la vull, acompanyada de drets -accepto, si s’escau, els deures- de tota mena.

És clar que el temps ha demostrat que sota les llambordes no hi havia la platja, però continuem estan delerosos -i deleroses- de trobar el mar… Cadascú la seva platja interior, en primer lloc. 

  1. té arrels i mans ben llargues i fins i tot fruits. Els sentim, els varem palpar, ens hi afegírem. Ara com bé dius, no cal oblidar , és amb nosaltres, hi som. Uep! a Mallorca ( i crec que a molts litorals ) sí que hi han enterrat platges sota les llambordes ;-P) i patrimonis artístics.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.