A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

HEROÏNES d’ara: la CARME, la MURIEL…

General
Ara que alguns poders fàctics -amb referents com JA Duran i Lleida– intenten aigualir el vi de la nostra il·lusió, potser és l’hora de retre homenatge, ni que sigui provisional, a dues de les heroïnes catalanes d’aquest moment històric, Carme Forcadell i Muriel Casals.

Sota el seu impuls i el de les moltes persones que hi col·laboren, mobilitzacions recents com el Concert per la Llibertat al Camp Nou i, sobretot, la potentíssima Via Catalana cap a la Independència ens han incrementat poderosament la força col·lectiva. En uns temps caracteritzats -molt més que abans- per l’acord i el consens que no pas pels enfrontaments al si del catalanisme. Potser el fet que manin més dones d’aquest tremp no sigui fruit de la casualitat…
  
 


He sentit a dir, en termes tòpics, que la Muriel és més aviat el seny, i la Carme, la rauxa. No ho crec pas, perquè trobo que ambdues participen d’una combinació equilibrada d’aquests trets, atribuïts tradicionalment a la gent catalana. I és que es necessita rauxa, ni que sigui serena, per a presidir l’Òmnium de la manera que ho està fent Muriel Casals. I també una bona dosi de sentit comú perquè la Via Catalana s’organitzés d’una manera tan eficaç i assolís tot d’èxit…

Sóc soci d’Òmnium Cultural des de fa anys i panys i m’enorgulleixo del tombant més combatiu, però no menys integrador, que li han donat els darrers temps els equips de presidents com Jordi Porta o la Muriel. Per això l’entitat és més viva que mai. I m’he vinculat fa ben poc a l’Assemblea Nacional Catalana perquè crec que a, partir de la Via, ja tocava…   

Aquest “mestre de periodistes” que és Manuel Cuyàs -a qui segueixo habitualment a El Punt Avui– també considera la Carme i la Muriel “heroïnes del nostre temps“. I de Carme Forcadell, en concret, ha escrit al diari esmentat: “La Forcadell és un jonc. La miren de fer tombar, i ella sempre torna a la posició vertical. Aquestes plantes semblants a les canyes tenen prestigi des que Ramon Muntaner en la Crònica va exposar la cèlebre “metàfora dels joncs” referint-se als Països Catalans: junts, formant una mata solidària, són impossibles d’arrencar, mentre que d’un en un i pel seu compte poden ser desplantats per un nen. La metàfora, amb el permís del nostre cronista, falla: un jonc solitari és molt difícil de ser vinclat (article “El jonc”, de 4 de setembre).

Diuen que les dones són millors líders en temps de crisi… No ho sé ben bé, però és evident que, amb crisi o sense, la major part d’episodis de la història -tot i que a Europa, ara mateix, potser mana una senyora- han estat protagonitzats per homes. I, en molts casos, l’evolució dels fets no ens ha agradat, però la Història és una construcció complexa que s’ha d’entendre des de la resultant de les evolucions positives i de les negatives.

En tot cas, el nou catalanisme està avançant des de posicions molt menys sectàries que les que eren habituals, fetes de baralles, enfrontaments, escissions… Alguna cosa deu tenir-hi a veure el tarannà ferm de dones com la Carme o la Muriel. Diuen que elles tenen menys ego, i que busquen més la satisfacció i la participació dels seus equips. Potser sí… És clar que Oriol Junqueras, per exemple, també s’està revelant com un líder diferent, que pensa més en el país que en el partit…

Sigui com sigui, avancem. La independència arribarà més d’hora o més tard, però és evident que la tenim més a prop. Gràcies, Muriel; gràcies, Carme…       

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.