A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Deixa’ns la teva veu, JORDI ESTADELLA…

General

Tenia una llarga trajectòria, però jo me n’havia fet fan els últims anys en bona part gràcies a la meva dona, assídua, a COM Ràdio, del programa L’aperitiu de boca en boca. Jordi Estadella, apassionat de la gastronomia, en sabia molt, de cuina, però sobretot ha estat un gran comunicador. Un animal de ràdio, un bon presentador televisiu, un mestre de l’art del doblatge…

En definitiva, un bon vivant, en el millor sentit de l’expressió, perquè viure, malgrat tot, també pot ser un plaer -i si no que li diguin a Tito B. Diagonal, per exemple. Ara, als 61 anys, se’ns l’ha endut un càncer, aquesta “llarga malaltia”, com s’acostuma a dir, molt mal dit. Jordi, allà on siguis, tal com he sentit a les 8 d’aquest matí a la COM, tens taula reservada.

Aquest bloc, malgrat el seu títol, no acostuma a parlar de gastronomia, tot i que un dels seus posts, el dedicat al restaurant Fussimanya [http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/39439], és el segon més visitat des de l’inici. A la brasa i al caliu -ho he dit alguna vegada- vol expressar la passió que cal tenir per la vida i fins i tot per les persones. Si s’ho mereixen, és clar…

Però és evident que m’agrada la bona teca i que m’assec, de tant en tant, en alguna taula poc o molt recomanable. Darrerament, les d’alguns restaurants italians a Barcelona que ens demostren que hi ha vida més enllà de la pizza. Tanmateix, la crítica prefereixo deixar-la per als experts. Jordi Estadella, indubtablement, n’ha estat un. Si éreu addictes al seu L’aperitiu de boca en boca, segur que haureu pogut comprovar de quina manera sabia transmetre la passió pels fogons. I qui diu fogons diu també els millors vins, per exemple.   

Enamorat del micròfon des dels anys més tendres, tenia una veu d’or, amb molts registres, i per això també excel·lia en el món del doblatge. El seu pas per la televisió ha estat igualment positiu, però és clar que era, sobretot, un animal de ràdio, amb sentit de l’humor -poca gent tan catxonda com ell- però també, quan calia, amb capacitat crítica.

No vaig seguir massa, en el seu moment, el singular personatge que va saber crear amb Tito B. Diagonal, però aquesta paròdia de la pijeria als anys 70 i primers 80 va fer, decididament, època, perquè era ben representativa d’una determinada Barcelona.

Ahir mateix l’estava contemplant ja que, per raons professionals, vaig haver de visionar un vídeo que contenia el recent acte de lliurament, fa un mes, dels desens Premis de Ràdio Associació de Catalunya. Estadella hi va obtenir una menció d’honor ben merescuda al conjunt de la seva trajectòria professional, i, en aparença, no semblava que hagués de tenir lloc aviat el fatal desenllaç. Però ja se sap que molts càncers acostumen a precipitar, tràgicament, la fi de les persones. I que aquesta malaltia cruel -que ell portava amb una discreció encomiable- no fa distinció entre famosos i anònims, valuosos i mediocres, guapos i lletjos, bons i dolents, nobles i cretins… És una ruleta ben bèstia, i toca a qui toca.

Jordi, vagis on vagis, tindràs taula reservada en els millors restaurants. La teva panxa, fins i tot més generosa que la meva, acollirà sempre les menges més exquisides i fruïrà amb les millors anyades dels vins. Però, sisplau, deixa’ns la teva veu fantàstica. Que perviurà, segur, perquè el món també necessita, en tots els sentits, de les veus dels millors…

  1. Vaig tenir el plaer de conèixer una vegada en Jordi Estadella, en la meva època radiofònica -fa mil anys-.

    Em sap greu no haver-lo seguit més. Però el seu Tito B. Diagonal va fer un personatge que va fer època, ho dius bé tu.

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.