A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

De MONÀRQUICS dignes, “haberlos haylos”

General

El relatiu sidral que s’ha muntat darrerament sobre la Monarquia de Joan Carles ja tocava perquè, republicà i sobiranista com sóc, em sembla que tot té un límit. Però això no treu que a un -que fa un esforç permanent per a espolsar-se el sectarisme de sobre- no li plagui, per exemple, conèixer monàrquics de conviccions. Persones segur que d’elit però que, en el seu moment, van tenir un paper propi dins l’antifranquisme com a partidàries d’algú que volia ser rei i vivia a l’exili daurat d’Estoril.

Un d’aquests referents és el segon comte del Montseny, José Luis Milà Sagnier (Barcelona, 1918), promotor d’una publicació clandestina –La Víspera– el 1951, l’any de la famosa vaga dels tramvies. També és germà del prestigiós arquitecte Alfonso Milà i pare dels coneguts periodistes Mercedes i Lorenzo Milà.   

Ja fa algunes setmanes que El Temps va publicar-me l’entrevista que vaig fer-li, una plàcida tarda de dissabte, a la seva residència d’habitual d’Esplugues de Llobregat, que abans ho havia estat d’estiueig de la família. Vaig apostar per ell, diguem-ho així, perquè sempre m’ha agradat de conèixer gent que se la juga, poc o molt, a partir de les seves conviccions, encara que aquestes puguin ser força diferents de les meves. Vegem-ho en una altra direcció, em sembla que exactament contrària: us parlava fa poc, en el post dedicat a Gregorio López Raimundo, d’una altra entrevista -n’he fet tantes, al llarg de la meva trajectòria professional!- que vaig publicar l’any 1999 amb Josep Serradell, l’estalinista Roman dels anys de major glòria del PSUC.

José Luis Milà parla un català perfecte, tot i que confessa haver-lo après fent la guerra amb els nacionales -o feixistes, que els meus nacionals són uns altres- com a membre del Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat. (Queda clar, doncs, que la llengua d’ús familiar era -i és- l’altra). Va ser precisament durant la guerra quan va començar a adonar-se de qui era realment Franco, és a dir, no pas un militar que havia vingut només a posar ordre -com es creien, perquè els hi convenia, Cambó, Pla, Sentís i tants altres-, sinó a mantenir-se en el poder de manera perpètua. Per això, amb el concurs d’uns quants amics monàrquics, el nostre home va començar més tard a conspirar contra la Dictadura a un nivell poc o molt intens.

Conspiracions que poden semblar de saló, és clar, perquè és més fàcil fer-les quan, com en aquest cas, ets fill de l’advocat, financer i polític Josep Maria Milà i Camps, primer comte del Montseny per designacíó d’Alfons XIII i president, dues vegades -el primer franquisme va fer-lo plegar ben aviat-, de la Diputació de Barcelona. Però el que sembla segur és que hagués estat més fàcil dedicar-se a fer diners i prou, com a advocat -amb despatx en plena plaça de Sant Jaume, compartit amb el pare- i secretari, per exemple, del consell d’administració de Montesa.

Aquests cercles monàrquics que operaven a Catalunya al servei del comte de Barcelona una mica sí que arriscaven. Noms com Darius Rumeu (baró de Viver), Santiago Nadal, Antoni Maria Muntanyola, Paco Sitjà, Manuel Salinas, José Antonio Sanmartín, José Luis de Urruela, Juan Ramón Masoliver, Armand de Fluvià, Antoni de Senillosa, etc., i, naturalment, el propi Milà i el seu gran amic i col·laborador Jorge Reyes tenen el seu capítol propi -segurament poc conegut en conjunt- en el llibre de l’antifranquisme català. I havien establert connexions d’una certa eficàcia per exemple amb Madrid, a través de monàrquics joanistes de referència com Joaquín Satrústegui, Jaime Miralles o Vicente Piniés.

A la gent més jove que poc o molt deveu llegir-me -els altres pot ser diferent-, probablement tot això us soni molt eteri, però mai no em cansaria d’encomanar-vos el gust per la història, i encara menys pels seus episodis recents. Milà, el 1951 -l’any de la primera i més famosa vaga dels tramvies, que també va haver-hi la del 57-, va ser el principal impulsor d’una publicació clandestina, La Víspera, que va passar en pocs mesos d’un tiratge inicial de 2.000 exemplars a 15.000, la qual cosa no era poc en aquelles circumstàncies. Editada amb el valuós suport professional del periodista Tristán la Rosa, s’imprimia a Barcelona i es distribuïa després per distints nuclis monàrquics d’arreu de l’Estat.

Fins que, a instàncies del sinistre governador civil Felipe Acedo Colunga, la revista fou intervinguda quan el número 8 era a la impremta, i Milà fou detingut i interrogat a la cèlebre comissaria de la Via Laietana -que encara hi és, no cal dir. Allí va passar-hi tres dies i dues nits no massa maltractat -era fill d’aristòcrata i no pas comunista, ni d’esquerres, ni separatista- però, tot i així, van caure-li sis anys de presó que, segons reconeix ell mateix, el Règim no va tenir pebrots de fer complir.

La qual cosa no treu necessàriament mèrits al seu activisme. Un gran notari de l’antifranquisme i la resistència cultural i cívica a Catalunya com és Albert Manent, en un article a Serra d’Or, definí el personatge com un "home valent, ètic, inquiet i burxador", a més de "culte, divertit, agosarat, amic de la paradoxa". Insisteixo: són gent, ell i els seus amics, que podien haver-se instal·lat còmodament en l’ambició de fer diners -que no és que no en fessin alguns, siguem clars- ben enganxats a les faldilles sanguinàries del darrer dels feixismes d’Europa.

Però eren gent d’una certa classe -social, però també personal- i veien Franco i els seus com uns chusqueros. És clar que moltes persones amb qui tractaven habitualment devien mirar-s’ho d’una altra manera, i aquest és un dels principals factors que expliquen per què el Generalísimo morí -de plàcidament res, però-, al llit.

I per això ara Milà, per exemple -que no es considera catalanista, però tampoc espanyolista-, té tan mala opinió dels hereus de Franco, poc o molt la gent del PP. I és paradoxal -o no tant?- que un monàrquic liberal com ell vegi més o menys bé -més que jo, segur- la política de Zapatero. És clar que, posats a triar entre ZP i Rajoy -entre el borni i el cec- segur que el senyor comte i jo ràpidament ens posaríem d’acord.
 
Però que ningú no es pensi que, en clau catalana, les pròximes eleccions -espanyoles, ja ho sabeu- són una tria entre cecs i bornis. En clau catalana han de ser tota una altra cosa, malgrat que, a l’últim moment -quan les Cortes estiguin constituïdes, vull dir-, als nostres representants legítims també els tocarà triar. Malauradament…    

  1. Deixa’m dir una cosa. Vaig llegir el llibre "El rei, cop a cop" dels bascos d’Ardi Beltza (no se ho si ho escrit bé, és igual). Es un llibre dur sobre el rei (per cert, em va ser estrany que no actués l’Audiència Nacional contra aquest llibre) i el vaig trobar molt interessant, i de fet no pinten un exili daurat de Don Juan i la seva família, sinó bastant penós, on hi havia aparença però poques peles.  No vull justificar res, ni defensar res, només ho dic. Per cert, allí es parla del succés, molt poc conegut, de que el que seria Rei Juan  Carlos I va matar -accidentalment- al seu germà amb una pistola del pare.  Diu moltes coses el llibre, no és nou, però el recomano, si el trobeu.  

  2. La història que expliques té un punt literari tan clar que em sorprèn que fins ara ningí no hi hagi caigut. El personatge, la situació… Fa pensar fins i tot en una pel·lícula de Visconti, o millor de Fellini. O en darrera instància, en una seqüela de la "La escopeta nacional". Tot depèn d’on hi posem el punt de vista, i l’accent. L’aristòcrata decadent que juga a revolucionari té un aire ridícul i patètic, que si es vol, i per mitjà d’una operació literària "a la Shakespeare" es podria convertir en un drama sobre les contradiccions humanes. En fi, que l’home ens ofereix un munt de possibilitats. Normalment esdevenen una mena de caricatura de la "dignitat" invocant la noblesa de la sang… però això no és ben grotesc, al capdavall?
    En fi, Joan: celebro que ens presentis el personatge en un temps com aquest. El teu article té un punt d’ironia que va molt bé ara, quan tothom sembla que s’estripi les vestidures i s’ompli la boca de grans conceptes. Tant a una banda de l’Ebre com a l’altra.
    Relacionat amb el tema -però per una altra banda-, Pérez Esquivel ha publicat un article boníssim sobre l’incident del Borbó i Chávez que no et pots perdre. El fet que ahir mateix Chávez perdés el seu referèndum, per exemple, ens aclareix els conceptes: al veneçolà les urnes el poden tombar. Nosaltres, a la culta i democràtica Europa, no tenim un referèndum on poder tombar el maleducat Juan Carlos. A veure quan podem votar que NO als Borbons. I que callin. O que parlin tant com vulguin, però des de l’exili.

Respon a llu Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.