A la brasa i al caliu

Joan Alcaraz

Contra la LLENGUA, saben el que es fan…

General
Declarar que la llengua que es parla a la Franja de Ponent no és català, sinó aragonès oriental, no és -com podria semblar- un despropòsit. Com no ho és l’ofensiva endegada pel govern Bauzá a les Illes Balears -i Pitiüses. Com no ho són les actuacions dels governs valencians del PP. Ni tampoc els intents d’afeblir la llengua al propi Principat, on saben que fer merder és més difícil, però també es pot intentar…

No, no són tan rucs com alguns diuen, encara que sovint facin el ridícul. El que intenten és posar-nos traves en tots els fronts, i això té, sobretot, una base política. Veuen que el català, poc o molt, se’n surt, però voldrien limitar-lo, fer-lo recular, gairebé anorrear-lo… Que no sigui per nosaltres que es puguin donar aquest gust.

Que la consellera de Cultura aragonesa, Dolors/Dolores Serrat, sigui de Ripoll, no deixa de ser una anècdota desafortunada, però anècdota, al cap i a la fi. Perquè ella va optar per anar a estudiar a Saragossa, casar-se amb un militar de carrera, afiliar-se al PP… Va fer una opció precisa, de la qual ara se’n veuen els resultats, no atribuïbles tan sols al seu impuls i no precisament favorables a la nostra llengua. 

L’exentrenador del Girona Futbol Club Raül Agné, nascut -com l’enyorat Jesús Moncada– a Mequinensa, veu ben clar que “El català mai no ha estat ben vist a l’Aragó”. De fet, el català no és ben vist per tanta i tanta gent que no ha deixat de voler imposar les presumptes grandeses de la “lengua del Imperio, ni que aquest, ara mateix, es trobi a la corda fluixa.

El que sembla evident és que s’ataca o es posen traves a la nostra llengua singularment en els flancs més dèbils del domini lingüístic, sobretot els de més enllà del Principat, sense excloure les jugades que s’han fet, es fan i encara es faran des d’aquí mateix…

És una qüestió cultural i de mentalitats, però no cal dir que té, sobretot, una naturalesa política. I sembla que forma part d’una estratègia ben planificada. Mentre a les Espanyes no deixi de governar el PP -i a l’Aragó, al País Valencià, a les Illes…-, malament rai, ni que els socialistes tampoc siguin uns angelets.

A aquesta clara ofensiva només hi podem oposar la nostra unitat, la nostra cohesió i una cultura que hem de procurar que sigui d’allò més complexa, diversa, sòlida i amb projecció, amb una llengua apta per a tots els usos moderns. Tot plegat no és pas fàcil, com no ho és obtenir la independència, per exemple… Però quina cosa resulta fàcil, ara mateix?

La crisi econòmica tenalla, però sembla que hi ha gent que encara té temps de dedicar-se a la gramàtica recreativa. La llengua catalana va tan íntimament unida al nostre esdevenidor col·lectiu que serà sobretot el que, com a poble i com a cultura nacional, vulguem ser, a Europa i al món. També des de la Franja… 

  1. Sempre ha estat així. Quan pinten bastos en la política del reino de españa, aleshores comencen els atacs a la llengua catalana. Per què no passa el mateix amb el País Basc? Però, tots sabem també, que en el dia a dia, la societat civil continúa parlant i escrivint la seva llengua, i el que cal fer és no acatar cap ressolució judicial, sense més, tranquil.lament. Viure en català, això él el que hem de fer.
     

Respon a rginer Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.