El tramvia groc de Joan Francesc Mira
“Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havía de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.“Sempre s’ha dit que el lloc on has passat la infantesa és on es troben de veritat les teues arrels com a persona, les teues primeres lliçons de vida, els teus primers relacions amb la família i el amics d’escola. En aquest sentit El tramvia groc, de Joan Francesc Mira, és una crònica de sentiments, dels records del paradís perdut de la infantesa. Una infantesa que trancorregué en la primera dècada de la postguerra, un paisatge gris i una societat vençuda que l’autor recorda perfectament. El xiquet Joan Francesc no va patir les fortes restriccions de l’època, donat que pertanyia al que ara anomenaríem classe mitjana baixa, però recorda la fam que passaven els veïns i els companys d’escola.
El barri de la Torre on nasqué i passà el seus primers anys era un barri humil a l’extraradi de la ciutat. Un tramvia groc destartalat els unia al centre de la ciutat i a les poblacions de l’Horta Sud.
En El tramvia groc Mira ens conta la vida quotidiana, els seus records personals, les olors, els sentiments. Jo, que vaig viure la infantesa en els 60 i els 70, també he viscut, en les seues etapes finals, algunes de les sensacions, com aquella d’anar a comprar la llet a la lleteria i menjar-me després la nata:
Després a casa, la mare bullia immediatament la llet i jo, que havia anat a comprar-la, tenia el privilegi de menjar-me’n tota o part de la nata que surava en la superfície, adobada amb una cullerada de sucre.
O com narra tot els oficis que anaven a sa casa i que ara han desaparegut, mostra dels canvis que es van produir a la societat en només 20 anys, just el període de la seua infantesa.
Al llarg de les dues dècades centrals dels segle XX, entre 1940 i 1960, que són els anys de la meua infantesa, adolescència i primera joventut (els primers vint de la meua vida) en la major part d’Europa es completa definitivament el trànsit d’una civilització encara amb molts components gairebé medievals (“una existència de bèsties de camps”) a allò que en podríem dir la modernitat consumada o contemporaneïtat.
Però el llibre no és només un llibre de records sinó també és un retrat de la societat valenciana dels 40 i 50, d’una societat vençuda però valenta i lluitadora, amb ganes d’eixir endavant. Una ciutat de València que encara tenia horta cultivada i parlava majoritàriament en valencià.
El tramvia groc és un llibre, per tant, que no s’ha de deixar passar, per als que visquérem la dictadura i per als joves perquè coneguen la misèria quotidiana d’aquella època.
Google Earth i Street View ens permet visitar el lloc on hi hagué la casa de Joan Francesc Mira (Av. Reial de Madrid, 431, València), ja enderrocada i que ara ocupa un taller de camions (dreta), just al costat de la fusteria de Paco Soria i enfront del magatzem d’Obres Públiques (esquerra).
Sinopsi:
L’escriptor Joan F. Mira replica la sentència del filòsof René Descartes, cogito ergo sum, amb un «recorde; per tant, existesc». El tramvia groc explora la memòria personal de l’autor, amb els descobriments i els interrogants elementals que tothom pot compartir. En aquestes pàgines s’hi evoca la infantesa en un barri perifèric de València, el tramvia que cus l’horta amb la ciutat, els veïns més xocants, les prostitutes afectuoses, els misteris familiars sense resposta, les llums i les ombres… Com al seu dia van fer Yourcenar, Nabòkov o Canetti, Joan F. Mira recupera un temps perdut, una cultura i un univers on es coven les passions més fondes, que perviuran en l’adult.
Memòries de joventut de Joan F. Mira
La mirada tendra i irònica als primers anys
Imatge: El tramvia groc passa per la Creu Coberta a València. De Passejant València amb ulls curiosos.
