Josep Pastells

Aviat farà nou mesos que vaig tornar a Girona i començava a témer que les obres a l’edifici del costat s’eternitzarien, que l’estàtua de Subirachs estaria tapada per sempre més, que el primer tram de l’escalinata de la Pujada de la Catedral quedaria cobert pels segles dels segles per aquell horrible ciment. Però avui, ara mateix, m’acaben de dir que s’acaben les obres!

Quan he vist que el paleta romanès (amb qui fa temps que parlo com si fóssim grans amics) deixava al descobert l’estàtua de Subirachs i desmantellava la protecció de l’escalinata, he preferit no fer-me il·lusions. Potser ho treuen provisionalment per l’exposició de flors del maig, he pensat. Després he recordat que encara falten molts dies pel maig i, animat per aquesta idea, li he preguntat:

– Ja acabeu les obres?

– Sí -ha respost sense vacil·lar.

– De debò?

– De debò.

M’ha faltat poc per saltar-li a sobre, abraçar-lo i omplir-lo de petons. Tot i la contenció, he exterioritzat la meva alegria amb un “Increïble!” que ha sonat una mica estrany i m’ha obligat a afegir “Em pensava que no acabaríeu mai”. El paleta ha somrigut i m’ha dit que ells marxaran en tres o quatre dies, que després vindran els fusters i els pintors.

Caliu humà
Llavors he comprès que això encara no s’ha acabat del tot, però em consola pensar que la fi és imminent, que el so de les maces i els trepans deixarà de martellejar-me el cervell amb una insistència inhumana. Sí, sempre quedaran els crits plurilingües, les legions d’escolars i turistes i  l’evidència que viure al cor del barri vell equival a trobar-te cada dos per tres amb ramats que trepitgen les pedres, però prefereixo mil vegades el caliu humà al so de les màquines. La fi de les obres em permet anunciar que aquesta primavera promet, que l’estiu s’acosta i ha arribat l’hora de viure sense miraments.

El Bukowski català, un bon amic meu que de tant en tant escriu poesia i assaja cops de boxa davant el mirall, va explicar-me l’altre dia què va dir-li a la seva darrera parella en dir-li adéu. Va ser fa sis mesos, poc més de sis mesos, afirma en Buk. Deixaré que parli ell.

“Li vaig dir pots quedar-te amb els teus pares i els teus germans, i amb els teus fills i els teus amics. I amb els calés i amb el cotxàs i amb la casa amb piscina i barbacoa. I amb les llarguíssimes explicacions sobre la teva interessantíssima feina, i amb tots els carrers de la teva gran ciutat, i amb tot el que tenies abans d’aparèixer jo. Et pots quedar amb totes les sèries ultraimprescindibles, amb l’enorme pantalla de plasma, amb les notícies del vespre i les de primera hora del matí, amb els passejos anticolesterol dels dissabtes a la tarda, amb les pel·lícules amb missatge, amb els dominicals dels diaris, amb els mòbils d’última generació, amb les xerrades sobre avenços tecnològics, amb l’apassionant vida que dius que dus des de sempre. Queda-t’ho tot, reina, que jo me’n vaig. I vaig marxar sense donar cap cop de porta, sense mirar enrere, sense fer-ne cap comentari fins avui que t’ho explico a tu perquè ho pengis al bloc”.

Estiu de 1998. Xantal i el seu amant assaboreixen un pastís de Belém mentre passegen amb el tramvia 28 (el groc) pels carrerons de Lisboa. Pugen i baixen, miren i remiren, fan  fotos i més fotos. Fins que a les sis de la tarda entenen que no poden demorar més la seva tornada a l’hotel.

És el seu quart dia a la ciutat, però les urgències sexuals no minven. Primer es dutxa l’amant. Rapidíssim. Després, Xantal. Més lenta, com si volgués gaudir de cadascuna de les gotes que li refresquen la pell a menys de trenta metres de l’església de San Vicente da Fora, en ple cor d’Alfama. Plaer físic, sí, però també estètic i espiritual, pensa Xantal en sortir de la banyera. Té ganes de cridar de satisfacció, però en el moment de la veritat llança un xisclet terrorífic que trasbalsa l’amant i, molt probablement, l’escarabat gegantí que ha provocat el crit. Tres segons després ja és mort. El seu cadàver arriba a recepció enganxat a la sabatilla de Xantal, que després de deixar clar que considera intolerable haver-se de trobar cara a cara amb un coleòpter d’aquelles dimensions en un hotel de cinc estrelles, exigeix amb veu ferma que li preparin la factura.

Més que lleialtat, és amor. Estimo aquesta platja, aquesta llum, cada gra de sorra i cada pi. Assegut a les roques, deixo que la tramuntana em refresqui els pensaments mentre intento desxifrar els missatges del vent.

Hotel Empúries. Entre glop i glop de Perro verde em perdo en la intensitat dels seus ulls. Em miren sense parar. Intensos, feliços. Em miren com si fossin els ulls de Penèlope el dia que va tornar Ulisses.

Barcelona, hivern de 1985. Gran nevada. El trànsit ferroviari queda col·lapsat, però després de no sé quantes hores aconsegueixo arribar a Girona. Els carrers semblen una pista de patinatge. Avanço amb moltes precaucions. Les cames em trontollen. Tinc les mans gelades i moltes ganes d’arribar a casa.

Somio en una dutxa calenta, en un bon brou, en ajeure’m un munt d’hores al sofà amb l’últim llibre de Kundera. En arribar a la Gran Via camí de la Rambla o, més ben dit, en treure el peu de la vorera per posar-lo a l’asfalt, rellisco i travesso el carrer completament estirat. D’una banda a l’altra en menys de dos segons. Amb un estil tan impecable que sembla que ho tingui assajat. Per sort no passava cap cotxe. Sóc viu. M’aixeco d’un salt, comprovo que ningú no m’ha vist i camino cap al barri vell sense saber que vint-i-cinc anys després ho explicaré en un bloc.

Matí fred i assolellat a Riudellots. Arribo de Girona amb el temps just per recollir xip i dorsal, deixar el paravents al cotxe, escalfar molt lleugerament, saludar la Laura i posar-me sota l’arc per esperar que esclati el coet de sortida. La distància: set quilòmetres. L’objectiu: baixar de la mitja hora.

Tot i la pujadeta inicial, començo força bé. Al quilòmetre u, miro el cronòmetre per comprovar quina velocitat duc. No podrà ser. m’he oblida’t d’activar-lo. El poso en marxa immediatament i, en arribar al dos, comprovo que vaig a 4’10” per quilòmetre. Perfecte. Em costa una mica mantenir el ritme, però no vaig massa ofegat. Cap al quilòmetre tres m’atrapa en Pau, que du una gorra de Pare Noel. “Et veig bé, hauries de venir a la marató de París”, em diu per enèsima vegada tot i que ell i jo sabem que no hi aniré i que, a més, ja s’han tancat les inscripcions.

Vent i patiment

Acompanyo en Pau una bona estona, però ja sé que no podré seguir-lo fins al final. El tram del carril bici es fa especialment dur. El vent bufa fort i en  contra. Tot i així, en Pau va avançant corredors i jo continuo darrere seu. Fins que cap al quilòmetre sis m’adono que l’esforç comença a ser excessiu, que el patiment supera al plaer. Inabastable, com sempre, em dic per consolar-me.

Creuetencs sincronitzats

Just en arribar l’última rampa m’atrapa en Joan, creuetenc com jo. “Vinga, que ja hi som”, em diu per animar-me. Correm junts els darrers metres i entrem de costat. Podria preguntar-li quant hem trigat, però decideixo que ja ho miraré més tard per internet. Amb tot, la casualitat vol que em tregui el xip de la vamba esquerra al costat d’en Pau, que em deu haver tret com a molt un minut. Sense poder contenir-me, li pregunto pel seu temps i em diu “vint-i-vuit i escaig”. Si és així, potser he baixat de trenta, especulo. “Segur que sí”, diu ell.

Dinar exquisit a Tordera

Condueixo fins a la Creueta. Dutxa ràpida. Recullo en Pol a Banyoles. Tornem a la Creueta i acompanyem la Roser i en Joan fins a Tordera. Dinar familiar a casa de la Teresa i l’Eduard. També hi són en Jaume, en Joan, la Laura, la Núria, en Daniel i en Jordi. Falta la Marta, que ha dut en Ramon a l’aeroport de Barcelona i s’ha trobat amb un accident a la ronda litoral. No sap quan podrà arribar, ens informa via mòbil. Decidim no esperar-la. Aperitius exquisits. Gall dindi amb panses i dàtils exquisit, canelons exquisits. Tot exquisit. El mèrit, que quedi clar, de la Teresa. La Marta arriba abans del que imaginàvem. Amb els torrons, que ja patíem pels torrons. Tothom content. Cava i rialles. Bromes i licors. El tema estrella, no sabem per què, els millors mètodes per suïcidar-se. Però moltes ganes de viure, que quedi clar. I bons moments, dels millors de l’any.

Objectiu assolit

Torno amb en Pol a Banyoles. El seu club de bàsquet organitza una quina al pavelló de la Draga. Arriba un pèl tard però content. Torno a Girona amb un somriure a la boca. El primer que faig és buscar per internet la meva classificació a la Sant Silvestre Riudellotenca. El 129 de 582. He fet els set quilòmetres en 29’08”, a una mitjana de 4’10” per quilòmetre. Objectiu assolit.

L’amic Gerard Bagué em proposa que l’acompanyi a Palafrugell, on ha d’entrevistar la directora de la Fundació Josep Pla, Anna Aguiló, per preparar una sèrie de reportatges per a La Vanguardia. Després dinarem al Pa i Raïm, com acostuma a fer Miquel Pairolí, em comenta mentre ens dirigim cap al Baix Empordà. El que encara no sabem és que tindrem la sort de conèixer un palafrugellenc sol·lícit, un ciutadà exemplar, un guia gastronòmic de primer ordre.

Dia gris, molt gris, però no plou. Parlem de feina i de dones, de diaris i futbol. El trànsit no és gens fluid i arribem a Palafrugell amb cert retard. No passa res. Anna Aguiló no té pressa i respon a les preguntes amb una eficàcia admirable, quasi diríem que planiana. Després en Gerard li fa unes quantes fotos. Visitem l’exposició sobre les complicitats entre Pla i Vicens Vives i, en tornar al carrer, constatem que el Pa i Raïm està tancat.

A la recerca de Les Palmeres
Caldrà buscar un altre restaurant. El problema és que tots semblen tancats i, ara que ens hi fixem, els carrers de Palafrugell són deserts. Caminem uns metres pel centre. Res. Ningú. És com si tots els habitants haguessin fugit de la ciutat, com si el fred dissuadís els possibles vianants. En Gerard fa una trucada que aporta una mica de llum. Les Palmeres, diu en penjar. Hem de buscar el restaurant Les Palmeres. És molt a prop. Donem uns quants tombs. Ni rastre.

Vianant providencial
Quan ja estem tan despistats que la lògica més elemental aconsella tornar cap al cotxe i cercar qualsevol local de carretera, apareix un vianant amb barret. El Restaurant Les Palmeres?, li pregunta en Gerard. Sí, seguiu-me, ens indica. Un simple comentari sobre l’absència de vianants basta perquè ens expliqui que ahir (diumenge) totes les botigues eren obertes i ens engegui un discurs torrencial sobre els costums dels ciutadans, la història d’alguns edificis notables i el completíssim menú de Les Palmeres. Recorrem ben bé mig quilòmetre fins que s’atura en sec i ens assenyala el restaurant. Moltes gràcies, li diem a l’uníson abans que desaparegui a gran velocitat per una cantonada.

Peix i civet
Un luxe, un autèntic luxe: trobar algú que et condueixi fins al restaurant que busques als carrers deserts, comentem abans d’entrar a l’establiment, també conegut com can Quim. De primer plat en Gerard demana una amanida i jo, sopa de peix, com segur que faria Miquel Pairolí si fos a Palafrugell. Clàssica, saborosa, perfecta per oblidar-se del fred. De segon coincidim: civet de senglar. Amb vi negre i cebes. Dens, proteínic, indubtablement nutritiu. Postres, un cafetó i cap a Girona, que hi falta gent.

“Nos llevan como borregos”, es queixa una dona gran que, efectivament, forma part d’un ramat de turistes que baixa per Sobreportes. “Si te pide la contraseña dile que se ponga a estudiar”, li diu un home de mitjana edat a una dona que rep una trucada al mòbil mentre travessen el pont de la Princesa. “Et trobava a faltar”, em diu ella quan per fi arribo al seu costat.

No sé si Girona és una ciutat afortunada, però em sento afortunat vivint a Girona. Al cor del barri vell és fàcil caçar frases al vol (no només en castellà, per sort) i ben a prop del cau hi ha un pont que du a l’amor d’ulls verds.

Tot i que en Gerard m’ha trucat per si volia anar a córrer aquesta tarda per la vora del Ter amb ell i en David, he preferit fer-ho abans de dinar, com tenia previst. El que no sabia és que la meva decisió em convertiria en un assassí d’abelles o, més concretament, d’una abella peluda que volava tranquil·lament per les Gavarres abans de creuar-se amb mi. Ara explicaré com l’he pelat.

Eixam i pujades
En sortir del carrer de la Força he d’esquivar un eixam de turistes. Premonitori. Passo per davant de la Catedral i, tot i que em vindria de gust pujar i baixar un parell de vegades els noranta esglaons, ho descarto de seguida. Massa gent. Sota Portes avall, decideixo que en lloc d’anar a la Devesa em dirigiré a Sant Daniel per enfilar-me per la muntanya. Dit i fet. Amb l’ajut del sol, que m’escalfa amb la suavitat pròpia de finals de setembre, quan arribo a la font del Ferro ja estic a punt per enfrontar-me a les primeres pujades.

Fins al puig de Sant Miquel
Tot i que mai no he estat un escalador, m’encanta patir amb els pendents. Incapaç de mantenir el ritme que duia al terreny planer, intento forçar al màxim sense posar en risc la meva integritat física. El cor respon prou bé. Les cames també. A pesar que no ho tenia previst, arribo fins al puig de Sant Miquel. Pujo al mirador. Una vista magnífica. Per una banda, més enllà de les muntanyes, Girona. Per l’altra, el mar, les illes Medes, un cel amb tots els matisos del blau.

De l’eufòria a l’assassinat
Com és habitual, a la baixada m’accelero d’una forma brutal. Gairebé em sento com si volés. De tant en tant obro els braços per equilibrar-me a les corbes. Em deixo envair per l’eufòria dels bons moments, quan tot sembla a l’abast i notes que la vida et somriu. Llavors, sense voler-ho, em converteixo en un assassí d’abelles. En l’assassí d’una abella peluda, més ben dit.

Els detalls del crim
Podria dir que ha estat involuntari, però no sé si em creuríeu. Em limitaré a donar-vos la meva versió. Tinc la boca lleugerament oberta. Hi entra a tota velocitat. L’impacte és molt violent, però no deixo de córrer. Es mou. És molt peluda. Sense pensar-ho ni un segon, l’escupo amb tota la potència de que sóc capaç. De seguida noto que m’ha clavat el fibló. Al llavi superior. Amb l’ajut de les dents, l’extrec sense majors miraments. També l’escupo. El llavi em cou com si m’hi haguessin llançat àcid sulfúric. Continuo corrent.

Les conseqüències del xoc
No puc descartar que fos una abella suïcida, ni tampoc que haguem xocat per pura casualitat, si és que la casualitat existeix. El cas és que quan arribo a casa m’observo al mirall abans de fer els estiraments de rigor. Tinc el llavi superior inflat. Més que una abella, sembla que hagi ensopegat amb un boxador enfurit. Em dutxo amb aigua freda. Després em poso gel al llavi. I una mica d’alcohol. Cou molt. Ben dinat, comprovo que l’únic rastre de l’incident és un petit forat al llavi, com si m’hi haguessin clavat una agulla de cosir.

Feia uns quants anys que no em regalaven una panera de Nadal. Ahir al migdia la Inés em va trucar per dir-me que n’acabàvem de rebre una d’El Corte Inglés, cortesia del diari on treballo. Més que una panera era un paquet enorme, capaç d’encabir un parell d’esquís, un fusell amb mira telescòpica o les peces d’un avet artificial i gegantí. Però el que vull destacar ara no és el contingut de la panera, sinó els noms que algú havia escrit a la targeta: Josua Pastel.

Estic força acostumat a veure el meu nom i primer cognom mal escrits, però mai no m’havia trobat amb una combinació tan reeixida: Josua Pastel. Ben mirat, no sona tan malament i s’assembla força al meu nom real pronunciat per la majoria de la gent que m’envolta, madrilenys d’orígens ben diversos. Josep encara ho saben dir força bé, però Pastells, la fricativa palatal  de la ll de Pastells, no la sap dir ningú o quasi ningú. Ben dita, és clar.

Cognom variable

Per tant, no és tan estrany que qui va escriure la targeta a mà posés Pastel en lloc de Pastells. També és habitual que escriguin Pastels o Pastell. Alguna vegada, els canvis són una mica més profunds: Kastel, Mastells, Partell, Castell, Bartell, Pastills… Mai no m’he entretingut a guardar els papers amb el meu cognom mal escrit, i és una pena perquè ara m’hauria vingut bé per completar aquest post.

Aquí i a la Xina

Més d’una vegada he estat temptat d’imitar Josep Lluís Carod-Rovira quan, en un programa televisiu en què algú el va anomenar José Luis, va replicar “jo em dic Josep Lluís aquí i a la Xina”. També és cert que, de viva veu, ningú no m’ha canviat mai el nom. Però sí que ho han fet, i moltes vegades, per escrit. Jose, José, Jusep, Yusé, Joseph, Jossep, Yushep… En fi, suposo que el nom no fa la cosa; o sí?

El principal objectiu de qualsevol conte il·lustrat és captar des de la mateixa portada l’atenció dels lectors i mantenir-la fins al final. A més d’assolir sobradament aquest objectiu, el conte Un dia a la neu, que acaba de ser publicat per l’Associació Catalana de la Síndrome de Rett, esdevé una bona eina per donar a conèixer aquest transtorn neurològic, que a Catalunya afecta una de cada quinze mil nenes.

Més que d’un conte il·lustrat, però, podríem parlar amb tota justícia d’unes il·lustracions contades. I és que els dibuixos de Laura Reixach són tan divertits i cridaners, tan tendres i vitalitzadors, que només un escriptor de la talla de Gerard Bagué pot ser capaç de millorar-los amb textos carregats de poesia i profunditat. “No comprenc tot el que em diuen, però sí que entenc els somriures, les carícies i la fredor de la neu”, diu en un moment determinat la Claretta, protagonista del conte i portaveu d’un grup de nenes que potser no poden menjar soles, ni parlar, ni córrer, però sí que saben expressar els seus sentiments i emocions i, de fet, amb l’edat es tornen cada cop més afectuoses.

Entre els sis i els divuit mesos

El president de l’Associació Catalana de la Síndrome de Rett, Albert Falgueras, va explicar divendres passat, durant la presentació del conte a Girona, que amb aquesta obra pretenen divulgar l’existència d’una malaltia que acostuma a manifestar-se entre els sis i els divuit mesos. Primer es detecta una regressió o estancament que du les afectades a perdre l’ús de les capacitats manuals i susbtituir-les per moviments constants i repetitius de les mans. Sovint també pateixen escoliosi, que provoca que moltes vegades acabin en cadira de rodes i pateixin atacs epilèptics o problemes respiratoris.

A la recerca d’un tractament

El desconeixement que encara envolta la Síndrome de Rett (se sap, això sí, que el gen responsable de la malaltia, almenys en un 70% dels casos, és el MECP2, que es troba en el cromosoma X) provoca molts diagnòstics erronis, derivats de la confusió d’aquest transtorn amb l’autisme o amb la paràlisi cerebral. Tot i que els estudis sobre les causes de la malaltia cada cop estan més avançats (hi treballen, per exemple, l’Hospital de Sant Joan de Déu a Barcelona i el CNIO a Madrid), encara cal seguir investigant per poder trobar un tractament adequat.

Animeu-vos a comprar-lo

Comprar aquest conte equival a dipositar un granet de sorra o, si ho preferiu, una mica de formigó armat, en l’estructura d’un edifici, d’un projecte, concebut per descobrir els mecanismes patològics que donen lloc a la Síndrome de Rett, un transtorn que es presenta principalment en nenes que, com la Claretta, viuen totes les experiències de la vida amb una gran intensitat. Fills, nebots, germans, pares, cosins… Us garanteixo que el conte, que només val quinze euros, agradarà a qualsevol persona que tingui un mínim de sensibilitat. Segur que en coneixeu unes quantes. Animeu-vos!

(Afegitó necessari: crec que el conte es podrà adquirir ben aviat a les llibreries, però si no aconseguiu trobar-lo el podeu demanar en aquest correu electrònic:  rettcatalana@rettcatalana.es)

A l’anterior post vaig dir que intentaria escriure com a mínim cada deu o quinze dies. Des de llavors m’han passat pel cap desenes de temes aprofitables, però sempre han aparegut altres prioritats: llegir, passejar, córrer, nedar, xerrar, riure, estimar i, en definitiva, viure. Això no és incompatible amb renovar de tant en tant el bloc, ja ho sé, però aquest estiu estic gaudint més que mai d’activitats que m’allunyen de l’ordinador. Avui, però, tinc ganes, de parlar una mica, molt per sobre, d’una novel·la de Milan Kundera: El llibre del riure i de l’oblit.

Ara fa trenta anys que la va publicar l’editorial Gallimard, però jo la vaig llegir força després, quan en tenia vint-i-tres. Parlo de vint anys enrere, quan la meva visió de la vida i de les coses era força diferent a l’actual. Recordo que en aquella època em seduïa la possibilitat de convertir-me en un escriptor de renom; ara només penso que potser algun dia reuniré el valor necessari per convertir-me en un escriptor de veritat.

El concepte de veritat

La veritat i el renom són coses molt diferents, ja ho sabem. I també sabem que el concepte de veritat és molt relatiu i admet múltiples matisos. Jo em refereixo, però, a ser un escriptor veritable, real, de debò. Com és natural, tot això no té res a veure amb la qualitat de l’obra. O sí. Depèn, com sempre.

L’essència de l’activitat literària

A El llibre del riure i de l’oblit, el gran Kundera explica que una conversa amb un taxista que escrivia la seva vida (la història d’un home que es va passar tres dies i tres nits nedant, que va lluitar amb la mort, va perdre la son i tanmateix conserva les ganes de viure) li va aclarir de cop i volta l’essència de l’activitat literària. “Escrivim llibres perquè els nostres fills no s’interessen per nosaltres. Ens adrecem al món anònim perquè la nostra dona es tapa les orelles quan li parlem”. Per sort, no és el meu cas. O això crec. Mai no podem estar segurs de res, ni tan sols de l’interès que provoquem entre els nostres fills (suposant que tinguem més d’un fill) i la nostra dona (en el cas que només en tinguem una).

Grafomania

Però si aquest no és el meu cas, o això crec, per què escric?, per què goso fins i tot escriure que algun dia m’agradaria convertir-me en un escriptor de debò? Ingenuïtat?, inconsciència?, ganes de cridar l’atenció?, una mica de tot? Ni jo mateix conec la resposta, però començo a sospitar que pateixo grafomania, el que Kundera descriu com l’obsessió d’escriure llibres. Si no us sembla tan greu, potser caldrà que us recordi el que el mateix Kundera deia trenta anys enrere: “A l’època de la grafomania generalitzada cadascú està envoltat per les seves lletres com per un mur de miralls que no deixa filtrar cap veu forana”.

El més important

Tot i que pot semblar que Kundera només es refereix als escriptors, em fa l’efecte que, en certa forma, la majoria de la gent es comporta com els grafòmans. Feu la prova. Fixeu-vos en les persones que us envolten. Amants, fills, amics, coneguts, saludats amb qui de sobte, pel motiu que sigui, manteniu una conversa… S’interessen realment per vosaltres o a la més mínima oportunitat parlen d’ells mateixos, convençuts que en el món no hi ha res tan important com el que ells han viscut o volen dir?

Tots som escriptors

Cadascú tindrà la seva resposta, però jo torno un cop més a Kundera: “La incontenible proliferació en massa de la grafomania entre els polítics, els taxistes, les parteres, els amants, els assassins, els lladres, les prostitutes, els prefectes, els metges i els pacients em demostra que tots els homes sense excepció porten dins seu un escriptor en potència, de manera que la humanitat podria amb tot el dret irrompre en els carrers i cridar: Tots nosaltres som escriptors!”.

Univers de paraules

I és que en el fons (continua Kundera) “cadascun de nosaltres pateix pensant que desapareixerà sense que ningú l’hagi escoltat i desapercebut en un univers indiferent, i per això vol transformar-se a temps en un univers de paraules”.

Sordesa i incomprensió

El pronòstic de Kundera és tan lúcid com inquietant: “Quan un dia (i això serà ben aviat) es desperti l’escriptor en tots els homes, arribarà l’època de la sordesa i de la incomprensió universals”.

Ja ho tenim tot a punt per volar fins a Budapest, una ciutat ben capaç d’enamorar a dos enamorats de la vida: la Inés i jo.

Feia mitja hora llarga que estava escrivint aquest post, d’una forma tan frenètica i torrencial que en cap moment se m’ha passat pel cap la necessitat de desar-lo. I quan ja portava l’equivalent a un parell de fulls i he volgut publicar-lo, la pàgina s’ha quedat penjada i el text s’ha perdut.

Podria intentar reescriure-ho tot de nou, però ja no em ve de gust. Per tant, resumiré el que volia dir i de fet diré però de forma quasi telegràfica:

A) Aquest estiu, a diferència dels anteriors, no m’acomiadaré per vacances.

B) Des de fa unes setmanes he abandonat el costum d’escriure de dilluns a divendres. Ara només ho faré quan tingui temps i ganes.

C) Intentaré, això sí, que el parèntesi més llarg no arribi als deu dies.

D) Pel que fa a Hongria, deia que després de Praga (2007) i Varsòvia (2008) aquest estiu anirem a Budapest.

E) Afegia que, a diferència d’alguns amics insensibles que els qualifiquen de cutres, a la Inés i a mi ens encanten els països centreeuropeus.

F) Explicava també que ja estem llegint obres d’autors hongaresos.

G) Matisava immediatament que, més que hongaresos, hauríem de dir nascuts a territoris que en el seu moment van ser hongaresos.

H) Concretava que em referia a Sándor Marái, nascut a l’actual Eslovàquia, i a Miklós Bánfly, originari de Transilvània (Romania).

I) Deia que parlava en plural perquè, en aquest cas concret, la Inés i jo hem llegit i llegim exactament el mateix.

J) De Marái, fins ara, L’última trobada i L’amant de Bolzano. Tenim començats La dona justa i La germana. Ens sembla literatura de la bona.

K) A Bánfly no el coneixíem, però Els dies comptats és una novel·la meravellosa. A més de parlar dels esdevenimients polítics i socials que van dur a la caiguda de l’imperi austrohongarès, mostra una sèrie d’antiherois immersos en una successió i amalgama d’amors frustrats, il·lusions perdudes, polítiques indefensables, somnis de regeneració i modernitat evaporats i carreres artístiques tallades de soca-rel. Si hi afegim un profund sentiment de traïció, saqueig històric i decepció, un aire de derrota i fatalitat que contrasta amb l’ambient de boja i inesgotable alegria que descriu Bánfly en alguns passatges de la seva novel·la, el resultat és per força interessant.

L) I per acabar feia una reflexió sobre Hongria, que després de la primera guerra mundial va perdre les dues terceres parts del seu territori, i sobre els hongaresos que de cop i volta van haver d’acceptar una nacionalitat diferent. I parlava també d’un país que ha ofert al món una de les cultures més inquietes, cosmopolites i renovadores del segle passat, amb una agitació que es va estendre a totes les capes de l’art i del saber: música (Bartok), cinema (Cukor, Korda  o Szabó), pintura (Moholy-Nagy i Vasarely), fotografia (Robert Capa, André Kertész), filosofia i sociologia (Lukácks, Mannheim, Fehér) i, per descomptat, literatura, amb els ja citats Marái i Bánfly.

L’economia, els diaris, les empreses i les nòmines es redueixen dia rere dia arreu del món. És com si tot o quasi tot s’anés fent més petit. Ho comentava l’altre dia The New York Times, però molts ja feia temps que ho notaven. “Al pot petit hi ha la bona confitura”, ha dit sempre la meva mare. I a pesar que fins fa poc semblava una afirmació contracorrent, les circumstàncies de l’època fan que moltes empreses i comerços deixin de banda la política de “com més gran, millor” i es decantin pels productes que minven.

El sector automobilístic, per exemple, està començant a produir vehicles petits amb motors de baix consum. El Tata Nano indi, un cotxe compacte de tres metres que es ven per uns 2.000 dòlars, envaeix els carrers d’un dels països més fascinants del planeta mentre els paquets de galetes i cereals i les teules de xocolata s’empetiteixen per reduir costos i afavorir el consum.

Menys paraules

També es gasta menys paper. I sembla que fins i tot calguin menys paraules. És el domini dels SMS i els microblogs de Twitter, on 140 caràcters són més que suficients per dir qualsevol cosa. “La brevetat és l’ànima de l’enginy, no?”, es preguntava l’altre dia Biz Stone, fundador de Twitter que, pel que sembla, també llegeix Shakespeare.

Millor callar

Fins i tot les receptes de cuina es poden comprimir. Ho fa la irlandesa Maureen Evans “amb una gran riquesa, densitat i claredat”, escrivia Lawrence Downes a The Times. Amb tot això, em vénen ganes d’encongir-me, renunciar durant una temporada als donuts immensos que fa uns mesos vaig descobrir en una botiga decimonònica del Madrid dels Austries, donar la raó a la meva mare (“sí, al final és veritat que al pot petit hi ha la bona confitura”) i callar, sobretot callar.