Josep Pastells

Quan estem enamorats, a molts ens agrada pensar que sempre estimarem l’altra persona, que sempre ens estimarà i estarem junts “fins que la mort ens separi”. Però hi ha gent que, fins i tot en plena efervescència amorosa i passional, acostuma a recórrer a frases tan categòriques com:

– Tot s’acaba

– L’amor no és etern

– Avui t’estimo, però demà vés a saber

– Som mortals i dinàmics. Com vols que et prometi amor etern?

Quan ahir vaig anar a córrer amb un company de gimnàs (l’anomenarem Sam) no em pensava que parléssim de res, però el ritme va ser prou suportable com per xerrar tota l’estona. En Sam ve d’un país llunyà i no hi ha cap possibilitat (crec) que em llegeixi en català, però precisament per això, per si de cas, l’anomeno Sam. Està feliçment casat i em parlava amb molta il.lusió de la seva dona, dels temps que porten separats, dels seus plans de futur… Fins que se’m va ocórrer fer-li una pregunta:

        – Deu ser dur, no, estar separats tant de temps?

        – Sí, es fa molt dur. I llarg. Però l’estimo tant que tot es suporta.

Perfecte, vaig pensar. En Sam era dels meus. Tampoc no concebia la possibilitat de viure sense la seva estimada!

Animat per aquest pensament, li vaig preguntar:

        – I com viviu el dia a dia? Us truqueu sovint?

        – Sí, em truca cada dia.

        – I no us envieu correus electrònics?

        – També, també.

Els seus ulls brillaven d’una manera estranya. No vaig gosar preguntar-li res més, però no va caldre.

         – Saps què passa? –va preguntar mentre esbufegava.

         – Què?

         – Pateixo molt. Em fa patir el que pugui fer mentre jo sóc a milers de quilòmetres.

No hi havia dubte, en Sam era dels meus!

– És normal, però has de confiar en ella –vaig dir.- Cal tenir paciència, pero ja veuràs que valdrà la pena –vaig afegir encara.

– No sé, no sé…

(No sé? Com podia tenir dubtes si era dels meus?)

– És que les temptacions són molt fortes, saps?

– Potser sí, però has de confiar en ella.

–  El problema no és ella… sóc jo.

             – Tu?

            – Sí. Em sento sol.

            Estava a punt de dir-li que era normal, que si estimes algú és normal trobar-lo a faltar a totes hores i bla, bla, bla, però va tallar-me per anunciar:

– He conegut altres dones a través d’una pàgina d’Internet. Així em mantinc distret i no   penso tant en la meva.

– Però i ella?, has pensat en ella? –vaig exclamar, perplex.

– Tots els dies. No t’he dit que l’estimo?

– I com pots anar amb altres dones?

– No se n’assabentarà pas, no pateixis –va dir, convençut.

Vam continuar corrent una estona en silenci i després vam parlar d’afers més banals. Però jo no podia deixar de pensar que el cas d’en Sam no deu ser cap excepció, que fins i tot molts dels que semblen embogir per amor són capaços d’actuar de forma incoherent. De quin grup formeu part, vosaltres?

En Gomis (li direm Gomis) és jubilat i dedica el seu temps lliure a qüestions quasi intrascendents. Viu en una ciutat de més de cent mil habitants i avui no té cotxe, perquè encara és al taller a l’espera del dictamen del pèrit després de la patacada que va rebre un mes enrere i que, per sort, no va tenir cap conseqüència greu per al seu estat físic. En Gomis intenta enllestir un treball per a l’associació de jubilats, però l’ordinador va molt lent i es penja cada dos per tres. El seu fill és informàtic, però està massa ocupat per ajudar-lo.

Després d’esmorzar, metòdic com sempre, en Gomis mira l’agenda. El més urgent és trucar a Hisenda per consultar una dada i acabar la declaració de la renda. Un altre tema pendent és resoldre un problema amb unes quotes de comunitat d’un altre pis. Té apuntats un parell de telèfons. Al primer es fa un fart de parlar amb un ordinador sense cap resultat. Sembla que sí, però sempre acaba sent que no. Ja ho provaré més tard, decideix emprenyat. Al segon telèfon, passa d’una veu a l’altra durant ben bé cinc minuts fins que, finalment, contacta amb la persona que sembla que pot aclarir-li els seus dubtes. Li diu “un segon” però ha d’esperar-se set ó vuit minuts més fins que l’escolta. Parla més d’un quart d’hora i l’interlocutor sembla molt interessat. Fins que, en acabar, li diu que ell no pot ajudar-lo, que millor que vagi als jutjats.

En Gomis intenta consolar-se amb la seva dona. Explicant-li les seves penes, no penseu que va més enllà. Ella li respon que no cridi tant, que despertarà la nena que encara dorm. També li demana que tanqui la porta.

Decideix posar-se el xandall, les vambes i la gorra, que fa sol. Agafa la màquina fotogràfica (digital, és clar) i li diu a la dona: “Me’n vaig”. “A on?”, pregunta ella. “Al carrer, a emborratxar-me”, afirma amb la intenció de provocar el seu interès. “Que et vagi bé”, respon ella. No és tan greu. Sap que només beu cervesa sense alcohol i, si de cas, vi amb gasosa als dinars. A més, el bar de la cantonada està tancat. No tenia prou clients. El carrer és molt brut, amb papers, llaunes i ampolles pertot arreu. Sort que les papereres son a prop, però la majoria buides, lamenta en Gomis. Mentre es distreu amb les parets plenes de pintades, camina cap a l’estació i observa que han trencat una tanca metàl.lica per creuar a l’altre costat de la via. A la barrera artificial que van fer per separar-la dels polígons només queda un arbre, mig mort, dels cent i escaig que van plantar.

L’estació sembla més neta, però és pura aparença. El terra és tacat de greix i fa pudor a fregits i pixats. Els grafits han desaparegut, per poc temps, pensa en Gomis. No sap ben bé per què, però està una mica deprimit. Sort que una veueta interior li diu: “I tu quins problemes tens, comparat amb els milions de persones que avui no poden ni menjar?”.

Torna a casa penedit, disposat a valorar el que té. L’ordinador ja funciona, la nena s’ha despertat i la dona li pregunta si vol menjar algun cosa. Coneix la seva debilitat pel pernil o el formatge a mig matí. Torna a ser feliç, quasi tot li surt bé.  Potser avui mateix el trucaran del taller…

Ho he posat entre cometes per aclarir immediatament que la frase no és meva i que ni hi estic d’acord ni subscriuria una afirmació tan genèrica, injusta i estúpida. Però sí que tinc ganes d’explicar una anècdota que vaig viure mesos enrere al gimnàs de Madrid que freqüentava en aquella època.

Acabem d’entrenar al gimnàs amb en Rubens i ens dirigim als vestidors amb la intenció de dutxar-nos abans de tornar a la feina. És migdia i tan sols hi ha dos paios més. Xerren sobre les seves respectives feines, relacionades amb la pastisseria industrial. Apassionant, penso. Però nosaltres estem tan esgotats que no tenim ganes de parlar de res i ells criden tan fort que és impossible no sentir-los. Parlen d’algunes particularitats de la feina, dels companys, dels viatges… Per alguna raó que se m’escapa, senten la necessitat d’esgargamellar-se cada cop més, de manera que puc sentir-los a pesar de trobar-me sota la dutxa.

En el precís instant en què m’ensabono els cabells, un d’ells diu (en castellà, però prefereixo traduir-ho):

– Encara que sembli mentida, on tinc molts bons clients és al País Basc.
– Ah sí? -respon l’altre.- I saps on els agraden molt els dolços? A Catalunya.
– Potser sí… -replica el primer .-però Catalunya és plena de fills de puta -afegeix.

En Rubens, que s’està dutxant al meu costat, obre uns ulls com taronges, i més encara en veure´m sortir de la dutxa ben xop i amb el cap encara ensabonat. No porto ulleres, però no em calen per comprovar que l’escena promet. S’ha fet un silenci tens, que es tensa encara més quan, sense tovallola ni res, deixant-ho tot ben moll, m’apropo a l’individu que ha deixat anar la frase que dóna títol a aquest post. Té una panxa gegantina i no deu passar del metre setanta, però estic tan emprenyat que crec que li diria alguna cosa encara que fos una rèplica de Shaquille O’Neal, el poderós pívot de 2,16 i 150 quilos. Quan ja em resulta difícil allargar més el silenci li dic:

-Podries repetir el que has dit?

Sembla acollonit. Juraria que tremola, però quasi no veig res.

– Què? No, no… Jo no…
– El que acabes de dir, no sé què dels catalans. És que jo sóc català, saps?
– No. no… Jo no…
-Tu no què?
-Perdona, perdona! En cap moment he volgut insultar-te.
-No ? I als meus compatriotes tampoc? -pregunto, crescut i amb la clara intenció de provocar-lo.
-No, no… Tampoc.
-I per què has dit que el meu país és ple de fills de puta?
-No, no… De debò que no volia dir-ho.
-No?
-No, són coses que es diuen, però de debò que no.
-Tranquil. No passa res. Només volia aclarir-ho -li dic, perquè ja no sé com posar fi a la situació i acabo d’adonar-me que, com no podia ser d’una altra manera, encara estic despullat i amb el cap ensabonat, en una posició ben galdosa.
-Val, val, perdona, de debò que ho sento -diu ell.

En Rubens, que ja està mig vestit, manté els ulls oberts de bat a bat mentre torno a la dutxa per treure’m el sabó. El silenci, sepulcral, es manté fins que acabo d’eixugar-me i comprovo que aquells dos ja no hi són.

-Em pensava que el mataries -diu en Rubens.
-Per què? Perquè sóc un fill de puta més?

Riem com bojos una bona estona mentre escarnim aquell paio. Però ara que en Rubens no hi és he de confessar-vos que em pregunto com hauria actuat si, en lloc de ser una baldufa camacurta, hagués estat un Shaquille O’Neal.

Saps què és l’amor

o només saps què és la passió?

Saps què és fingir

o només penses en tu?

Voldries conèixer l’amor?

Oblida la passió.

¿No vols continuar fingint?

Busca’t a tu mateix.

He passat per amors viscosos i odis inconstants,

amistats absurdes i buits perplexos.

He viscut abandonaments recurrents,

temps coexistents i malalties immortals.

També he vist famílies només aparents,

sols gens lluminosos, nàusees evitables,

cossos incorporis i boques sense llengua.

La llista de contradiccions (aparents)

seria ben llarga, però acabaré dient

que vinc del costat del desert, de la set intuïtiva,

que em deixo commoure per l’aigua i la gent,

que sé dir que sí, però també que no.

Ens vam trobar fa pocs mesos al carrer de Santa Clara de Girona i vas aturar-te a saludar-me, amb l’amabilitat de sempre. No feies bona cara, però ni vaig sospitar que estiguessis greument malalt. Ara llegeixo que no hi ets i em vénen ganes de plorar, perquè les poques estones que vam coincidir van ser intenses i memorables.

Per això et dedico un petit text, per si pots llegir-lo allà on siguis:

Sorprèn viure de sobte l’absència

i adonar-se que no et veuré més,

haver de dir-te d’aquesta forma tan estranya

que mai no et vaig dir com t’estimava,

saber del cert que ja no hi ets

a pesar que sempre hi seràs,

i deixar d’escriure bajanades a raig

per afegir, simplement, que feia dies

que no estava tan trist, ferit, trencat

i desitjar-te, això sí,

 molta sort en aquest darrer viatge

Si algú hi té algun interès, pot llegir el que va escriure el 30 de juliol en resposta a un poema de Pavese que vaig tenir la gosadia de penjar (el 21 del mateix mes) en castellà. Sembla que aquest paio i Pavese eren molt amics (l’anomena, presumptuosament, “en Cesare” sense adonar-se, pobre idiota, que fa el més espantós dels ridículs) i també sembla que, segons el seu parer, jo hauria hagut de posar el poema en anglès. Puc acceptar aquesta opinió, però no que insulti la meva mare, ni tampoc a mi.

Aquest covard (segur que es cagaria a les calces si em trobés cara a cara, cosa que no descarto provocar) oblida que al nostre país encara hi ha molta gent que domina millor el castellà que l’anglès, i també oblida les normes de respecte més elementals en pretendre imposar-me la llengua en què he de penjar els poemes d’en Pavese. Si em passa pels collons fer-ho en castellà (per la senzilla raó que tinc aquest llibre, com tants d’altres, en aquest idioma i em semblava absurd perdre el temps traduint-lo al català) ho faré les vegades que vulgui i, si no li agrada, que no em llegeixi. Què coi hi feia, llegint-me? Es dedica a rastrejar la xarxa a la recerca de presumptes botiflers o què?

Em sap greu retornar al bloc d’aquesta forma tan desagradable, però encara ho és més que un covard desconegut tingui els pebrots de posar-me etiquetes que no em corresponen de cap manera. Probablement, gamarús (si és que m’estàs llegint i has arribat fins aquí), hauré fet molt més que el que tu faràs en la teva puta vida en defensa de la llengua catalana. Jo, com a mínim, visc en el que tu, d’acord amb la teva limitada visió del món i de les coses, anomenaries territori enemic, i ja fa anys que intento fer-hi pedagogia (a petita escala, per descomptat) sense faltar al respecte a ningú.

I ja que he fotut tot aquest rotllo en el meu primer dia de feina, aprofito per preguntar a terceres persones que passin per aquí: què en penseu, de tot això?, creieu que cal arribar a l’extrem de no escriure res en castellà o, pel contrari, penseu que convé fomentar el respecte per totes les llengües i, per sobre de tot, la llibertat individual?