Josep Pastells

Inventari de sensacions

KNT i l’extraordinari cas del Goya segrestat

KNT, crític de cinema frustrat, acudeix a la festa dels premis Goya. Superada la trentena, ja fa uns quants anys que l’acompanya el ressentiment per no haver aconseguit publicar cap de les seves crítiques i haver de dedicar-se a feines que no tenen res a veure amb la seva passió. No sap ben bé què hi està fent, en aquell bar del madrileny carrer d’Echegaray, ell que sempre ha pensat que el cinema espanyol és dolent i sectari, que les subvencions i els premis sempre se’ls enduen els mateixos. El cas és que passa les hores entre el fum i els licors que envolten els premiats, fills del nepotisme i, per això mateix, membres d’un món tancat on si no tens padrins és impossible aconseguir feina. I encara més impossible guanyar un Goya, és clar. O potser no, pensa KNT quan decideix anar-se’n de la festa. A les cinc de la matinada tot és possible, s’autoconvenç i, en arribar al rober i veure una estatueta al terra, li diu a la noia “Dona’m l’abric i el Goya”. Ella obeeix sense pensar-s’ho i, pocs minuts després, KNT arriba a casa, deixa el Goya sobre una lleixa i es fica al llit amb un somriure pertinaç.

L’endemà, KNT es lleva i veu el Goya a la lleixa. Recorda el que va fer la nit anterior i comprova que l’estatueta és propietat d’Albert Solé, guanyador del premi al millor documental per Bucarest. La memòria perduda. Decideix tornar-la, però sempre deixant clar que no és cap lladre i que tots els seus actes tenen un rerefons reivindicatiu. 

Malifeta mediàtica

Pensa que la seva petita malifeta pot interessar la premsa. No s’equivoca. Es deixa fer fotos d’esquenes al Temple de Debod i exposa les seves opinions sobre la indústria cinematogràfica. Quan ja s’ha desfogat, els periodistes se’n van i KNT lamenta que ni li hagin comentat la possibilitat de publicar alguna de les seves crítiques.

Fastiguejat

La veritat és que massa fa temps que no n’escriu cap. Va acabar fastiguejat de tant provar-ho sense cap sort, convençut que ben poca gent sap valorar el cinema de qualitat i, com a conseqüència lògica, molt poques persones estan preparades per llegir una crítica amb sentit.

Els mateixos criteris

L’endemà KNT surt a tots els diaris. D’esquenes, és clar, com ell volia. Però li fa ràbia que els periodistes només hagin captat la part anecdòtica de la notícia (el segrest quasi casual del Goya) i no hagin aprofundit en les seves denúncies. Possiblement l’han pres per un fracassat, per un mediocre amb afany de notorietat. Ara que… amb quins criteris funciona la premsa? No són tant diferents dels del cinema, lamenta.

Un projecte amb cara i ulls

Quan torna a casa decideix trucar a l’Albert Solé. Primer es disculparà i després, si té l’oportunitat, li plantejarà un projecte de documental, qui sap si el guió d’una pel·lícula. Aniria sobre el segrest d’un Goya per part d’un artista fins llavors desconegut que protagonitza el film KNT: l’eclosió d’un geni i acaba convertint-se en un referent mundial de la crítica cinematogràfica.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.