Josep Pastells

Tot i que em vaig empassar tota la cerimònia dels Goya i potser avui podria parlar de Camino, de Benicio o de Penélope, prefereixo centrar-me en una producció francesa que vaig poder veure el divendres, Bienvenue chez les Chtis, que aquí s’ha titulat Bienvenidos al norte. Aquesta comèdia dirigida per Danny Boon, que ha obtingut un gran èxit de públic a França i Bèlgica, és també una mena de retrat costumista basat en els jocs de paraules lingüístics, de manera que, per molt bo que sigui el doblatge, qui no domini el francès s’haurà de conformar amb l’humor fàcil, eficaç i universal d’un film que només vist de manera superficial també funciona però que guanya moltíssim si ets capaç d’endinsar-te en els paràmetres purament localistes que proposa Boon.

En aquest cas, el canvi de títol és més injustificat que de costum, perquè les Chtis a què fa referència l’original són els habitants de Bergues (la ciutat del nord de França on es trasllada el protagonista del film), que reben aquest nom per la seva forma de parlar, absolutament incomprensible per a la resta de francesos. Aquesta mena de dialecte, el chtis, és la base de tota la pel·lícula, que explota estereotips geogràfics i exagera fins a la caricatura les diferències culturals entre el nord i el sud del país. Si ja en el títol es prescindeix de la paraula clau del film deu ser perquè els distribuïdors entenen que la immensa majoria dels espectadors, que veuran la versió doblada, es quedaran en la superfície d’una comèdia que, malgrat tot, ofereix moments molt divertits.

Abisme entre dos mons

Però més enllà del perfil entranyable dels personatges, les tones de simpatia que carreguen i una dosi gens menyspreable de romanticisme convencional, el que realment destaca del film és la paròdia de l’abisme existent entre dos mons incapaços d’entendre’s per culpa de la llengua. Però aquesta paròdia, insisteixo, perd molt amb el doblatge. De fet, Bienvenue chez les Chtis no disposa d’una alternativa raonable a la versió original i, per tant, el doblatge només pot respondre a interessos empresarials, però mai al desig de transmetre bon cinema.

Memorable i comercial

Això no vol dir que, doblada i tot, no sigui una pel·lícula entretinguda que transmet molt bones vibracions, però l’única manera de gaudir-la de debò, em sembla que ja ho he repetit unes quantes vegades, és conèixer força bé el francès. Perquè Danny Boon ha demostrat una vegada més que de fets aparentment intranscendents embastats amb mecanismes ben simples se’n poden treure escenes memorables que, per si fos poc, també són comercials.

El director britànic Sam Mendes, que deu anys enrere va sacsejar els fonaments de la classe mitjana nord-americana amb l’àcida American beauty, acaba d’estrenar Revolutionary Road, una pel·lícula que també parla d’aparences, somnis frustrats i misèries quotidianes però sense deixar cap marge al somriure o l’alegria. A part de moltes altres coses, el film aconsegueix que l’espectador reflexioni sobre el somni americà, allò que Mendes ha descrit com “la promesa que el país li fa al seu poble dient-li que tot és possible. Que poden arribar a presidents, a estrelles de Hollywood, a ser multimilionaris… El perill d’aquesta promesa és que et pot matar quan t’adones de la realitat, de que no tot és possible”. Ben mirat, no ens està dient res que no sabéssim, però és un tema tan aspre que pogues vegades ens ve de gust parlar-ne, potser perquè arribaríem a conclusions desagradables.

Tots tenim dret a sentir-nos diferents, especials, qui sap si millors. I és ben lògic que ens plantegem el futur d’acord amb uns somnis que creiem abastables, amb una vida gens convencional que ens permeti sentir-nos feliços, satisfets d’estar vius i ser tan especials. Però un dia observem el que hem aconseguit (feina, casa, amor, potser fills…) i ens adonem que això no és exactament el que volíem. Més ben dit: que no té res a veure amb el que havíem somiat.

La força de les tradicions

Revolutionary Road, un film basat en la novel·la homònima de Richard Yates, aprofundeix en les frustracions derivades d’aquest descobriment. La parella protagonista, interpretada per Leonardo DiCaprio i la polivalent Kate Winslet (la dona de Mendes, per cert), du una vida feliç només en aparença, que esclata en mil bocins quan reuneixen el valor necessari per enfrontar-se a les seves contradiccions. Llavors intenten capgirar la inèrcia que domina les seves vides, però acaben xocant amb la força de les tradicions i els resulta impossible deixar-se endur per l’esperit i la voluntat.

Dubtes

Quan les il·lusions s’esvaeixen, quan és evident que no podran prescindir del confort i la seguretat assolits, la parella trontolla i et fa trontollar a la butaca. Potser perquè, d’alguna manera, encara que no visquis a un suburbi nord-americà als anys cinquanta ni siguis tan guapo com ells, t’hi pots sentir identificat. Qui no ha tingut dubtes sobre la seva vida?, qui no ha pensat alguna vegada que no està fent el que li hauria agradat fer?, per què ens costa tant admetre que el desig i la realitat sovint no encaixen, que la passió i la raó quasi mai s’entenen?

Mandra i conformisme

Les revolucions serveixen per canviar les coses, però hi ha ben poca gent disposada a dur-les a terme, a admetre que no és feliç i a lluitar per ser-ho. Una revolució personal, o de parella, implica tornar a començar, però això fa molta mandra. Implicaria combatre el conformisme, esclafar la resignació, i potser et prendrien per boig. No deixa de ser curiós que el malalt mental que apareix a la pel·lícula, interpretat per Michael Shannon (candidat a l’Oscar com a millor secundari), sigui el que ho veu tot més clar, l’únic capaç d’entendre i aplaudir els somnis de la parella i també de criticar-los quan claudiquen.

Gens comercial

Un apunt final, col·lateral. Molts dels comentaris que la Inés i jo sentíem el divendres a la nit en sortir del cinema eren negatius. “Quina merda de pel·lícula”, vaig arribar a sentir. “Horrible”, sentenciava algú. La sala era plena de gom a gom. Imagino que moltes persones es pensaven que anaven a veure un film comercial, la típica pel·lícula que t’ajuda a creure en el somni americà. No era el cas. A nosaltres sí que ens va agradar, però potser és que ens creiem especials.

Per què canvien tan sovint i sense cap criteri els títols de les pel·lícules? Mai no ho entès. Però després de veure l’últim film del director francès Laurent Cantet, La classe, Palma d’Or a Cannes, penso que el títol original, Entre els murs, era molt més encertat. Sí, és la crònica de la vida quotidiana en una classe d’un institut francès, però per sobre de tot crec que Cantet volia destacar l’absolut aïllament de l’escola actual, el fet que les persones que no estan relacionades amb l’ensenyament no tenen ni la més remota idea del que succeeix entre els murs d’un institut.

Basada en la novel·la escrita per François Bégaudeau, la pel·lícula se centra en la dinàmica de treball dels professors i la seva relació amb un grup d’alumnes desmotivats que no tenen ganes d’aprendre res. És una història completament creïble, concebuda quasi com un reportatge, sense malabarismes argumentals i amb un gran sentit del ritme narratiu.

Molt recomanable

La recomano als pares d’adolescents, als mateixos adolescents i també als professors. No ofereix solucions, però sí que alimenta el debat i ens obliga a fer-nos unes quantes preguntes: fins a quin punt cal ser permissiu amb els alumnes?, els càstigs serveixen d’alguna cosa?, els professors són potser uns grans herois gens reconeguts?, quin és l’autèntic paper de l’ensenyament obligatori?

Entre el caos i l’esperança

Moltes preguntes i cap resposta definitiva perquè, com sempre, tot és relatiu i depèn del caràcter i el punt de vista de cadascú. I potser això és el millor de la pel·lícula: té un final obert i admet tot tipus d’interpretacions. Si vols, pots concloure que encara hi ha esperança, que no tot està perdut, però també pots arribar a la conclusió que l’educació és un caos, que no hi ha res a fer.

Tots coneixem Superman i sabem que no és res més que un mite de consolació. La dualitat Clark Kent-Superman, amb un personatge tímid, frustrat i amb ulleres i el seu triomfal alter ego volador, proposa, com ja ha apuntat Romà Gubern, una aparença grisa com a màscara d’una personalitat fascinant. Es tracta de suggerir a l’espectador acomplexat i ple de sentiments d’inferioritat fins a quin punt els altres desconeixen la seva autèntica i enlluernadora (i amagada) personalitat real.

Jean Claude Van Damme no és cap Superman ni, de fet, cap personatge de ficció, perquè gairebé sempre s’ha interpretat a ell mateix. També és molt possible que sigui un dels actors menys expressius de la història del cinema, però al seu últim film, JCVD, és capaç de confessar-se davant la càmera i mostrar-nos el seu declivi d’una forma tan natural que ens deixa sense alè. Sembla que l’addicció a la cocaïna i el trastorn bipolar que pateix des de fa anys el catxes de la vella Europa no l’impedeixen admetre que s’està fent vell i ja no tornarà a ser el d’abans.

No és fàcil admetre l’ocàs, gens fàcil. Un dels primers intèrprets de Superman, George Reeves, que a la dècada dels anys 50 va interpretar per a l’ABC una sèrie de més de cent capítols sobre el superheroi, no va poder suportar la caiguda de la seva popularitat i va acabar suïcidant-se. 

Weismuller, Sandow i Miló

Tots coneixem la bogeria que va acompanyar el Tarzan Jonhy Weismuller fins a la fi dels seus dies i recordo que un dels forçuts del final del segle XIX, Eugene Sandow, que exhibia una imatge propera a la dels antics atletes grecs, va ser víctima de la seva mística de mascle i, una vegada que va patir un accident i el seu cotxe va sortir de la carretera, es va veure obligat a demostrar la seva força i treure’l de la cuneta ell tot sol. Aquell mateix dia va morir d’una hemorràgia cerebral. També diuen que a l’Atenes de Pericles, Miló de Crotona  -famós per matar bous a cops de puny-, incapaç d’assumir la seva decadència, va quedar atrapat en un troc en intentar partir un roure amb les seves pròpies mans i se’l van acabar menjant les feres.

Van Damme té cor

Però sembla que Van Damme ha estat capaç d’adonar-se que no passa res, que ser vulnerable és ben natural, que al cap i a la fi així és com funciona la vida i fins i tot els lluitadors de més talent han de caure alguna vegada i potser no es tornaran aixecar. No és que sigui una pel·lícula brillant, però JCVD ofereix uns minuts memorables en què Van Damme, sol davant la càmera, ens confessa que també té cor i pateix; ens demostra que no només sap donar cops amb les mans i les cames, sinó també amb les paraules.

No em refereixo pas als polítics que ens governen (ben mirat, molts superen la barrera dels cinquanta), sinó als protagonistes de l’última pel·lícula dels germans Cohen: Cremar després de llegir. George Clooney, Brad Pitt, John Malkovich, Tilda Swinton, Frances McDormand i Richard Jenkins participen en aquesta comèdia negra sobre la farsa i l’estupidesa, un thriller que aplega un grup de personatges de mitjana edat (un terme que en aquesta onada de llenguatge políticament correcte que arriba a les nostres platges des de fa temps sona una mica millor que el de quarantins, per altra banda horrible) immersos en plena crisi existencial. L’estrenen avui i, amb una mica de sort, podré veure-la aquest vespre. Amb els germans Cohen em passa com amb Woody Allen: tinc la necessitat de veure totes les seves pel·lícules, ni que sigui pel temor de perdre’m alguna escena memorable que sovint no sóc capaç de detectar. El cas és que els Cohen acostumen a fer-me riure. Els personatges grotescos, les caricatures de diferents tipologies d’inútils i perdedors, de maniàtics i extravagants que posen de manifest la seva ineptitud en moure’s en universos que els queden grans, m’atrauen quasi amb tanta força com la carn a la brasa amb allioli o el Cap de Creus a trenc d’alba. A veure què.

Parlant de quarantins, i ja deixant el terreny de la comèdia, em resulta inevitable referir-me a la mort (el suïcidi) de l’actriu coreana Choi Jin-sil. Eterna adolescent, no va poder suportar els rumors que la culpaven indirectament de la mort (el suïcidi) del també actor Ahn Jae-hwan, que va treure’s la vida en no poder fer front als deutes adquirits amb un grup de persones, entre elles Choi, que li havien deixat diners. Farta de suportar notícies falses, un allau d’informacions més emparentades amb la difamació que amb la realitat, la bonica i vital actriu coreana es va penjar després de demanar-li a la seva mare que tingués cura dels seus fills.

Fa temps que no parlo de cinema, i això que dies enrere vaig estar a punt de fer-ho a propòsit de Vicky Cristina Barcelona, la decebedora pel·lícula de Woody Allen, una presa de pèl que només es pot entendre si partim del supòsit que el de vegades genial director novaiorquès ni sap ni vol saber què és Catalunya i només treballa –i ben fet que fa– per diners. Com a mínim, sempre que vaig a veure l’últim film d’Allen, el film de cada any, vull dir, tinc l’esperança de detectar-hi algun element que em faci pensar que es tracta potser no d’una obra mestra però sí d’una bona pel·lícula.

No és el cas, per descomptat, del director de qui vull parlar avui, José Luis Garci, ni de la seva darrera aportació al cinema hispànic, Sangre de Mayo, una grandiloqüent producció finançada al cent per cent (quinze milions d’euros) per la Comunitat de Madrid. Dolenta, dolenta, dolenta, ho dic de debò. Des del principi –quan els caríssims decorats construïts per a l’ocasió competeixen en patetisme amb una narració innecessària i absurda amb la veu del propi Garci– fins al final, que per si no t’ha quedat prou cara de babau et remata amb imatges del Madrid actual: gratacels, el Bernabéu, el metro, la T4 de Barajas… en un tribut descarat a la presidenta madrilenya que, a més, emfasitza de forma desmesurada l’exaltació del nacionalisme espanyol. El principal problema, però, és que la pel·lícula no funciona de cap de les maneres. I no és pas a causa dels nombrosos errors històrics (situar els francesos a Madrid abans d’hora o parlar dels anglesos com aliats quan en succeir els fets narrats encara no ho eren) ni per culpa dels actors (notable, per exemple, Quim Gutiérrez en el paper de Gabriel Araceli), sinó d’una ambició fora de mida, d’un excés de personatges i situacions que no acaben de desenvolupar-se perquè, increïblement (el film dura dues hores i mitja), falta temps per aprofundir en el relat del que vol ser la gran pel·lícula del bicentenari del 2 de maig de 1808. Tot resulta massa obvi, massa forçat, com la càrrega de l’exèrcit francès contra el poble madrileny o, encara més, els afusellaments que va retratar Goya, unes situacions que en mans d’un director més competent haurien pogut ser cinematogràficament memorables.

L’Alícia ja m’havia advertit que aquesta pel.lícula, dirigida per Tony Richardson fa quaranta-quatre anys i enquadrada dins del Free Cinema anglès, presentava algunes semblances amb la Nouvelle Vague. És cert, però mentre Godard, Truffaut, Resnais i companyia acostumen a centrar-se en els conflictes de la burgesia, aquesta obra s’endinsa en la problemàtica d’un barri obrer marginal ple de joves que detesten el lloc on els ha tocat viure. Magnífica interpretació de Tom Couternay, qui es posa en la pell d’un petit delinqüent que després d’ingressar en una mena de reformatori es veu sotmès a  mètodes educatius obsolets que, més que la reintegració en una societat on de fet cap dels interns no ha pogut integrar-se mai, sembla perseguir la repressió. Per sort per a ell, el protagonista té unes notables qualitats com a corredor de fons que, a més de desfogar bona part de la ràbia i frustració acumulades, li permeten pujar graons en l’escala penitenciària. Però un rebel autèntic sempre serà un rebel, com demostra amb l’inoblidable gest teatral amb què finalitza el film. Excel.lent, de debò.

Cameron Mitchel (Texas, 1963) acaba de dur a les pantalles una pel.lícula que no té res a envejar a la singular ‘Hedwig and the Angry Inch’, que sis anys enrere va dur una mica d’aire fresc a un panorama cinematògrafic massa capficat en mantenir les formes. A ‘Shortbus’ retrata el microcosmos marginal d’una societat hedonista i desencantada que es resisteix a ser esclafada pel govern dels idiotes. Sexe a dojo, sí. Sexe en estat pur, natural, desinhibit. Imatges que transmeten vida, que bateguen al ritme de la frenesia emocional contemporània.

El que més m’ha cridat l’atenció és la rapidesa amb què els personatges de la pel.lícula, ambientada a l’Holanda nazi, es treuen la màscara. Bé i mal són les dues cares d’una mateixa moneda, perquè la moneda només té una cara. És un cinema de les entranyes, el de Verhoeven, un director que afirma que la guerra és més natural que la pau i que les dones (amb això molts hi estarem d’acord) són més fortes i intel.ligents que els homes. Al film, la cantant jueva Rachel Steinn (Carice Van Houten), s’uneix a la Resistència i acaba enamorant-se d’un oficial alemany a qui ha utilitzat per treure informació secreta de la Gestapo. És la primera d’una cadena de paradoxes i dilemes morals que converteixen la pel.lícula en una muntanya russa emocional en què no hi ha bons ni dolents, sinó tot el contrari.

Tot i que se suposa que és una pel.lícula per adults, l’he anat a veure amb el meu fill Pol, de nou anys, i li ha agradat força. A la seva edat és lògic que li puguin agradar coses que a mi no m’acaben de fer el pes. La veritat és que m’ha decebut una mica, no pas per Paul Giamatti, ni Edward Norton, ni tampoc per Jessica Biel, molt maca a pesar de ser poc expressiva. M’ha decebut perquè en molts moments tenia ganes de badallar: la història es deixa dur per la inèrcia i acaba sent poc més que un conte amarg en què mai no acabes de tenir clar si t’estan prenent el pèl. De tota manera, no em sembla una mala elecció per passar l’estona, sense més pretensions.

La pel.lícula de Milos Forman reflecteix molt bé la barbàrie humana, tot i que el protagonista no és tant Goya com Inés, una noia que li feia de model i és detinguda per la Inquisició. Resulta difícil romandre indiferent davant dels registres de Natalie Portman, però encara és més complicat no preguntar-se per què no hem après la lliçó de la història, per què tolerem el fanatisme i la crueltat amb els innocents.

Isabel Coixet dirigeix a Carme Elías i Josep Minguel en una obra d’aquelles que et fan pensar que no tot està perdut. L’argument? Helene Hanff i Frank Doel mantenen una correspondència que s’allargarà vint anys i els serveix per parlar de llibres i autors oblidats, però també de farina, ous, penics, centaus, penes, alegries, somnis, esperances i, en definitiva, una sèrie d’insignificants minúcies que conformen dues vides.