Josep Pastells

Inventari de sensacions

Entre grassos i bastards

Hauria volgut parlar abans d’unes quantes pel·lícules, però la manca de temps em recomana fer-ho ara, molt breument, de les últimes que he vist al cinema: Grassos, de Daniel Sánchez Arévalo, i Maleïts bastards, de Quentin Tarantino.

Començaré per la de Tarantino. M’ha decebut una mica. I no pas perquè capgiri la història (els jueus assassinen nazis, Hitler no se suïcida), ni tampoc per la hipertròfia de violència i nihilisme o per les inevitables referències destinades a recordar-nos cada dos per tres que el director és molt culte i beu del millor cinema. Amb tot això ja hi comptava i, per tant, no podia molestar-me.

Tarantino decep

El que no m’esperava, però, era una fotografia tan mediocre, unes escenes tan descompensades, unes bromes tan forçades ni uns actors que en pocs moments es fan creïbles. El primer Tarantino, el gran Tarantino, era tot un mestre en l’art de barrejar l’humà i el grotesc, l’emoció real i l’autoconsciència pulp. A Maleïts bastards aquest gran Tarantino només apareix molt de tant en tant, en alguna escena aïllada que de cap manera salva un film que, per molt que vulgui transmetre la idea que l’art, el cinema, és l’únic mitjà per acabar amb la maldat, que la revenja també pot convertir-se en un espectacle, arrossega des del segon capítol una càrrega massa feixuga, una falta de credibilitat tan absoluta que només els incondicionals del director gosaran dir que aquesta pel·lícula disparatada, excessiva i estrident és la seva obra mestra. Això no vol dir, ni molt menys, que sigui una mala pel·lícula. Té moments bons, divertits i fins i tot genials, però la manca de versemblança, sobretot al final, és massa gran, impròpia d’un director del nivell de Tarantino.

Nou encert de Sánchez Arévalo

Passem dels bastards als grassos. Azuloscurocasinegro va irrompre fa tres anys amb molta força al cinema hispànic i s’esperava molt del nou film de Daniel Sánchez Arévalo, Grassos. Aquí no puc parlar de decepció, sinó de confirmació. A  mig camí dels gustos del públic i de la crítica, aquesta comèdia social conté bones dosis d’amargura i, en general, es fa creïble des del primer moment. Gens convencional, allunyada dels típics i previsibles arguments de la gran majoria de les comèdies que s’estrenen darrerament, fuig de les caricatures i dels retrats estereotipats per mostrar-nos gent que d’una manera o altra viu turmentada pel seu excés de pes. Les cinc històries paral·leles són massa irregulars i algunes es fan una mica pesades, però, en conjunt, la pel·lícula és més que recomanable i confirma que Sánchez Arévalo va pel bon camí.


  1. Els bastards deceben, tens raó. Sembla que quan un director ja s’ha fet un nom pugui fer el que li doni la gana, menyspreant la intel·ligència del públic amb escenes sense cap ni peus. La dels grassos encara no l’he vist.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.