Josep Pastells

Inventari de sensacions

Els homes que no estimaven les dones

Publicat el 10 de juny de 2009 per giusepe

Encara no he llegit la novel·la que enceta la triomfal trilogia Millenium del suec Stieg Larsson (1954-2004), però després de veure la pel·lícula de Niels Arden Oplev em sembla que no trigaré gaire a recuperar-la de la biblioteca dels meus pares (de fet, els la vaig regalar jo) per comprovar si, com acostuma a succeir, encara és millor que un film que m’ha semblat molt entretingut i força ben fet.

Són 150 minuts ben aprofitats. Un thriller que t’atrapa des del principi i t’obliga a seguir amb interès els moviments d’un periodista en plena crisi personal (Michael Nyqvist) mentre investiga la desaparició d’una noia quaranta anys enrere. Sexe i violència, sí, però també una ambientació magnífica i, sobretot, escandinava, molt més interessant (o, almenys per a mi, desconeguda) que la clàssica nord-americana.

Sordidesa i depravació

Nyqvist interpreta un personatge inquietant, però no tant com el de Noomi Rapace, la noia de mirada fosca que l’ajuda a investigar la desaparició. La boira d’una illa perduda al mig del no-res acaba sent l’escenari perfecte per a una trama on també apareixen unes quantes habitacions sòrdides i uns quants depravats.

Falsos finals

L’únic problema, potser, és que el final no acaba d’arribar mai. No vull dir que la pel·lícula es faci llarga, però sí que l’han estirat sense massa criteri, afegint elements innecessaris a un argument que potser mereixia un desenllaç més demolidor. Encara no sé si això és atribuïble als guionistes (Nikolaj Arcel i Rasmus Heisterberg) o a l’autor de la novel·la que ha inspirat el film, però aquests falsos finals es carreguen bona part de la tensió acumulada en més de dues hores.


  1. He llegit el llibre i poc després he vist la pel·lícula. Molt bons tots dos. I la pel·lícula és molt fidel a la novel·la; ha estat molt lleugerament simplificada. Em Blomqvist i l’editora, per exemple, mantenen relacions sexuals, que no apareixen a la pel·lícula, tot i que hi ha una mirada de comiat que ho diu tot.

    El que dieu dels falsos finals també és conseqüència de la novel·la. Al final de la primera, no sabem gaire res del passat de la Salander, que va i ve molt al seu aire, i el final obert de la pel·lícula es correspon amb el final obert de la novel·la.

    Si hi hagués de trobar algun defecte, és que els dolents són massa dolents; dit d’una altra manera, és una novel·la excessivament mancada de grisos. Fins i tot el Vanger ‘bo’ va massa a la seva, fins al punt que en un moment el protagonista li ha de dir que s’ha sentit utilitzat.

    Pel que fa a la Salander, per a mi és massa un ‘Deus ex machina’. Si bé és cert que hi ha hackers  boníssims – si se’m permet la contradicció en els termes – l’autor n’ha fet un gra massa. L’espasa Excalibur és màgica des del començament, i tot es produeix en un món on hi ha excaliburs màgiques. Aquí no: aquí fa massa la sensació de recurs fàcil per resoldre les coses per la via ràpida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.