Els dies i les dones

M’ho diu la mare en trucar-me després de l‘acte d’ahir a Reus (quina claca que vam tenir, la millor!). La Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. I estic tant content per ella! La seva tenacitat, vers a vers, per desgranar silencis i existències, no  podia tenir una recompensa més gran. Els premis, quan són donats a algú amb qui has traspassat el llindar de la coneixença purament literària, són encara més celebrats. Es premia a una escriptora, es premia a una amiga.

La Montserrat Abelló ha bastit una obra poema a poema. La seva casa, la seva mansió, és un reducte de Bellesa que no fereix per significacions més enllà de la facultat dels seus versos, d’estirar-te un batec, un bocí de silenci esgrafiat a la sala de màquines del que ens fa viure. Hi ha el sofriment, però també l’alegria de viure. La pertinença a un sexe (hauríem de dir un gènere?) i enaltir-la aquesta circumstància, sense caure en el feminisme estret de mires. Enyorades Maria-Mercè Marçal, Maria Àngels Anglada…, companyes de travessa. Quanta raó té la Montserrat en lamentar-se que només sigui la tercera dona a qui s’atorga aquest guardó!

 I què se’n pot dir a la veu que ha deixat a moltes altres poetes? Gràcies a ella, per exemple, podem sentir el clam d’una Sylvia Plath, d’una Anne Sexton. La seva força trasvassada als nostres mots corrents. La seva extrema senzillesa, convertida a la nostra llengua, engrandint aquesta literatura que no té llengua ni frontera: la literatura de la commoció directa i punyent.

Ahir mentre sopàvem, amb el Salem Zenia, un altre amic de la Montserrat i la resta de l’expedició del PEN Català que es va traslladar a Reus, vam celebrar aquest triomf. Entre els escrits des de la presó, entre el sol velat, els seus versos van ser la llibertat i la llum, tractant-se de la Montserrat Abelló, no podia ser de cap altra manera. Moltes felicitats, Montserrat!

En Joan Josep Isern Totxanes en fa també un emocionant homenatge, llegiu-lo aquí.

Enllaço apunts meus sobre la Montserrat: Montserrat Abelló Premi Jaume Fuster, Montserrat Abelló: 90 anys, Montserrat Abelló: poesia vital.

Foto: Miquel Anglarill

La notícia m’arriba amb la pluja. També m’arriba amb un foc encès d’ascles deixant-se grapejar per un guant de flames ara blavós, ara taronja. El verd dels avellaners enlluerna. Se’m devia un dia de festa. He posat al sarró un grapat de llibres, el pianet portàtil i un quadern. He enretirat una mica les cortines per no perdre’m res de l’espectacle de fora. Somiquen els tions i hi ha cracs i crecs amb plomall de guspires. He posat un centenar de quilòmetres entre Barcelona i jo.

Entre les gotes, entre el foc, el somriure de la Montserrat Abelló torna a fer-se avinent. Els companys que guixem papers associats a l’AELC, li hem donat el premi Jaume Fuster. Els seus poemes ho mereixen. La seva fermesa vital, aquesta impossibilitat de deixar-se plànyer per res, molt més. Sempre endavant, sempre.

No ens estranya, doncs, que anunciï que està treballant en la traducció de poemes de l’Anne Sextonper a una antologia. Val a dir que alguns poemes de la Sexton, ja van ser publicats per la Montserrat en l’antologia Cares a la finestra: 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX., que va ser editada a Sabadell el 1983 i que hores d’ara no es pot trobar a enlloc. La reedició d’aquest poemari, que em consta que la Montserrat té en gran estima, seria una bona cosa de cara a afegir, en el canemàs teixit per la Montserrat, un grapat de veus més. Queda dit per si cap editor intrèpid s’hi vol posar.

Felicitats, Monterrat!

Foto: Diari Avui

Aquestes darreres setmanes, el degoteig de mails ha estat incessant. Que si la portada, que si els primers exemplars impresos… Toni Ibàñez (quina gran feina que heu fet, company!), com un nen el dia de reis, ens ha anat fent participar a tots  de la gestació d’aquesta obra col·lectiva que suposa el primer recull d’apunts literaris de la catosfera. Em sento emocionat de participar-hi. No m’ho vaig pensar ni un segon a fer arribar la meva aportació, el meu petit gra de sorra en aquesta immensa platja dels qui escampem tinta a cop de tecla i pantalla.

Dissabte que ve, a Vallromanes, ens hi trobarem tots. La feina s’ha fet a consciència. La gent de Cossetàniaha tingut olfacte en abraçar aquesta proposta vista la creixent importància que van adquirint els blocs o blogs en aquest món global i interrelacionat. Una permeabilitat que molts demanàvem de cara a trencar la barrera que existeix entre el ciberespai i l’espai textual. La influència dels blocs o blogs, és encara molt minsa. Potser només a nivell polític ha sabut penetrar en afers puntuals. En certa manera s’entèn. L’allau de noves opinions, de nous punts de vista, malgrat que siguin perfectament legítims i amb fonament, posen en estat d’alerta als qui veuen com se’ls acaba la rifa de refugiar-se rere el seu nom, rere el seu prestigi, sense aportar res de nou.

Per part meva, aquesta serà la tercera vegada que un text meu surt publicat a Cossetània. Un parell de contes alimenten dos reculls col·lectius: El mort i qui i el vetlla i altres contes i Dos germans asimètrics i altres contes. Serà tot un honor tornar a veure el meu nom associat a aquesta editorial vallenca. Serà divertit conèixer molts dels autors que llegeixo cada dia en la meva ronda diària de blocs literaris. Fins dissabte!

Un dels petits plaers del meu dia a dia: obrir el correu i trobar-me el mail amb l’entrada corresponent del Quadern gris de Josep Pla. Quina gran pensada s’ha tingut de fer-ne un bloc! Pla sempre ha estat un referent. De fet, qualsevol dels quaderns que he anat encetant al llarg de la meva vida, sempre han tingut a la capçalera el dietari de Pla, amb els matisos obvis. Fins i tot he procurat, sempre dins dels possibles, traslladar aquesta dèria a aquests papers. No sé si ho he aconseguit gaires vegades.

Parlar de Pla és parlar del meu avi. De fet, va ser gràcies a ell, que ara, puc gaudir de la totalitat de la seva obra. Un bon dia, en anar a a casa seva, em vaig trobar una caixa. “Obre-ho”, em digué. La meva sorpresa va ser majúscula quan a dins, ben arrenglerats, hi vaig trobar l’obra completa de l’escriptor de Palafrugell!. No eren els volums vermells de l’edició normal. Per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de l’edició que recollia la totalitat planiana, se’n féu una edició especial amb uns volums amb cobertes grises amb la llegenda de l’aniversari amb unes lletres vermelles. 

La col·lecció va ser desampaquetada, ensumada, llegida i rellegida amb una voracitat una mica desbocada. El contraband d’aquells volums entre casa meva i casa del meu avi, fou constant, absoluta, incessant. La lectura dels Homenots, fou el primer que s’empassà el meu avi, atià un reguitzell d’anècdotes que matisaren algunes de les observacions de Pla: el pintor Joaquim Mir, l’escultor Pau Gargallo, Rebull,  que el pare del meu avi, havia tractat personalment, tingueren la seva extensió, com un comentari al peu de l’apunt del bloc. Per proximitat emotiva, deixant de banda el colossal quadern esmentat, em commogueren les Cartes de lluny, aquells bitllets un tant lírics del jove Pla que es menjava Europa a cop de ploma.

Ara com ara, per motius d’espai, els volums reposen a casa la meva mare. En algun període de vacances o algun cap de setmana, malgrat sempre anar carregat de llibres i de papers, rares vegades em puc estar de no plantar-me davant l’estesa de lloms grisos arrenglerats, agafar-ne un a l’atzar i llegir-lo. Sovint en veu alta. És molt difícil que la lectura no m’atrapi, que no m’assegui i continüïi llegint i llegint desatenent, a vegades, fins i tot qualsevol lectura que tenia pendent o qualsevol altra feina. Olorar-ne l’olor de cendra freda que molts encara fan, la cendra dels havans que l’avi hi deixava caure tan absort, concentrat, embadalit com estava, com jo, en la lectura.

Els més comprats, els més comprats… Però, i els més llegits?

Estàs espès David Figueres Felip, blocaire espesseït, escriptor eternament becari, recitador ocasional, cronista intermitent. Fa dies que et baralles amb dos contes alhora. No te’n surts. Només penses en com ho faria aquest, com ho faria aquell altre… Però no hi trobes la teva veu. Saps què et passa? Que encara no has deixat enrere tot allò del poema, d’aquell Juny que la gent va llegint, va sentint, va fent-se seu. No te n’has distanciat.

Al mail, hi ha el canemàs de mails rebuts encara per guardar o per esborrar. L’adhesió dels blocs amics. La feinada que costa portar a terme una empresa en aparença tan senzilla. Per sort, no hi ets sol en aquesta follia de plantar-te davant d’una injustícia i no poder restar-ne al marge. Trempes amb cada oportunitat de plantar-hi quatre cols, uns naps, entre els crestalls de la solidaritat. T’emocionen les respostes, les formiguetes arrrenglerades que van seguint perquè cal i prou.

Surts a donar un tomb. A la plaça uns xiquets juguen a futbol. En un banc, elles, totes amb pentinat com d’electroduende fan la rifa dels brivalls suats, texans més avall de les natges, samarretes amples. Camines sense voler pensar, però penses. Busques rostres, cares, en cada adolescent, per veure si s’adiuen amb els personatges que has deixat a la pantalla amb comentaris escampats com “…on vull anar?” o “massa bonic, cursi?” o “aquest diàleg no funciona, aquí”.

La tarda se t’esmuny entre aquests “grans” dilemes. No sabies si baixaries al centre per la presentació del darrer llibre del Biel Mesquida, Acrollam. Saps que avui, ja no faràs res de res. Baixes a Catalunya. Sorteges la gent de la Rambla. La bravada de la turba barrejada amb la del mar que puja. Gires a la dreta per Elisabets i entres a La Central. T’hi has perdut moltes vegades en aquestes munt de pàgines. Però malgrat les innumerables temptacions, només n’agafes un de llibre. Magnífica portada de Tàpies.

Saludes els saludats, coneixes els coneguts. Els amics són els amics. La presentació es farà al pis de dalt. Ple com un ou. Entre els llibres s’hi han posat algunes cadires. A mi no me’n toca. Pepa López, Carme Callol, Rosa Novell, hi posen la veu en aquests 99 contes que els seguidors de la seva Plagueta de Bord, hem pogut fer-nos nostres, pantalla a pantalla. Hi ha els contes i hi ha l’amistat, escriguera, llegidera, tots els llibres del Biel són curulls de la sensualitat desaforada, només domada per una forma robusta, estricte, sublim.

Ara Baltasar Porcel també s’hi afegeix. Després del càncer que patí, el Porcel que parla, és un Porcel que etziba a tord i a dret sense importar-li gens què diu. Del que ha fitat la mort cara a cara i l’hi ha jugat la partida. Coincideixes amb ell quan diu que Acrollam s’ha de llegir amb veu alta, omplir-te d’aquest llenguatge juganer, d’aquestes frases que s’amaren de la realitat, que són grills de vida mallorquina.

T’hi acostes a l’autor i li demanes que t’hi guixi un regueró de tinta a la primera pàgina. Ratlla totes dues pàgines amb blanc amb vies estretes. Damunt, hi fa circular un tren de mots que diuen “david, això és un cofre de tresors verbals” i et demana que no el tanquis, que s’eixugui la tinta. Biel Mesquida és com un nin que hagués rebut més coses de les esperades el dia dels Reis. Biel Mesquida és un pirata que reparteix, llibre a llibre, el botí del plaer d’escriure, de llegir, a tots i cadascun dels seus lectors.

Quan es va donar aquest foll i malaltís embogiment d’arrenglerar lletra rere lletra? Tenia alguna finalitat, es perseguia algun objectiu? De l’origen -aquelles llibretes farcides de versos horribles que s’amagaven sota el llit- a aquest ara cibernètic, frenètic, sintètic. Els bloc o la recuperació d’aquelles llibretes amb versos dolents, amagades, ara, rere una personalitat que ets tu, però que no l’arribes a ser del tot.

El millor, que no estàs sol. Que n’hi ha una munió de gent que també es dedica a embrutar pantalles. D’aquelles giragonses de tinta, a les gramàtiques de píxels i plasma. Dels mots dits per a tu, als vocables dits per a qui els vulgui escoltar, sentir, emportar-se a casa.

Hi va haver algú que ens va convidar a aplegar-los alguns d’aquests texts, en un llibre. No un llibre sense fils, no, un llibre de veritat. Un llibre que aplegarà els escrits d’un centenar de blocaires de tot els racons d’aquesta casa dels Països Catalans. Un llibre que expandirà encara més el sentiment dos punt zero, que podrà llegir-se passant full a full, que farà olor de tinta, d’escriure, de llegir. Un xiquet ben eixerit sorgit de la Catosfera de Granollers

De moment, a més del farciment, ja en tenim la portada. No en cobrarem ni cinc d’aquest llibre, tots els beneficis aniran destinats a una ONG. No hauria de ser de cap altra manera. Escrivim amb llibertat i per la llibertat creant llibertat.

Amor

La lluna s’ha esmunyit
darrere les muntanyes;
ja comença l’exili.

La mesquita és ben plena,
fins al pas del llindar.
Millor que avui, ahir.

D’esquenes a la vida,
tot sovint discutim
de coses impossibles.

Cercant una llumeta enmmig de la tenebra
som cecs a la claror
de la lluna del cel.

El seny ja s’ha assecat.
Han cavat en el cor
per a fer-hi un refugi.

Escupen a la vida.
L’horitzó està barrat
quan s’oblida l’amor.

        Salem Zenia, Foc cec
(Traducció de Carles Castellanos de l’amazigh al català)

Aprofitant que he de fer uns encàrrecs al centre, m’aturo a fer un cafè a l’Ateneu. Fa bo. Me’l prenc al jardí. Se m’acosta un noi. Em pregunta si es pot asseure a la meva taula. Em diverteix que em tracti de vostè. El noi em diu que hi ve sovint a l’Ateneu, que li agrada llegir i que es passa hores i hores a la biblioteca de la casa. També freqüenta les tertúlies, sobretot la del Quim Borralleras. Em diu que no li sóc desconegut del tot i que potser m’hi ha vist allí. Jo li dic que no el conec pas aquest senyor.

El Josep és de l’Empordà -“del petit, però”-puntua amb un somriure sorneguer i ampli. És tot ell un belluguet. Va vestit d’una manera un pèl antiquada. És molt jove: vint-i-un anys acabats de fer. Això de l’estudi de les lleis, li va venir obligat per son pare. Ell, però, el que li agrada de veritat és escriure. Em diu que llegeix tot el que li cau a les mans, però que aquí no es poden trobar bons llibres. Li han parlat d’un tal Montaigne i em pregunta què en penso. Li dic que per mi és una mica farragós, però que no li farà cap mal llegir-lo. Em parla de molts altres autors.

Llavors parlem dels blocs. Li dic que jo en porto un. En dir-li el títol, em diu que em llegeix. Tot ell és una bateria de preguntes. Es veu que tenia pensat d’obrir-ne un, però que això dels ordinadors li fa una mica de basarda. El Josep no para quiet. Sembla que tingui una molla al cul. Galtaplè, baixet, se’t tira al damunt tot preguntes com una fera damunt la seva presa. Si et nota cohibit, recula i t’ofereix un somriure taujà, obert, senzill.

No creu que s’hi estigui massa per Barcelona. La troba una baluerna esfereïdora, horrorosa. Com la Universitat, on els catedràtics semblen sortits de la pitjor literatura gòtica. Li agradaria veure món, viatjar. Anar d’aquí cap allà. Me’l crec perquè no para quiet. Ara m’exposa la seva teoria sobre la literatura. “La persiana és verda. Això és una frase intel·ligible. Això hauria de ser la literatura, m’entèn?”. Al cap d’un quart d’hora de xerrera, em diu que ha de marxar. Encaixem prometent-nos de tornar a veure’ns.

Avui, he rebut un mail del Josep. Em diu que ha tornat a Palafrugell perquè la Universitat està en vaga per això del pla de Bolonya, encara que a son pare, li ha dit que l’havien tancat per culpa d’una passa de grip. Ja la sap llarga, ja. Em diu que des de fa un parell de dies que ha obert el seu bloc. Em pregunta el meu parer. Us afegeixo aquí l’enllaç per si ho voleu comprovar per vosaltres mateixos. No escriu malament el Josep. Té fusta. Pot ser que fins i tot, si s’ho proposa, arribi a ser un escriptor important.

Un  dels autors que darrerament m’he empassat amb fam devoradora, és l’Haruki Murakami. Una amiga me’n va deixar un llibre i ja no vaig poder parar. La seva prosa és d’una eficàcia absoluta. Tensa l’arc. Quan et penses que et sortirà per un carrer, et surt per un altre. Hi ha una precisió poètica en la descripció dels moviments dels seus personatges: quan mengen, quan dormen, quan preparen el te… Tots estan arrelats a una dimensió tel·lúrica que els fa purs, veritables. La confrontació d’aquesta puresa contra el món que els envolta -amenaçador, cruel- comporta una lluita on la fricció es transforma en bellesa. En la intersecció d’ambdós realitats, el sexe. Una manera de relacionar-se, de competir. D’estimar també.

Possiblement la situació de xoc que pateix avui en dia el Japó entre la seva tradició i el món occidental, en els llibres de Murakami, es veu perfectament. Malgrat el seu estil proper a la novel·la americana -la mestria en els diàlegs de Hemingway, la capacitat evocadora de Sallinger; fins i tot aquella falsa innocència de la millor McCullers- hi ha una connexió molt subtil amb la poesia neta, breu, de la millor tradició nipona. Amb tot, no és perceptible. Murakami no renuncia a les grans escenes, però a l’hora ho sustenta amb aquesta brisa de joncs vinclats, amb la puresa dels núvols que desgasten el cel.

Se’m fa difícil recomanar un llibre per introduir-se a Murakami. En tot cas, deixant de banda la monumental Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (haurem d’esperar el 2009 per llegir-la en català, però Tusquets l’ha reeditat en format butxaca) -hi he pensat llegint un passatge on l’excel·lent Home manuscrit de Baixauli també en parlava d’aquest pou, necessari per escriure- a mi em va impactar molt L’amant perillosa. Al sud de la frontera, a l’oest del sol. Molt bona també Kafka a la platja. Menors Tòquio Blues i El meu amor Sputnik. Tot just en vaig comprar ahir, el darrer que s’ha publicat en català, el recull de contes El salze cec i la dona adormida. En català i en castellà, encara hi ha força títols inèdits. Es poden llegir en anglès amb facilitat.

Per cert, avui a les 19:30 a la Casa Àsia de Barcelona, l’Albert Nolla, traductor al català de Murakami, farà una xerrada sobre l’autor. Una bona manera d’introduir-se al món murakamià o aprendre’n alguna cosa nova. Murakamiem-nos, va.

Entrevista amb Murakami

Parlar de Palau i Fabre és parlar també del triomf d’una obstinació. La d’una obra personalíssima, d’una heterodòxia conseqüent ablamada per un temperament incorruptible. Afortunadament la Fundació Palau de Caldes d’Estrac n’és la constatació més visible. Un bell acte de justícia a un dels nostres Grans de les lletres.

Avui la coincidència vol que igual que aquella nit de juny, una lluna rutilant vetlli perquè el record incombustible d’en Palau sigui honorat amb la magnitud i celebració que es mereix. Que els seus poemes, el seu teatre, el seu Picasso, formin part encara amb més força del que som i sobretot, del que volem ser. Que la lluna plori per segellar, amb futur, el seu llegat.

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
I jo visc en les coses. 
                                        JPF

Quan temps portes de blocaire?
Avui fa 3 anys 3 mesos i 3 dies, curiós, no?

Com vas saber l’existència dels blocs?
Sabia que en Jaume Subirana havia començat una cosa que es deia Flush o Flux, o alguna cosa així.

Digues 5 blocs que segueixes diàriament?
Procuro repassar sovint el meu llistat d’enllaços complet. Per fer alguna aportació curiosa:  Història, interessantíssim bloc de la professora d’història moderna Maria Antònia Martí Escayol; Yo etc., traduccions al castellà de poesia universal de Martín López-Vega; Justícia poètica, les germanes Gotoshit van aturar les seves aventures a l’agost, per a veure si hi tornen; Contabilitat bàsica, pur narcisisme; Puig d’en Cama perquè em fa sentir al Mercadal o a la plaça del Prim i perquè escriu rucades sentimentals, fuig tonto, més que tonto…!

Ets lector anònim d’algun bloc?
De moltíssims, només faltaria!

Alguns autors que et mereixin especial simpatia?
Tots els que saben riure’s d’ells mateixos.

Amb quins 5 blocaires te n’aniries de marxa?
Amb el permís del B., amb els Registres Particulars, l’Apòstata Desficiosa. El Marcús, el Mir i el Gordillo també són uns catxondos…!

Amb quins 3 blocaires passaries una nit de bogeria sexual?
Amb aquest pel morbo, amb la Mireia pel seu "Carlitos", amb la Pili perquè estic malalt.

T’has enamorat mai d’algun blocaire?
No, però d’algun article, sí.

Estàs satisfet amb el teu bloc
No, les dones encara no em regalen roba interior pel carrer i cap ajuntament no m’ha proposat fer un nano o un gegant de mi. Són dues proves irrefutables del triomf absolut de qualsevol bloc.

Escull entre 5 i 10 blocaires perquè facin aquest Meme
Que tots els qui s’hi vulguin afegir que ho facin.