Vaig llegir
Primavera, estiu, etcètera, el desembre del 2011. Em voltaven tot de caixes i més caixes. A dins, les meves pertinences i els meus llibres. Tocava alleugerir la càrrega. El meu company de pis decidia anar-se’n a viure amb la seva estimada. Tocava tornar-se un itinerant, un nòmada. Com menys llast, millor. Els llibres ja no els podria tornar a tenir amb mi mai més. Anirien al pis d’un familiar a la metròpoli. Un pis pagat, per tant, segur. Sense hipoteques, ni lloguers, ni re. Segur.
Recordo que la novel·la me la vaig llegir en un parell o tres de sessions. Vaig plorar com una magdalena, això que ara en diuen muffin. Tocava tornar-se a moure. Pels qui hem arribat a aquesta Barçalooonaaa a buscar-nos la vida, sigui quina sigui, cada vegada que hi ha un moviment tectònic de les plaques de l’habitatge, sempre s’activa aquell mecanisme natural de defensa: i si tornés?
Però és un ressort trampós que no obeeix a res més que a una baixada momentània de les ratlletes de la cobertura de l’autoestima. A més, si quan passa, et poses a llegir novel·les amb situacions anàlogues, el sadomasoquisme pot ser important. Les tribulacions de l’Èlia, llegides pels vinguts a la Comtal de fora i que rondem els quaranta, afegien un plus de burxada. D’aquí les llàgrimes.
La Marta Rojals, sense haver guanyat el premi Tal, sense haver guanyat el premi Pasqual, sense sortir a la tele, sense que ni tan sols fins avui se li hagi pogut veure mai sigui la fesomia que té, llavors, es plantava davant el món literari i ens deia: “aquí teniu el que he escrit”, i ni ho sé com de ràpid vam oblidar que no hagués guanyat ni el Tal, ni el Pasqual, que no sortís a la tele o que no sabéssim la cara que feia ni la que fa ara. La novel·la era bona, atrapava. En aquests casos, importa res més?
Ara la Rojals ha tret una altra novel·la. L’altra. Ara és l’Anna, l’Annona, la Nona, dissenyadora gràfica per accident, la que l’autora ens posa damunt la tauleta de nit perquè anem fent. L’Anna és un personatge malalt. Malalt de necessitat que se l’estimin. El que no sap gaire bé, és com els altres se l’han d’estimar o com s’ha d’estimar a ella mateixa. Per no començar a fer explotar spoilers, els detonants, els haureu de buscar vosaltres mateixos.
Hi tornem a trobar la mateixa precisió en el llenguatge que ja ens havia agafat per les solapes de l’americana lectora en l’anterior llibre. Una capacitat excepcional per dibuixar personatges amb l’afegit que aquí, els secundaris femenins, amb tot de petits monòlegs desfocalitzats de la trama principal, fan de crossa donant volada a la força dramàtica de la protagonista. Ens hi aturarem més endavant.
Seguidor i admirador com sóc dels articles que la Marta Rojals escriu habitualment a Vilaweb, pensava que l’escenografia social que pintaria per aquesta novel·la seria més lleugera. I no és així. Els dards setmanals d’opinió surten disparats cap a la diana de la literatura, i de retruc, com a bona escriptora que és, surten de les pàgines del llibre i se’ns claven. Les fiblades no són menudes. Fan mal. No s’escuda en “això ja ho he escrit a l’article de torn”, no, s’hi rabeja i amb els artefactes propis de la creació literària, ens els embolica com si fóssim presos esperant un entrepà amb llima a dins i després de buscar i buscar i buscar, només mortadel·la hi trobéssim.
En unes altres mans, tots aquests elements d’actualitat rabiosa, haguessin pogut caure en la pantomima més execrable, “ara aquesta xiqueta s’aprofita de tot això que passa per buscar la complicitat fàcil”. Res més lluny. La Rojals té prou ofici com per no caure en aquestes banalitats. El retrat generacional, la situació econòmica i social, sí, d’acord, però com a contraforts per apuntalar la història que ens vol donar a conèixer.
L’escairada prosa de l’autora no admet que la puguis lligar amb una cordeta i la puguis treure a passejar, no. Paràgrafs curts on es trenca cada vegada la linealitat discursiva amb un ús dels diàlegs caòtic però absolutament eficaç. Filigrana de discurs interior que a vegades potser es passa de frenada però que mai cau en la temptació de donar-nos-ho tot mastegat, sinó que escala i escala i escala fins a aconseguir posar-nos aquesta Anna molt endins per la capacitat que té de disseccionar-la i de mostrar-nos-en totes les vergonyes, sense buscar mai, però, la nostra acceptació o redempció; fins i tot al final, quan finalment en coneixem tots els perquès íntims que la fan actuar com actua. L’Anna és un personatge incòmode, L’altra, és una novel·la incòmoda, però que no et deixa ni un segon de respir una vegada que hi has entrat.
Cal destacar la relació que té amb el Teo, el seu amant de vint-i-pocs anys. Crec que tot el joc comunicatiu que s’estableix amb ell, que és sord i que necessita que l’Anna se’l miri per entendre-la, constitueix el pinyol de la novel·la. Torna a arriscar-se la Rojals. Aquí els iMac, els iPhone, el Whatsapp, el Facebook, fins i tot el Line, hi són presents sense problemes. Tots aquests dispositius aniran teixint un canemàs paral·lel al que l’Anna manté sexualment amb el Teo. A vegades no sabrem si estan parlant directament o s’estan llegint a la pantalla. La virtualitat sempre serà un joc on encabir ambdues sordeses, la d’ell, física, i la de l’Anna que no comprèn el món i que busca sempre fugir del soroll, fins i tot del que li provoca la seva pròpia consciència, buscant una soledat que és una trampa, perquè com més sola es troba, la distància entre ella i l’altra, més prima es torna.
El 1977 la Montserrat Roig publicava El temps de les cireres, segona de les novel·les que constituiria la triologia iniciada el 1972 amb Ramona, adéu i que conclouria el 1980 amb l’aparició de L’hora violeta. A la novel·la, ambientada el 1974, la Natàlia, després de viure uns anys a França i Anglaterra, tornava al pis eixamplenc de la seva tia Patrícia a la recerca d’un llimoner que hi havia al jardí. La seva tia se’l va vendre, el bocí de terra; li portava mals records. D’aquella Barcelona idíl·lica que va deixar la Natàlia i que potser necessitaria recuperar, ja no en queda res. El llimoner, la seva aroma, és allò que la Natàlia volia tornar a sentir. Adonar-se que el llimoner ja no existeix, constitueix la metàfora que la Barcelona que ara se li obre als peus, no és la mateixa. Reblant el clau, faríem cap a les llimones del poema de Gabriel Ferrater “Tres llimones” amb aquells quatre versos que clouen el poema: “Cap surt de la memòria / no abolirà la plàcida / manera de morir-se / que tenen els records”. (Sobre El temps de les cireres podeu llegir això)
A la novel·la que ens ocupa, també apareix un llimoner. És al pati comú dels diversos locals, ara tancats per la crisi, on l’Anna treballa i on també, a vegades, es veu amb el Teo i la seva gossa. El pati, on despatxa habitualment amb la Cati, és com un petit teatre, dins de l’entramat de la novel·la, on es perfila una escenificació reduïda de l’estructura moral de la novel·la. Entre l’ofec obsessiu de la crisi, empastifant-ho tot (ja ho hem dit), aquest petit lloc o no-lloc on la Cati, d’una generació anterior a la de de l’Anna, busca el sol i la companyia de l’Anna per deixar-se estar de mails i de whatsapps i simplement xerrar una estona. La Cati és una dona que fuma, que li costa estar al dia de les noves tecnologies, però que vol tirar endavant. Una altra tia Patrícia que no s’està per orgues, que malgrat que no podrà deixar a l’Anna l’estudi de disseny gràfic, tal com ella hauria volgut, sap que a empentes i rodolons podrà aconseguir el preuat retiro que li permetrà acabar els seus dies amb una certa comoditat. La Cati no tallarà el llimoner, però tampoc no s’encaterina en el passat. Serà al costat d’aquest llimoner que finalment, com la Natàlia, l’Anna comprendrà que una part de la peripècia vital, ha acabat. Que res no tornarà a ser com era.
De fet, tal com he dit, els personatges femenins , a través de diversos monòlegs, donaran veu a la seva situació ancestral: malgrat la crisi, malgrat els temps d’avenços tecnològics, a nosaltres ens toca parir, pujar els fills i patir la incompetència sentimental dels homes quan ens abandonen per una altra de més jove. A tot plegat, cal afegir, d’acord amb el to sense concessions de la novel•la, el desplegament de tota un aparador explícit de l’univers sexual femení que somou i que complementat amb els monòlegs de les dones que apareixen a la novel·la, com ja he dit, expandeixen el personatge de l’Anna traçat amb una gran profunditat psicològica.
No sabem si per l’autora, tot plegat, constitueix una línia de lectura amb massa importància dins el que és la novel·la –en contraposició a l’obra de la Roig on és evident que sí que la té- amb tot, donada l’ambició de la novel·la, he cregut oportú de fer-ne esment perquè és evident que tot el que s’escriu, malgrat que no s’hi apliqui el mateix zoom, té una significació o altra en literatura. L’altra no és una novel·la sobre Barcelona, però sí que és una novel·la sobre un temps que ja no existeix.
“La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l’assimilés del tot algú que fa trenta anys que s’estudia els mecanismes d’una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. (…) Estudia, que tindràs una bona feina. Compra’t un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia’t, treballa, hipoteca’t, viatja, consumeix, tingues fills. On era l’error? (…)” (p.71)
L’altra no és una novel·la sobre dones, però el que s’hi diu és una bona plantofada de la realitat més crua.
“Arriba un punt que ja ho has donat tot de si, que tot es repeteix i que necessites començar de nou a través d’algú diferent, m’entens, oi, lo que et vull dir?, perquè si no la vida es torna una pesadilla. Per això la gent se re-pro-du-ce, reina, perquè la vida és in-so-por-ta-ble, carinyo.” (p.132)
Aqueta vegada també m’he empassat la novel·la de la Marta Rojals amb tres o quatre sessions. I malgrat que actualment em trobi, com tants altres, en una situació semblant a la del Nel, laboralment parlant –té bemolls la cosa!- aquesta vegada no he plorat. I és que potser a tots plegats se’ns ha fet la pell més gruixuda i encara que de moment es vegi lluny la llum al final del túnel, queda l’esperança que entre tots, puguem fer un país nou de dalt a baix sense dependre de cavernícoles neofeixistes o feixistes, directament, que des de Madrid ens diguin com hem de ser.
Un país per fi lliure on ens sentim orgullosos de tenir escriptores amb tant de talent com la Marta Rojals.
